Published by: 0

 

El passat dilluns 28 de novembre del 2022 es va dur a terme la conferència “Nou Sistema Espanyol de Pensions Públiques i Privades. Diferències rellevants amb altres països europeus”.

La conferència va anar a càrrec del Sr. Xavier Varea, Director de l’Observatori dels Sistemes Europeus de Previsió Social Complementària i Professor de la Universitat de Barcelona. La conferència va formar part del IX Cicle de Conferències de la Comissió Intercol·legial de Sèniors de Catalunya.

El Sr. Varea va començar la seva conferència parlant de la previsió social a Espanya, basada en el sistema dels 3 pilars:
– Primer pilar, sistema públic universal i obligatori, basat en un model de “repartiment”
– Segon pilar, sistema complementari, col·lectiu, basat en un model de capitalització individual, a l’àmbit de l’empresa.
– Tercer pilar, sistema complementari individual, de capitalització.

Va destacar l’escassa implantació del segon pilar (empreses), on va comentar que només l’1% de les empreses i el 15% dels treballadors disposen d’un sistema de previsió d’aquest tipus, amb una presència escassíssima dins de les pimes.

Va comentar la importància dels Acords del Pacte de Toledo, de l’any 1995, i de la necessitat de consens entre les forces polítiques per a la reforma dels sistemes de pensions, acord que en els darrers anys, lamentablement va dir, ha faltat, cosa que no permet arribar als acords que requereix un assumpte d’aquest calat.

Tot seguit va parlar de l’evolució de la demografia al nostre país, que mostra un accentuat envelliment de la població, cosa que, sens dubte, posa pressió al sistema de pensions, sanitat i dependència. A tall d’exemple, va comentar que la probabilitat actuarial d’arribar viu als 75 anys passarà del 60% en homes i el 77% en dones (any 1990) al 80% en homes i el 90% en dones (any 2030).

Va comentar que el nostre sistema públic de pensions pateix una crisi derivada de factors demogràfics (envelliment de la població i baixa natalitat) i també de factors econòmics (baixos salaris, precarietat laboral, pes de les jubilacions anticipades i escàs desenvolupament dels sistemes complementaris).

Tot seguit va parlar de les reformes dutes a terme l’any 2011 i l’any 2013.

La reforma del 2011 va establir l’edat de jubilació als 67 anys (abans 65 anys) i va augmentar també els anys necessaris per obtenir el 100% de la pensió màxima i els anys de còmput per calcular-lo (de 15 anys a 25 anys).

La reforma del 2013 va limitar l’increment de les pensions al 0,25% anual i va establir un factor de sostenibilitat que vinculava les noves pensions a l’esperança de vida dels nous pensionistes.

Posteriorment va parlar de les reformes del 2021 i 2022: revaloració de les pensions amb l’IPC, substitució del factor de sostenibilitat pel factor d’equitat intergeneracional, finançament dels costos de funcionament de la seguretat social a través dels pressupostos generals de l’estat, revisió del model de jubilació anticipada, regulació dels nous fons de pensions de promoció pública oberts i dels nous plans de pensions d’ocupació simplificats, modificació dels límits d’aportacions a sistemes de pensions d’ocupació i un nou sistema per als treballadors per compte propi.

En aquests moments es debat l’augment de les bases màximes de cotització de la seguretat i de les pensions màximes i l’increment dels anys de còmput per al càlcul de la pensió de jubilació, de 25 anys a 30 anys, amb matisos.

Finalment, com a conclusió, va comentar:

– El desequilibri financer del sistema de pensions públic al nostre país és “conjuntural” i no “estructural”, condicionat pels nascuts els anys 60 i 70 (baby boom), generacions que es jubilaran en els propers anys, que l’evolució natural de la població corregirà de manera natural.
– La sostenibilitat financera del sistema de pensions no ha d’estar renyida amb la seva sostenibilitat social.
– Cal impulsar de manera decidida el Segon Pilar, com han fet altres països del nostre entorn, de manera que arribi a ser un complement important per a les futures generacions de jubilats.
– Tota reforma del sistema de pensions s’hauria de fer per consens, en el marc del Pacte de Toledo, buscant acords fonamentals que perdurin a llarg termini.

El CAC duu a terme una important tasca de formació per als seus més de 500 col·legiats i 38 membres protectors. En els darrers 5 anys ha dut a terme més de 100 activitats de formació, en què han participat prop de 5.000 persones.