The current COVID-19 pandemic has kept us very busy this year, and we know we're not yet done with it. At individual, business and governmental levels, we have all been affected by the pandemic one way or another. Were we better prepared for this pandemic than for SARS, Ebola or the "Spanish Flu"?

We're certainly a more resilient society today than we were when the Spanish Flu appeared in 1918. Our populations are healthier and scientific advancements allow us to understand an invisible enemy much better and faster than in the past. We can identify very swiftly what we're dealing with and how we can defend ourselves. In terms of the current pandemic, the first cases of a pneumonia of unknown aetiology came to the public's attention in December 2019, and by mid-January 2020, the first genome sequence was made publicly available in the GenBank database and uploaded to the Global Initiative on Sharing All Influenza Data (GISAID). Since then, there has been a global push from experts from across the fields of medicine and science to focus their efforts in understanding SARS-CoV-2 and how to treat those affected and fight the virus.

Fighting a pandemic is also a battle against time, and this initial speed in sequencing the virus's genome and ensuing remediating actions are likely to have saved many lives. However, in our globalized world, viruses can spread long distances via travel in a matter of hours. While experts worked fast, it was not fast enough to prevent the spread of the disease across borders; by the end of January 2020, COVID-19 had already spread to several countries outside China. By February, large numbers of cases were reported in Italy and Spain. And by March, 150 countries had already been affected. Since then we have witnessed large swaths of shutdown in the economic and social activity one after the other, accompanied by confinement measures imposed onto a large part of the global population.

When on the defensive, the speed of reaction, comprehensiveness of measures adopted, collaboration, empathy and clear communication all can play a fundamental role in the effectiveness of an outcome. These lessons should help us become more prepared for any subsequent COVID-19 waves or spikes, or when the next pandemic strikes.

Pandemic Reponses

There are several aspects challenging the efficient response to a pandemic:

• Exponential growth: contagious diseases spread exponentially in a natural, non-isolating environment, thus making a very fast progression at the onset of the outbreak, if no cautionary measures are taken. The human mind is more used to thinking in linear terms, which also makes it difficult to create awareness as to the severity of the problem.
• Delayed onset of the symptoms masks the actual level of spread at a given time, thus adding to the above situation of growth and lack of awareness of the situation.
• Asymptomatic carriers: while in several pandemics able to infect other individuals, they are much more difficult to trace, since only specific diagnosis might reveal their condition. Those diagnostic tools are not always widely available.
• Genetic variability, whereby a mutation might change the reproduction rate and spread of the virus, as well as their severity, eventually decreasing the effectiveness of the existent containment and mitigation strategies.
• Rare events: data from previous pandemics might be outdated. Additionally, raising awareness of such rare events is usually more complicated, with different countries differing in their containment measures, and often adjusting them as the pandemic evolves.
• Dependencies: a pandemic event impacts virtually any single human activity, thus creating many interconnected complications that needs a unified and consequent response to counter their effects.

Viruses: a resilient enemy

Both bacteria and viruses have been causes of pandemics throughout history. The Plague, a major disruption factor in the European history in the latter Middle Ages, was caused by the bacteria Yersinia pestis. This caused a massive loss to European populations with estimates as high as 30%-60% of the total population.

After the discovery of penicillin and the subsequent development of antibiotics, the threat of a pandemic of bacterial nature has become very low, although the increasing antimicrobial resistance experienced in the last years is a factor that needs to be taken into consideration.

Contrary to bacterial pathogens, a comprehensive answer to the viral threat is not available. Viruses come in different types and structures, like influenza, filovirus (e.g. Ebola), or coronavirus, and usually antivirals are only effective against a specific virus or a specific family but are not widely applicable to treat the disease. This, together with their spread and mutation capability, makes viruses the biggest potential for pandemic nowadays.

Respiratory viruses are highly infectious and commonly found. As a society, we are more used to seeing serious respiratory viruses as influenzas, both seasonal (one of many potential strains that are common in winter) and pandemic (avian or swine flu). Healthcare and government pandemic responses are mostly centred around pandemic influenza. COVID-19, however, is a coronavirus; an entirely different type of infection. Although they are both respiratory diseases with similar symptoms, their vaccination potential, their infectivity and their treatment profiles are completely different.

Pandemics can occur when a new, more transmissible strain of a disease emerges and spreads globally. Therefore, there is expert consensus that pandemics have happened in the past and they are likely to continue happening in the future at an accelerated rate, if we continue to be so globally connected. Nonetheless, thanks to our understanding of the causes and transmission of respiratory infections, their behaviour and our immune response, we are better prepared today than ever before to cope with a pandemic. Outside of hospitals, we have taken on-board infection control measures such as hand-washing, social distancing and mask-wearing. All of these behaviours reduce the spread of viruses and slow down pandemics. Governments around the world have also looked to expand their testing capabilities, both antigen testing (to show if you have the disease) or antibody testing (to see if you are immune to the disease). These are now usually completed with a track and trace scheme, where a positive test for an individual will mean that health agencies look to identify any exposed individuals with whom they have come into contact. This technique has proven to be very effective in previous disease outbreaks in limiting the total number of infected patients, lessening the potential burden on the healthcare system.

Epidemiological models

Epidemiological models can be derivations of classical simplistic SIR model, where the individuals are classified as susceptible, infected and removed (recovered or dead) and transitions of the individuals in the different conditions are estimated. They can also become very comprehensive ground up models that use key characteristics of the pandemic such as case fatality rates by age bands, transmission rates depending on interventions, etc. Such models will also consider the incubation period of the infection, the time that individuals are asymptomatic and non-infectious, the duration of the infection and its development through different stages.

Another key input is the level of interventions imposed by governments and public health authorities to contain the spread such as social distancing, school closing, lockdowns, etc. This often is very much country, and even region, specific.

The number of deaths also depends on the medical facilities available, which is country specific as well. The strain on the available resources can lead to more deaths as people who could otherwise be treated and cured remain untreated.

Modelling all these parameters, as well as travel between countries leads to quite comprehensive and complex models.

Swiss Re's proprietary pandemic model

Pandemic risk has been in the insurance radar screen for many years. At Swiss Re, the SARS epidemic in 2003 served to raise the profile of pandemic risk management internally. It was clear we needed to build a robust pandemic risk model to better understand the financial stress of large pandemic scenarios. Furthermore, in 2007, Group CEO Christian Mumenthaler, then Group CRO, co-authored a study together with fellow insurance CROs to model the impact of an eventual global influenza pandemic in modern days.

Swiss Re's pandemic model allows us to undertake stress tests on our portfolio – in a similar way to large natural catastrophe risks. In turn, this information informs key business decisions, such as setting our risk appetite or managing our capital. The initial model has evolved and has been refined as more data sources and pandemic insights become available. It is regularly audited and has received regulatory approval.

Swiss Re's pandemic model is a probabilistic model, which uses large data sets to calculate the likely losses from different pandemic scenarios. The characteristics of diseases, like influenza, that could lead to a pandemic are taken into account in the model. This information is combined with broader sets of data, like demographics that allows us to understand the exposure of high-risk groups such as the elderly, determining a given community's ability to cope with a pandemic event.

Pandemic scenarios

Presently, Swiss Re's pandemic model analyses 50 000 statistically different pandemic scenarios to understand what the impact of a certain pandemic strength might be on a modelled portfolio. It estimates the percentage of people who affected in each scenario, combined with the percentage of people who might die. For instance, a severe 1 in 200-year modelled pandemic would lead to 1 to 1.5 additional deaths per thousand people in the modelled population, when compared to the expected mortality rate in the absence of a pandemic.

This range varies depending on the modelled population in different countries. In China, for instance, a 1 in 200-year scenario would see a higher additional mortality rate of 1.82 per thousand (which would correspond to about 2.5 million people if applied to the entire Chinese population). In the UK it would be about 1.2 additional people per thousand (or about 80 000 additional people if this were applied to the whole population).

A common pitfall is to try to extrapolate conclusions from a modelled insured population to the overall population, but it is not so simple. Factors, such as the age profile of the insured population, may differ considerably from the general population. These figures provide rather an indication for the context of a 1 in 200-year pandemic.

This modelled mortality estimate can then be mapped to our existing life portfolios to help us calculate the potential financial exposure in our mortality book.

A common question, particularly now, is whether this model can be used to isolate the current pandemic and therefore predict its financial impact. The simple answer is no. As indicated before, because of the differences between the insured population and the general population, we should be extremely careful about extrapolating results from the model to the entire population.

Swiss Re's pandemic model helps us maintain a strong balance sheet by significantly increasing our understanding of the financial risks we face and using that knowledge to manage our capital over the long-term. This way we maintain the financial strength to support our clients in these uncertain times. COVID-19 is introducing a range of new complexities for insurers and we support our clients, applying our expertise across the value chain to help them understand and address their specific needs.

Accelerating digital transformation

This crisis has certainly helped us broaden our understanding of pandemic risk, and it will continue to do so as the situation unfolds. It has also prompted us to reflect on a number of points, including elements of global sustainability, the way we conduct business and the way we interact with each other.

The insurance industry has long acknowledged the need for a widespread digital transformation, and COVID-19 has accelerated this trend. This trend is expected to be particularly pronounced in the healthcare industry which has been at the heart of the pandemic.

The global lockdown and ongoing care of chronic patients have raised awareness of the state of play in digital healthcare, remote monitoring and diagnostics. A survey Swiss Re recently conducted in Asia, indicated that around half of the survey respondents identified healthcare services (e.g. virtual medical consultation) as the most impactful value-adds. The survey also indicates that insurers with stronger digital capabilities will be in a better position to meet consumers' expectations in future.

This trend towards telemedicine has already started to impact our industry and the life & health insurance sector should warmly embrace these opportunities more to engage closely with clients and consumers. A digital healthcare ecosystem has multiple benefits for all of us, in particular during a pandemic, by providing virtual medical consultations to anyone who requests them, not just quarantined individuals. Telemedicine has already shown its worth by reducing the healthcare burden from medical facilities and prevent contagion. Every cloud has a silver lining. Perhaps accelerated transformation is certainly one in this crisis.

Els requeriments reguladors nacionals i europeus exigeixen cada com més a les entitats d’assegurances conèixer en profunditat els riscs inherents en pòlisses de vida que contenen risc biomètric i el comportament de les seves hipòtesis de càlcul, convertint-lo en un dels continguts centrals de la funció actuarial.

D’altra banda, la derivació i anàlisi del comportament dels paràmetres biomètrics de les carteres d’assegurances de vida risc permanent a les entitats, a més d’un pricing competitiu, una monitorització de la sinistralitat i el càlcul d’escenari d’estrès per a reflectir situacions adverses del desenvolupament d’una cartera.

Aquest article té la finalitat de desenvolupar els punts més importants que ha de tenir en consideració la concepció, disseny i execució d’un estudi de la mortalitat propi d’una entitat, entre els quals es troben els següents:

• Els productes a analitzar
• El període d’estudi
• La definició de l’edat de l’estudi
• El nombre d’observacions necessari per a obtenir resultats significatius per a la pròpia entitat
• La determinació dels factors influents en el risc
• El mètode de càlcul de l’exposició i mortalitat bruta
• La suavització de les probabilitats brutes
• L’ús d’informació externa

Diferenciació per productes

A banda de la diferenciació clàssica entre taules de mortalitat amb característiques de defunció, on el risc dominant és la seva supervivència, caldrà fer una diferenciació entre els diferents tipus de producte, com pot ser la següent:

En productes de defunció segons el procés de selecció que s’hagi dut a terme o la possible anti selecció dels productes.

• Diferenciació entre negoci individual i col·lectiu: el negoci individual compta amb un procés de selecció de risc que influeix la mortalitat.
• En carteres de banca assegurança convindria una diferenciació segons productes que cobreixen préstecs hipotecaris i préstecs al consum, ja que tenen un patró de mortalitat diferent a causa dels diferents processos de selecció a què estan sotmesos.

En cas dels productes de rendes vitalícies, és important diferenciar si un producte està dotat amb una contra-assegurança per a pal·liar el risc de supervivència o si es tracta de carteres amb risc pur de supervivència (normalment procedents d’exteriorització de compromisos per pensions). En cas de Carteres amb contra-assegurança és important prestar atenció a què la parametrització de les dades s’hagi realitzat de manera correcta, ja que sovint s’observa que les defuncions d’assegurats consten en les bases de dades com a rescats i, per això, es tendeix a subestimar la mortalitat procedent d’aquest tipus de carteres.

Període d’estudi

El període de temps seleccionat per la realització d’estudis de mortalitat ha de ser suficientment ampli com per poder obtenir una massa crítica de sinistres, a més d’eliminar efectes temporals com ones de grip, però al mateix torn, no s’hauria de remuntar massa enllà en el temps.

Com veurem més endavant, obtenir una massa crítica de sinistres és rellevant per a l’anàlisi correcta del comportament dels paràmetres biomètrics, reduint l’interval de confiança. D’altra banda, si ens remuntem massa enllà en el temps, la nostra anàlisi podria veure’s afectat per canvis en la composició i estructura de la cartera en analitzar que podrien afectar els resultats.

En general, a la majoria dels resultats s’escull un interval d’estudi de 5 anys.

La definició de l’edat de l’estudi

Com les probabilitats de morir en funció de l’edat creixen a un ritme anual, d’entre el 5%-10% de mitjana, al marc d’un estudi biomètric de mortalitat és essencial assignar-li a cada assegurat l’edat que està casada amb la definició de l’edat de la tarifa.

Aquí es poden considerar 2 conceptes d’assignació de l’edat:

• Edat actuarial (Age nearest): En aquest cas, es tracta de l’edat més propera a l’inici/renovació d’una cobertura.
  Tots els riscs d’interval [X-0.5;X+0.5] són considerats com a pertinents a l’Edat X. És per això que l’edat real dels riscs a l’inici/renovació de la pòlissa és X i la probabilitat qx a l’inici de la cobertura ha de cobrir l’interval [X;X+1].
• Edat a l’últim aniversari abans de l’inici / renovació d’una pòlissa (Age last): En aquest cas es tracta de l’edat que a l’assegurat va complir a l’últim aniversari abans de l’inici / renovació de la pòlissa. En aquest concepte tots els riscs compresos en l’interval [X,X+1] seran interpretats de l’edat X. L’edat ‘’real’’ a l’inici de la pòlissa és per aquest motiu X+0.5. La qx correcta per a cobrir aquest interval de cobertura per això haurà de contemplar el període [X+0.x;X+1.5].

Al mercat espanyol, en general, s’assigna l’edat actuarial a l’inici de la pòlissa, per la qual cosa, la probabilitat de defunció assignada a una pòlissa ha de cobrir l’interval [X;X+1].Per això, en un estudi de la mortalitat s’hauria d’assignar als sinistres i exposició l’edat completa en l’últim aniversari.

En el següent gràfic es veu de forma esquemàtica l’assignació de les edats sota els diferents conceptes de tarifa

Gràfic 1: Esquema d’assignació de l’edat en estudis actuarials (Munich Re, elaboració pròpia).

Nombre d’observacions necessàries

Abans que tot, en entitats de mida petita o mitjana, pot existir el repte de no comptar amb una experiència de sinistres suficient per a desenvolupar una taula biomètrica pròpia de l’entitat que reflecteixi la dependència de l’edat de manera apropiada.

En la literatura actuarial s’estableix sovint un nombre de mínim 5 observacions per cada classe d’edat i sexe. En el marc de desenvolupament d’una taula pròpia de defunció per a Vida risc, on la majoria de les edats de les observacions estan en un interval d’edat d’entre 20 i 70, fet que ens portaria a un mínim de 500 sinistres observats en l’interval contemplat per a l’estudi. Aquest nombre es multiplica a mida que augmenta el nombre i expressions de factors de risc que  es vulguin analitzar addicionalment, com per exemple, les classes professionals en assegurances d’invalidesa.

Gràfic 2: Esquema d’assignació de classes de risc en estudi biomètric (Munich Re, Elaboració propi)

A l’hora d’elaborar un estudi de mortalitat propi en carteres de dimensió reduïda on el nombre de sinistres no és a priori suficient, es podria recórrer a les següents opcions:

• L’agregació de les classes de risc: si prenem com a exemple l’edat, l’agrupació d’edats en trams de 5 o 10 anys augmentaria el nombre d’observacions a cada classe.
• El càlcul del percentatge de mortalitat en funció d’una taula predefinida que podria ser una taula sectorial. En aquest cas, es pot suposar que la sinistralitat segueix el mateix patró que la taula del mercat i es farà ús de la informació pròpia de l’entitat per a determinar el compliment en l’àmbit global.

Determinació de factors de risc

En l’anàlisi actuarial existeixen dos factors determinants per l’anàlisi del risc dels tradicionals que són, bàsicament, l’edat i el sexe de l’assegurat. Per exemple, en l’anàlisi de la probabilitat d’invalidesa, la professió de l’assegurat té un rol molt més important que el sexe. Per això, en tarifes d’invalidesa és cada cop més habitual el fet de classificar segons la professió de l’assegurat assignant-li classes de perillositat segons l’activitat.

Com es pot veure en el següent gràfic, en un estudi de Carteres d’invalidesa, s’ha observat que, entre un risc d’invalidesa de perfil ‘’baix’’ en comparació amb un risc de perfil ‘’alt’’, es pot donar un factor proper al 50 de diferència en les probabilitats d’incidència.

Gràfic 3: Factors de classificació d’un risc en estudi d’invalidesa (Munich Re, elaboració pròpia).

Mètode de càlcul de l’exposició i mortalitat bruta

A l’hora de calcular la mortalitat en un estudi d’experiència, es calcula primer l’exposició de les observacions en anys e_x, separades en factors de risc. Aquests factors, a la majoria dels estudis són: edat, sexe, any calendari de l’observació i any de subscripció de la pòlissa. D’altra banda, es comptabilitzaran els esdeveniments d_x (per exemple defuncions) que s’hagin observat conforme aquests factors.

Un cop format el quocient entre esdeveniments i exposició s’obté la ‘’força de mortalitat’’ λ_x = e_x / d_x per cada classe de risc de la qual en deriva la probabilitat de morir a l’edat x:

Consideracions sobre la suavització de les probabilitats brutes

En literatura actuarial s’utilitzen, sobretot, dos conceptes per a la suavització de probabilitats brutes:

• Mètode funcional:
  Sota aquest concepte se suposa que les observacions segueixen un patró funcional, com per exemple la llei de mortalitat de Makeham Gompertz en cas de les taules de mortalitat. A partir d’allà, es busca mitjançant algoritmes d’optimització (per exemple, mètode dels mínims quadrats), l’expressió funcional que millor s’adeqüi a les dades brutes. Aquesta tècnica fou l’emprada, per exemple, en el desenvolupament de les taules PEAIMF 2007 d’invalidesa per a determinar la funció exponencial que major s’ajustava a les dades brutes.

• Mètode mecànic:
  Sota aquest concepte estan inclosos mètodes per a suavitzar oscil·lacions que tenen en compte els valors contigus a suavitzar, o el mètode Whittaker Henderson, en què es poden adaptar els paràmetres de suavització i apropament a la corba bruta. El mètode Whittaker Henderson fou l’emprat en el desenvolupament de la taula PASEM 2010 i està indicat en suavitzacions en carteres de mida considerable on es volen respectar al màxim les característiques de la corba original.

Determinació de factors de seguretat

Tradicionalment s’estableix el nivell de seguretat de tal manera que, amb una tolerància al risc (1- α) una entitat no incorreria en pèrdues aplicat la seva pròpia taula de mortalitat. En funció de la tolerància al risc, els valors d’ α habitualment estan compresos entre l’1% i el 5%. Per a la seva determinació s’han de considerar diferents factors de risc com:

• Risc de fluctuació aleatori: És el risc què, per efectes aleatoris, la sinistralitat es desviï del Best Estimate. Aquest risc es pot acotar actuarialment determinant el coeficient de variació de la cartera (desviació típica entre el valor esperat de la sinistralitat).
• Risc de canvi: El risc de canvi reflecteix la desviació de les hipòtesis biomètriques de les observacions. Amb relació a la tendència de mortalitat, per exemple, encara que principalment en el passat es va mostrar una tendència continuada i estable de millora, hi ha indicis, sobretot en països anglosaxons, que aquestes tendències observades no necessàriament es projecten al futur, ja que s’observa una desacceleració de la millora de mortalitat en l’àmbit poblacional.
• Risc d’error: El risc que el nivell de la sinistralitat Best Estimate no sigui l’adequat.

Per a tenir un criteri més objectiu sobre el nivell de recàrrecs de seguretat es podria aplicar un concepte basat en el marge de risc sota Solvència II com a indicador. Per a aplicar aquest concepte a taules de mortalitat pròpia es pot procedir en 2 passos:

• Calcular el marge de risc que, bàsicament, consisteix en el cost de capital per als riscs de subscripció d’una pòlissa de branca de vida i expressar-ho com a percentatge de la sinistralitat Best Estimate.
• Aplicar el percentatge resultant del càlcul a la taula de mortalitat pròpia de l’entitat com a recàrrec de seguretat.

Ús d’informació externa en estudis propis

Com ja s’ha mencionat, per a poder obtenir informació sobre els factors de risc determinants, són necessàries carteres d’assegurances d’una mida considerable. Si una entitat no disposa d’un nombre rellevant de sinistres en les seves observacions, es podria utilitzar informació externa d’un conjunt més gran i extrapolar-la a les observacions d’una entitat.

Un exemple clar on s’aplica aquesta metodologia és en el desenvolupament de factors de millora de tendència en els grups de rendes on, normalment, les observacions de millora de mortalitat requereixen un ampli horitzó d’observació d’almenys 30 anys per a eliminar efectes puntuals de la tendència de millora com són l’impacte de la reducció de la mortalitat per accidents de tràfic o el HIV. Per això, en les feines per al desenvolupament de la nova taula PER 2012 de rendes, la informació de la mortalitat base de les observacions de les entitats principals del sector assegurador espanyol fou contemplada amb informació d’estadístiques de defunció en l’àmbit poblacional, publicades per l’INE per al càlcul de la tendència de millora de mortalitat.

Com s’ha descrit en aquest article, són molts els aspectes que s’han de tenir en compte a l’hora de desenvolupar un estudi propi de mortalitat. A Munich Re comptem amb una àmplia experiència en el camp dels estudis biomètrics, tant en l’àmbit nacional com internacional i estem a disposició de les entitats que mostren interès per profunditzar en la temàtica i donar suport de consultoria actuarial en aquest tipus de projectes posant en valor la nostra àmplia experiència.

1. INTRODUCCIÓ

El 5/2/2020 es publica al BOE el RD Llei 3/2020 on es realitza la transposició parcial a l’ordre jurídic Espanyol de la Directiva 2016/2341, relativa a les activitats i supervisió dels fons de pensions d’ocupació europeus (més endavant, FPE), més coneguda com a Directiva IORP II, a través de l’ adaptació del Texto Refundido de la Ley de Planes y Fondos de Pensiones (més endavant, LRPFP).

L’objectiu d’aquest article és donar una visió àmplia de les noves obligacions i responsabilitats que comporta aquesta transposició per a les entitats gestores dels Fons de pensions d’ocupació i les seves comissions de control. Amb aquesta finalitat, l’article s’ha estructurat de la següent manera. En primer lloc, s’ofereix una perspectiva general dels aspectes més rellevants de la Directiva de IORP II; seguidament, s’expliquen els principals objectius que abasteix el desenvolupament normatiu de la transposició; es profunditza en el nou sistema de govern i, per últim, es clou amb unes conclusions.

2. DIRECTIVA IORP II

La Directiva IORP II, segons s’assenyala en el seu preàmbul, ‘’aspira a garantir la bona governança, el subministrament d’informació als partícips dels plans de pensions, i la transparència i seguretat de les pensions de treball’’. A més, persegueix desenvolupar les inversions sostenibles i responsables i facilitar l’activitat transfronterera dels sistemes de pensions ocupacionals.

Figura 1. Principals objectius de la Directiva IORP II

La Directiva IORP II estableix una nova normativa en l’àmbit europeu sobre FPE, que regula principalment els següents aspectes: un sistema efectiu de govern, un sistema efectiu de gerència, una ampliació de la informació i comunicació a partícips i beneficiaris i noves funcions de supervisió administrativa per part del regulador nacional.

3. TRANSPOSICIÓ DE LA DIRECTIVA IORP II

El BOE del passat 5 de febrer va publicar el RD Llei 3/2020 on s’efectua la transposició parcial a ‘ordre jurídic Espanyol de la Directiva IORP II, a través de la modificació de nombrosos articles de la  LRPFP.

El termini màxim d’adaptació del desenvolupament normatiu de la transposició finalitza el 6/8/2020, ampliant-se aquest termini fins el 24/10/2020 per al procediment de comunicació a la DGSFP dels responsables de les funcions clau.

La transposició de la Directiva IORP^[1] es completarà mitjançant l’adaptació del RPFP, pendent a dia d’avui i de la qual es presentà el primer esborrany l’abril de 2018.

La transposició de la IORP II està centrada en el desenvolupament d’un sistema eficaç de govern en els fons de pensions. Així mateix, amplia la transparència informativa, estableix noves competències de la DGSFP en matèria d’ordenació i supervisió administrativa de l’activitat dels plans i fons de pensió d’ocupació i desenvolupa aspectes generals de les transferències transfrontereres dels Estats membres.

En matèria de transparència informativa, s’introdueix la revisió, per part de la comissió de control  i amb la participació de l’entitat gestora, de la Declaració Comprensiva dels Principis de la seva Política d’Inversió com a mínim cada 3 anys. A més, es profunditza en els següents aspectes, els temes concrets i continguts mínims que requereixen desenvolupament reglamentari: (1) ampliació de la informació a remetre a partícips potencials, partícips i beneficiaris (2) elaboració de la nova Declaració de Prestacions del Pla que ha d’incloure projeccions estimades de les pensions de jubilació sota diferents escenaris, ateses les circumstàncies i característiques particulars de cada pla i Fons de pensions, per així poder aportar el Màxim valor possible a partícips i beneficiaris i (3) elaboració de la Declaració de l’Estratègia d’Inversió a Llarg Termini. Aquests aspectes incorporen noves responsabilitats a les entitats gestores i, molt especialment, a les comissions de control.

Pel que fa a l’ordenació i supervisió administrativa, cal destacar el desenvolupament d’un sistema de supervisió prudencial basat en un plantejament prospectiu i orientat al risc, que inclou les següents àrees d’actuació: condicions de funcionament, les provisions tècniques i el seu finançament, l’exigència de fons propis, marge de solvència disponible, marge de solvència obligatori, les normes d’inversió, la gestió de les inversions, el sistema de govern i la informació a proporcionar als partícips i beneficiaris.

Addicionalment, es desenvolupen aspectes generals de les transferències transfrontereres de plans de pensions de treball entre fons de pensions de treball dels Estats membres.

El desenvolupament d’un sistema de govern eficaç ha estat subjecte a una atenció prioritària en la transposició de la IORP II. Seguidament, detallarem les seves principals característiques.

4. UN NOU SISTEMA DE GOVERN

L’article 27.1 de la LRPFP estableix que "les entitats gestores de fons de pensions i, si s’escau, les comissions de control, hauran de disposar d’un sistema eficaç de govern que garanteixi una gestió adequada i prudent de les activitats de l’entitat i dels fons gestionats". Com a conseqüent, les entitats gestores estan obligades a desenvolupar un sistema eficaç de govern. Tanmateix, les comissions de control poden implementar total o parcialment un sistema de govern propi si així ho consideren oportú. Aquest enfortiment de la governança ha de ser proporcional a la seva mida i activitats.

A continuació, s’ofereix un breu Resum amb les novetats més importants que ofereix aquest nou sistema de governança i que guarden una relació més gran amb l’activitat professional dels actuaris i, en general, dels consultors de previsió social complementària:

• Requisits generals. S’hi inclouen polítiques escrites de govern corporatiu i de les funcions clau, una estructura organitzativa apropiada i transparent, amb una clara distribució i separació de funcions, un sistema eficaç per a garantir la transmissió de la informació. El sistema de govern guardarà proporció amb la mida, la naturalesa, l’escala i la complexitat de les activitats de l’entitat i dels fons de pensions gestionats. Es consideren els factors ASG en les decisions d’inversió. Les entitats gestores de fons de pensions, i en el seu cas, les comissions de control, hauran de contar, almenys, amb 3 persones que les dirigeixin de manera efectiva.
• Aptitud i honorabilitat. Són únicament exigibles a les persones que dirigeixin de forma efectiva les entitats gestores dels Fons de pensions i ,si s’escau, a les persones a qui s’hagi externalitzat les funcions clau. En el primer cas, es tindrà en compte, en l’àmbit col·lectiu, les qualificacions, competència i experiència. En segon lloc, la qualificació professional, els coneixements i l’experiència.
• Política de remuneració. Les entitats gestores de Fons de pensions hauran d’establir i aplicar una política de remuneració respecte totes les persones qui dirigeixin de manera efectiva, d’aquelles que desenvolupin funcions clau fins l’entitat gestora i d’altres categories de persones les activitats professionals de les quals incideixin de forma significativa en el perfil de risc dels plans i fons de pensions gestionats.

  L’article  29.4 de la LRPFP disposa de què ‘’les Comissions de Control de plans de pensions de treball hauran d’establir i aplicar una política de remuneració adequada respecte a qui prestin els serveis actuarials i, si s’escau, la funció Clau actuarial, i d’altres proveïdors de serveis externs, les activitats dels quals puguin incidir de forma significativa en el perfil de risc dels plans i fons de pensions’’.

  Els principis generals de remuneració dels Prestadors de Serveis de la Comissió de Control del Pla i del Fons són els següents:

  • Claredat, transparència i eficàcia en la contractació dels prestadors de serveis.
  • Remuneració basada en el contingut material de la prestació i en el nivell i abast dels serveis retribuïts.
  • Claredat, transparència i eficàcia en la supervisió de la prestació i en la revisió i actualització de la remuneració, quan s’escaigui.
  • Consonància amb les activitats, el perfil de risc, els objectius i els interessos, l’estabilitat financera i el rendiment a llarg termini del Pla.
  • Consonància amb els interessos dels partícips i beneficiaris del Pla.
  • Suport a la gestió sòlida, prudent i efectiva del Pla.
  • Inclusió de mesures destinades a evitar conflictes d’interès.
  • Concordança amb una gestió adequada i eficaç dels riscs que no doni peu a una assumpció de riscs que no es correspongui amb la normativa d’aplicació i amb els perfils de risc del Pla.
  • No solapament amb les normatives aplicables a prestadors de serveis externalitzats Coberts per les Directives 2009/65/CE, 2009/138/CE, 2011/61/UE, 2013/36/UE y 2014/65/UE.
  • Revisió i actualització, com a mínim, cada tres anys.
• Funcions clau: L’article 30.1 de la LRPFP estableix que ‘’les entitats gestores de fons de pensions i, si s’escau, les comissions de control, hauran de disposar de les següents funcions clau: una funció de gestió de riscs i una funció d’auditoria interna i, si s'escau, una funció actuarial, en el seu últim cas quan l’entitat gestora presti serveis actuarials respecte als plans de pensions’’. Una sola persona o unitat organitzativa podrà desenvolupar diverses funcions clau en l’entitat gestora, tret de la funció d’auditoria interna, que serà independent d’altres funcions clau.
  • Funció de gestió de riscs: Inclou els següents àmbits d’actuació: la subscripció I la constitució de reserves, la gestió d’actius I passius, la inversió (en particular, en instruments derivats, titulitzacions i compromisos similars), la gestió del risc de liquiditat I de concentració, la gestió del risc operacional, l’assegurança i altres tècniques de reducció del risc i els riscs ASG.
  • Funció d’auditoria interna: Inclou l’avaluació de l’adequació i eficàcia del sistema de control intern i d’altres elements del sistema de govern, incloses, quan s’escaigui, les activitats externalitzades. Amb una periodicitat anual, l’entitat gestora elaborarà un informe sobre l’efectivitat dels seus procediments de control intern.
  • Funció actuarial. Correspon exercir aquesta funció a tots aquells plans de prestació definida o mixtos, les prestacions dels quals no estan totalment assegurades. En aquest cas, d’acord amb l’article 20 quater ‘’les comissions de control dels plans escolliran als prestadors de serveis actuarials per al desenvolupament ordinari del pla de pensions que inclourà, si s’escau, la funció actuarial’’. Consegüentment, li correspon a l’actuari ordinari del pla realitzar aquesta funció.
    El seu contingut inclou el desenvolupament de les següents activitats:
    • Supervisió del càlcul de les provisions matemàtiques
    • Avaluació de la idoneïtat dels mètodes de càlcul i hipòtesi utilitzats en el càlcul de les provisions matemàtiques.
    • Avaluació de la qualitat de la informació utilitzada al càlcul de les provisions matemàtiques.
    • Acarar si les hipòtesis utilitzades en les provisions matemàtiques es corresponen amb l’experiència històrica disponible.
    • Informar a la direcció de l’entitat o a la comissió de control sobre la fiabilitat de les provisions matemàtiques.
    • Pronunciar-se sobre la política de subscripció en cas que el pla de pensions compti amb una política d’aquest tipus.
    • Pronunciar-se sobre la idoneïtat de l’assegurança en el seu cas.
    • Contribuir a l’aplicació efectiva del sistema de gestió de riscs.
• Avaluació interna de riscs dels fons de pensions. És una avaluació interna dels riscs que s’efectuarà de manera regular, almenys, cada 3 anys i, en tot cas, immediatament després què es produeixin canvis significatius de risc del fons o dels plans de pensions integrats en el fons de pensions. Reglamentàriament, es determinarà el contingut d’aquest informe, l’elaboració del qual afectarà l’àmbit de la Comissió de Control i, d’alguna manera, a la revisió financera-actuarial.
• Externalització. Qualsevol activitat, incloses les funcions claus, podran estar subjectes a l’externalització parcial o total. En cap cas, l’externalització eximeix de responsabilitat a l’entitat gestora i a la comissió de control de complir amb les obligacions normatives. L’externalització no podrà realitzar-se de forma que pugui perjudicar la qualitat del sistema de govern.
  

  Figura 1. Sistema de govern associat a la transposició de la IORP II

5. CONCLUSIONS

Atenent a tot el que ha estat exposat anteriorment, poden extreure’s les següents conclusions:

• El RD Llei 3/2020, publicat el passat 5 de febrer, efectua la transposició parcial a l’ordre jurídic Espanyol de la directiva IORP II, a través de la modificació de la LRPFP. La transposició es completarà mitjançant l’adopció del RPFP.
• La transposició parcial de la Directiva IORP II es centra en el desenvolupament d’un sistema eficaç de govern en els fons de pensions de treball i en les seves entitats gestores. Addicionalment, incorpora altres aspectes relatius a la transparència, ordre i suspensió administratives de caràcter prudencial i prospectiu, la introducció dels aspectes ASG, així com qüestions generals de les transferències transfrontereres de plans de pensió de treball.
• Les entitats gestores estan obligades a adoptar el sistema de govern desenvolupant la transposició en la seva entitat i en els seus fons de pensions de treball gestionats, sense perjudici de què aquelles comissions de control que ho considerin oportú desenvolupin total o parcialment un sistema de govern propi en els seus fons de pensions respectius. Aquest enfortiment de la governança ha de ser proporcional a la seva mida i activitats.
• El termini màxim d’adaptació del sistema de govern desenvolupat pel RD Llei 3/2020 finalitza el 6/8/2020, ampliant-se aquest termini fins al 24/10/2020 per al procediment de comunicació a la DGSFP dels titulars, responsables de les funcions clau.
• Aquesta adaptació de la transposició afecta de forma essencial a les entitats gestores que han d’implementar el nou sistema de govern a la seva entitat i en els seus fons de pensions de treball gestionats, però també concerneix les comissions de control en dues qüestions molt concretes: el desenvolupament d’una política de remuneració adequada respecte de qui presta els serveis actuarial i, si s’escau, la funció Clau actuarial, i d’altres proveïdors externs, les activitats de les quals puguin incidir de forma significativa al perfil de risc dels plans i fons de pensions i el nomenament del responsable de la funció actuarial a aquells plans de prestació definida i mixtes on les prestacions no estiguin totalment assegurades. En la primera qüestió, la comissió de control pot delegar expressament en l’entitat gestora, les funcions que decideixin.
• S’introdueix la revisió per part de la comissió de control i amb la participació de l’entitat gestora, de la Declaració Comprensiva dels Principis de la seva Política d’Inversió, com a mínim cada 3 anys.
• La transposició introdueix els següents aspectes que afecten les entitats gestores i, molt especialment, a les comissions de control i el desenvolupament de les quals està pendent de reglamentació: profundització del règim informatiu i de comunicació a partícips i promotors i el desenvolupament de la Declaració de Prestacions del Pla de l’Estratègia d’Inversió a Llarg Termini.

INTRODUCCIÓ

Els sistemes actuarials sempre han estat l’element central dels processos financers d’una companyia d’assegurances.

Amb la regulació de Solvència II i els propers requisits de la IFRS 17, la necessitat dels sistemes augmentaran. Per això, és lògic que moltes companyies hagin prioritzat les inversions en la millora d’aquests processos.

Recentment, hem realitzat una enquesta sobre la situació d’IFRS 17 a Espanya, preguntant als directius de les principals entitats d’àmbit nacional per a proporcionar una visió de la indústria i perspectives sobre la preparació de les companyies per a la implementació de la nova normativa, prevista per al 01.01.2023. Els resultats exposen que moltes companyies ja han realitzat un esforç molt significatiu per a preparar satisfactòriament els seus models i processos a l’adopció de l’IFRS 17.

En el següent article, compartirem la nostra experiència amb l’aplicació de solucions de modelització i software actuarial dins la branca de vida. Compararem els diferents softwares actuarials entre ells i també amb les possibles alternatives.

Pensem que aquest article pot proporcionar una base sòlida per a la presa de decisions en el cas de les entitats asseguradores de vida, abans d’abordar desenvolupaments significatius en els seus sistemes actuarials.

SISTEMA ACTUARIAL

Per tal de poder explicar correctament les possibilitats de les noves solucions actuarials és necessari visualitzar el procés de generació d’informes.

Es podria resumir de la següent manera (companyia d’assegurances de vida):

El procés comença amb l’extracció de dades internes (ex. dades de pòlisses) i externes (ex. hipòtesis).

Seran els inputs a carregar-se en els models per a generar els fluxos de caixa necessaris, basant-se en les hipòtesis i en l’estructura pròpia dels models emprats.

Els models generaran les seves pròpies plantilles d’informes (outputs), tant internes com externes.

Al llarg dels darrers anys, els requeriments i desenvolupaments sobre els sistemes actuarials han anat augmentant, especialment sobre aquestes cinc àrees:

• Solucions genèriques
• Processos i models
• Automatització
• Granularitat dels informes
• Integracions

Solucions Genèriques:

Sovint, observem que els models actuarials utilitzats en l’actualitat són cada vegada més complexes, per diverses raons: fusions i adquisicions entre entitats, creixement orgànic, noves regulacions, etc. A més, moltes vegades conviuen dins les companyies diferents models i solucions, amb funcionalitats molt semblants. Això provoca situacions molt poc recomanables en un futur, quan es requereixi la implementació i actualització de noves funcionalitats.

Tenir un enfocament de solució genèric estimula la reutilització de les mateixes funcionalitats i evita realitzar ajustaments similars en diversos models. Simplement, se’ls afegeixen nous portfolis amb productes similars en models ja existents.

Processos i Models:

Els models actuarials acostumen a realitzar càlculs a un nivell molt detallat (pòlisses, prestacions, etc.). Aquest és un procés repetible que no només ha d’executar-se ràpidament, sinó també en paral·lel amb altres processos. Els períodes de presentació d’informe per a Solvència II s’han escurçat i, per al proper cas d’IFRS 17, probablement no es desviaran molt dels terminis comptables existents. La tecnologia ha permès millorar la capacitat i eficiència de tots els càlculs en general i els sistemes actuarials han d’aprofitar-se d’aquesta situació.

Automatització:

Especialment, pel que fa a les dades i la prestació d’informes (pre i post procés), moltes entitats encara requereixen intervencions manuals: preparació, generació, processament, comprovació, entrega, càrrega, correcció, validació, etc.

Normalment, a la part de l’informe és quan la intervenció humana és més alta, a causa del que col·loquialment coneixem com a ‘’jungla de l’Excel’’.

Els nous softwares actuarials permeten augmentar l’automatització de tot el procés per a guanyar en eficiència i seguretat.

Granularitat dels informes:

Amb l’arribada d’IFRS 17, el nivell de detall exigit en el conjunt d’informes augmentarà substancialment. Com ja sabem, els models actuarials estan preparats per a realitzar càlculs a un nivell molt elevat de detall. El repte serà portar aquest mateix nivell de detall als informes.

Integracions:

Un sistema actuarial modern ha de ser capaç de connectar-se amb diversos sistemes externs. Com més preparat estigui el sistema en origen, més fàcil serà la connexió. La integració pot establir-se per diversos mètodes: connectivitat entre bases de dades, connexió al núvol, desenvolupaments específics, etc.

Al aconseguir una alta integració, la capacitat i eficàcia per a implementar canvis augmentarà.

Si una entitat té la necessitat de millorar i desenvolupar algun dels punts tractats anteriorment, existeixen diferents mètodes per aconseguir-ho.

En aquest punt, sempre sorgeix el dubte d’intentar millorar els sistemes actuarials existents o començar de zero amb l’adquisició d’una nova plataforma que implementi un nou sistema actuarial. Aquestes dues alternatives o combinació entre elles, es desenvoluparà en els següents apartats.

SOFTWARE ACTUARIAL

Actualment, existeixen, bàsicament, tres opcions de software actuarial destacades al mercat (ordre cronològic):

• Fis amb Prophet
• Willis Towers Watson amb RiskAgility Financial Modeller (RAFM)
• RNA Analytics amb R3S Modeler

Recentment, ha aparegut una nova alternativa: RPC amb Tyche.

En essència, a idea darrere aquestes solucions és la mateixa.

En primer lloc, la complexitat del desenvolupament dels models actuarials es redueix mitjançant l’ús d’una interfície amigable i un llenguatge de programació comú amb altres programes.

Seguidament, mitjançant un compilador, el llenguatge de programació es tradueix a un llenguatge de destí per a crear un programa que s’executa en les CPU disponibles (local, núvol). El software actuarial sempre fa ús dels compiladors de C++, ja que aquest llenguatge ha demostrat ser el més eficient per a les projeccions actuarials de fluxos de caixa.

Els actuaris acostumen a ser partidaris d’utilitzar l’Excel donada la traçabilitat dels càlculs; no obstant això, el principal avantatge d’utilitzar un software actuarial és la seva capacitat justament de desenvolupar models actuarials complexes i ràpids en un entorn lliure d’Excel, però mantenint la capacitat de rastreig dels càlculs amb finalitats d’anàlisi. Basant-nos en la nostra experiència, anem a definir els avantatges de cada una de les solucions:

PROPHET 

• El més utilitzat a tot el món: software madur i amb una gran varietat d’especialistes disponibles.
• S’actualitzen característiques constantment, amb múltiples biblioteques disponibles que permeten una modelització instantània.
• Fàcil d’utilitzar.
• Malgrat que el llenguatge de programació és bàsic, la velocitat de càlcul és bastant alta.

RAFM 

• Altes possibilitats de desenvolupament que permeten controlar els fluxos de càlcul del model.
• Part visual molt evolucionada, cosa que el fa més atractiu per als desenvolupadors.
• Connectivitat flexible (formats d’arxiu i bases de dades).

R3S 

• Ràpid d’aprendre i desenvolupar
• L’ús de la relació ‘’parent-child’’ en combinació amb la projecció pas a pas el fa més atractiu per a la modelització ALM.
• Gestiona diversos formats d’entrada (arxiu i bases de dades)

TYCHE

• Dissenyat d’acord amb l’última tecnologia (funciona només amb CPU de 64 bits, temps de processament ràpid).
• Generador d’Excel disponible que converteix qualsevol model d’Excel a un model Tyche.
• 1 llicència per a tots els components disponibles per a crear un sistema actuarial.
• Múltiples possibilitats de visualització.

Els proveïdors de software han entès amb el temps que el sistema actuarial no és només el model actuarial en sí, sinó el procés d’extrem a extrem. Seguint aquesta filosofia, els proveïdors han estat desenvolupant una gamma més àmplia de solucions per a presentar la seva visió de futur (per exemple, per al cas d’IFRS17).

Hi ha dues maneres de veure aquests productes transversals: per una banda, poden ser atractius perquè habilita un únic servei que garanteix la compatibilitat d’extrem a extrem. D’altra banda, podrien ser menys atractius a causa de l’efecte de ‘’bloqueig de proveïdor’’ de la solució en termes de preu i funcionalitat.

DESENVOLUPAMENTS EN LA MATEIXA ENTITAT I DESENVOLUPAMENTS HÍBRIDS

Desenvolupaments en la mateixa entitat:

Les companyies d’assegurances a vegades exigeixen solucions desenvolupades dins la mateixa entitat (a casa). Les entitats més petites opten per aquesta alternativa, en la majoria dels casos, per raons de pressupost. Les entitats més grans moltes vegades opten també per al desenvolupament intern a causa de les seves característiques d’IT.

Tot i que els proveïdors de software actuarial descrits en el punt anterior sempre tractaran de mantenir-se al dia amb els darrers desenvolupaments tecnològics i de regulació, naturalment sempre hi haurà una escletxa entre les capacitats del software i les necessitats específiques de cada entitat.

Quan es tracta de desenvolupaments interns, segons el nostre parer, C# és el llenguatge de programació més complet com a alternativa al software actuarial.

També es poden utilitzar altres llenguatges tipus Python, R, SQL i Java, encara que el seu avantatge rau en el tractament de grans quantitats de dades i no en la realització de càlculs complets.

Els principals avantatges del desenvolupament intern són:

• Costos baixos.
• Independent d’una plataforma externa (núvol).
• Desenvolupadors a la plantilla.

Naturalment, la tria per al desenvolupament intern condueix a un manteniment d’IT addicional per a mantenir el sistema en funcionament.

Desenvolupaments híbrids:

Per últim, destacarem que els sistemes actuarials ‘’híbrids’’ són una altra possible opció escollida per les entitats al llarg dels anys. Aquest desenvolupament és viable en les grans companyies d’assegurances que tenen una situació sòlida sobre la seva infraestructura de sistemes. També en les empreses més petites que simplement no tenen un pressupost tan alt per a gastar en el seu sistema actuarial.

Un sistema actuarial híbrid típic consisteix en un software actuarial que suporta el model actuarial, a més de les solucions dins l’entitat que proporcionen les dades d’entrada i processen les dades de sortida.

Les taules biomètriques actuals tenen un període d’observació de més de 20 anys i és necessària la seva actualització, tenint en compte els paràmetres quantitatius de govern i transparència establerts en el marc de Solvència II.

Així doncs, i donat que es complia el termini legal d’actualització, des del segon semestre de 2018, la Dirección General de Seguros y Fondos de Pensiones (DGSFP), en col·laboració amb les principals institucions del sector assegurador i una representació molt àmplia de les entitats asseguradores, va desenvolupar diverses feines per la revisió de les hipòtesis biomètriques principals de les assegurances de vida i decessos a Espanya.

Aquesta revisió tenia com a objecte garantir, per una banda, la suficiència de les provisions tècniques que acumulen les entitats asseguradores per afrontar les seves obligacions i, per una altra banda, que els preus de les assegurances siguin formats sobre les bases tècniques transparents i equitatives amb relació amb els riscs coberts. Tot això amb el seu estudi d’impacte corresponent i desenvolupament normatiu.

Un dels objectius del Supervisor (DGFSP) és el de garantir que les taules biomètriques permetin una valoració suficient de les obligacions que assumeixen les entitats d’assegurances, que les taules siguin adequades per a protegir els drets dels prenedors i assegurats, i garantir que les bases tècniques de les taules biomètriques citades permetran una motorització del risc biomètric adequada per part de la funció actuarial i de la funció de gestió de riscs de cada entitat. Finalment, també el de garantir que les taules de mortalitat resultants permetin la gestió adequada i, si és el cas, transferència del risc de longevitat.

Quines novetats i diferència ens porta aquesta actualització de taules.

— La primera novetat és que tindrem taules d’ordre 1 i taules d’ordre 2.

¿Què vol dir això? Doncs que la revisió de taules biomètriques que s’ha realitzat recull estrictament l’expectativa de la longevitat i la mortalitat específiques dels col·lectius assegurats i són les que ha anomenat taules d’ordre 2. Aquestes taules, que només reflecteixen l’expectativa biomètrica, són identificades com a taules biomètriques de segon ordre.

Aquest estudi s’estableix en un marc conceptual en el qual, per primer cop, s’expliciten les taules de segon ordre (orientades a una millor estimació del balanç de solvència) i les taules de primer ordre (aplicables a la valoració de les provisions tècniques comptables).

Incidència en les mesures transitòries del règim de Solvència II.

Les entitats que tinguessin les transitòries autoritzades, hauran d’adaptar-se a aquest canvi de taules biomètriques realitzant una política i un pla de projecció de la situació financera i de solvència on es garanteixi que, durant el període i en finalitzar el mateix, es preveu que els fons propis admissibles seran suficients per a cobrir el capital de solvència obligatori i el capital mínim obligatori.

Tanmateix, si l’aplicació de les noves taules biomètriques de segon ordre resultés en una reducció de la millor estimació de les provisions tècniques, i l’entitat hagués obtingut autorització, destinarà el mateix en escurçar el termini de la transitòria, en nom a la transparència i comparabilitat d’entitats asseguradores.

Consideracions relatives al sistema de govern.

Les entitats asseguradores hauran de revisar els seus nivells d’exposició al risc per a tenir en compte l’impacte en la situació financera i de solvència de la revisió de les hipòtesis biomètriques.

L’autoavaluació de riscs per part de les entitats ha de ser formulada atenent a les hipòtesis realistes exigides pel marc de solvència per al càlcul de provisions, a no ser que l’entitat tingui taules aprovades d’experiència pròpia com a hipòtesis realista.

— La segona novetat és que tindrem taules d’ordre 1 i taules d’ordre 2 per a:

El cas de Supervivència:

• PERFM2012 per a col·lectius.
• PERFM2012 per a individuals.

El cas de la Mortalitat:

• PASEM2019-Rel per a vida, risc vinculat a altres operacions, o vida, risc col·lectius no vinculats.
• PASEM2019-Ind per a vida risc no vinculats
• PASEM2019-Decessos.

Amb el que finalment tindrem entre supervivència i defunció, tant de primer ordre com de segon ordre, diferents taules per a aplicar, segons sigui el cas, o les aprovades d’experiència pròpia.

D’aquesta manera, el Legislador ens està Marcant el Camí per als diferents productes, fins i tot segmentant-los, no només per supervivència o defunció, sinó per al cas de defunció, taules específiques per a col·lectius o individuals o per a individuals no vinculats, com una específica per al públic objectiu de decessos.

Fent una anàlisi d’alt nivell per a defunció tenim.

1. La mortalitat de major a menor en les PASEM2019 de primer ordre és la següent:
   • PASEM2019 de decessos.
   • PASEM2019 Individuals no Vinculats
   • PASEM2019 Individuals Vinculats i col·lectius
2. Evidentment, les d’ordre 1 són superiors a les d’ordre 2 pels recàrrecs que duen per volatilitat, el de nivell i el de model.
3. Les PASEM2019 tenen una millora de mortalitat mitjana de més d’un 50% de 0 a 70 anys davant les PASEM2010.

Això facilitarà la unificació dels criteris d’estimació de solvència. En general, esperem que amb les noves taules publicades millori el rati de solvència en la majoria de les companyies.

A l’hora de tarifar amb les PASEM2019 al 100% de taules d’ordre 1 encara seran més econòmiques que les actuals PSEM2010, corregides al 55%. Per la qual cosa, el mercat serà més competitiu i quan s’emprin per a aprovisionar s’espera una provisió menor a l’actual.

El que el canvi de taules de mortalitat de les PASEM2019 previsiblement generarà:

• Millor tarifació en funció del col·lectiu, individuals vinculats, individuals o decessos.
• Millora, en general, de la ràtio de solvència.
• Reducció de les provisions matemàtiques comptables.
• Millora en els preus de les assegurances, al traslladar-se l’actualització de taules als prenedors.
• Major transparència de mercat.

Fent una anàlisi d’alt nivell, per a supervivència tenim.

1. La mortalitat de major a menor en les PER2012 de primer ordre és la següent:
   • PER2012 per a col·lectius.
   • PER2012 per a individuals.
2. Evidentment, les d’ordre 1 són superiors a les d’ordre 2 pels recàrrecs que duen per volatilitat, el de nivell i el de model.
3. Les PER2012 tenen una millora de mortalitat davant a les PERFM2000.

Serà, per tant, l’altra cara de la moneda amb una afectació en la majoria de les companyies, amb la ràtio de solvència a la baixa d’acord amb les noves taules publicades.

A l’hora de tarifar amb les PER2012, les tarifes dels productes de renta o estalvi seran més conservadores que les actuals PERFM2000,  per la qual cosa les tarifes de mercat seran més cares, agreujat addicionalment per la baixada de tipus.

El canvi de taules de mortalitat de les PER2012 generarà, presumiblement:

• Tarifar millor en funció dels col·lectius, individuals.
• Empitjorarà, en general, el rati de solvència.
• Augmentarà les provisions matemàtiques comptables.
• Els productes d’estalvi/rentes tindran una prima major per aconseguir el mateix capital o renta.

Aquesta actualització ja s’ha traslladat al mercat en l’any present en solvència afectant a la baixa la ràtio de solvència, sobretot a les companyies més exposades a productes de supervivència, sobretot en les edats més avançades i, al contrari, l’altra cara de la moneda, les més exposades en productes de risc.

Tot i que no és una sorpresa, donada la millora de la supervivència, encara minorant per l’efecte lamentable de la COVID-19, anirà en detriment amb la comercialització amb els productes d’estalvi/rentes pel seu consum de capital per a les asseguradores i tan necessaris per a l’estalvi o complement a la jubilació dels nostres assegurats.

Després de gairebé 20 anys de debat, l’ISAB va publicar la Norma Internacional d’Informació Financera 17, la qual estableix els principis per al reconeixement, mesures, presentació i informació a revelar dels contractes d’assegurança. No obstant això, el debat ha continuat fins al passat 25 de juny, quan es van publicar les esmenes finals.

Tanmateix, la NIIF 17 estableix principis que en molts casos donen lloc a l’aplicació de diferents alternatives o interpretacions metodològiques generant un cert debat en els equips d’implementació de la norma en les diferents entitats asseguradores en diferents països. A continuació, hem volgut recollir els principals aspectes que donen lloc a aquests debats metodològics:

1. Taxa de descompte

En el paràgraf 36 i, sobretot del B72 al B85, s’estableixen els requisits per a la determinació de la taxa de descompte, un tema crucial per a la mesura dels passius en productes de llarg termini i per a la determinació de l’onerositat d’aquests productes.

En aquests articles es mencionen dos aspectes claus… ‘’instruments financers amb fluxos d’efectiu les característiques de les quals són congruents amb les dels contractes d’assegurança, en termes de, per exemple, calendari, moneda i liquiditat’’’… i … ‘’exclouran l’efecte de factors que influeixen aquests preus de mercat observables, però no afecten els fluxos d’efectiu futurs dels contractes d’assegurança’’…

En la primera frase, el debat neix del fet de si és possible utilitzar o no com a instruments de referència els actius que estan recolzant les provisions tècniques del producte o han de ser instruments del mercat independentment de què els hagi adquirit o no.

1. Utilització dels instruments financers propis: S’entén que, si la cartera d’actius amb què està casat el meu passiu és congruent en calendari, moneda, liquiditat, etc. És possible utilitzar el rendiment d’aquesta cartera per determinar la taxa d’interès.
2. Utilització d’instruments de referència: Per determinar quins instruments de referència són congruents amb el contracte d’assegurança, les entitats solen basar-se en els instruments que es van utilitzar per a determinar la taxa tècnica en el moment de tarifar.
   Respecte a la segona frase, corresponent a excloure els efectes que no afecten el contracte d’assegurança de les entitats asseguradores, la norma estableix 2 plantejaments top-down o bottom up. En aquest sentit, existeix una diversitat de tècniques, però les que més estem observant al mercat són:
3. Utilitzar les corbes de descompte que actualment s’utilitzen a Solvència II. Segons l’informe publicat per EIOPA (EIOPA analyses the benefits of NIIF 17 insurance Contracts) aquestes taxes són consistents amb NIIF 17. En aquest cas, s’utilitzaran tant la volatility com la matching adjustment (existeixen companyies que es plantegen utilitzar aquesta tècnica per a carteres casades més enllà de què no l’estiguin utilitzant per a Solvència II). Aquesta alternativa estaria alineada amb l’enfocament bottom up.
4. Utilitzar el rendiment de l’actiu de referència utilitzat en la tarificació I excloure risc de crèdit a partir de la PD i LGD utilitzades al NIIF 9. Aquesta alternativa estaria alineada amb l’enfocament top down.

No obstant això, també existeixen companyies que apliquen tècniques més sofisticades i específiques per a determinar la prima de liquiditat a través de l’aplicació de diferents metodologies de mercat.

2. Model general en contractes sense components de participació directa

En els paràgrafs B96 a B100 s’estableixen els requeriments per aquells contractes d’assegurances que es valoren sota el Model General I que no tenen participació directa. Aquests poden ser contractes d’assegurança amb interessos revisables (per exemple, molt comunament utilitzat en els productes SIALP) o contractes amb Participació en Beneficis.

Per aquesta tipologia de contractes existeixen excepcions per a l’ajustament del marge del Servei contractual que es determina en el paràgraf 44 (c). En aquest sentit, per aquests contractes l’entitat no ajustarà el marge de Servei contractual davant canvis en els fluxos de compliment a causa de variacions en les hipòtesis financeres com poden ser canvis en el flux de Participacions en Benefici per variacions a la  corba de descompte.

En el mercat local s’ha de tenir en compte que aquests requeriments també apliquen a les rendes amb creixement lligat a l’IPC.

3. Component d’inversió

Al llarg de la norma s’estableixen diferents requeriments per al tractament del component d’inversió entenent com a tal als imports que un contracte d’assegurança requereix que l’entitat reembossa al tenidor de la pòlissa d’assegurança, inclús si no succeeix un fet assegurat. La mesura d’aquest component és important, ja que, com s’estableix en el paràgraf B96 (c), el marge de Servei ha d’ajustar-se per diferències entre els components d’inversió que s’espera que es converteixin en pagadors en el període i el component d’inversió real que passi a ser pagador en el període.

El primer pas a considerar és la identificació d’aquest component, on han sorgit diferents interpretacions sobre el que inclou aquest concepte. No obstant això, aquests dubtes han estat aclarits en gran part a la reunió de Transition Resource Group NIIF 17 d’abril de 2019 on detalla les característiques que ha de tenir un component d’inversió i on es clarifica que aquelles assegurances amb una garantia de risc i component de rescats no compta amb un component d’inversió, un dels principals dutes del sector.

En segon lloc, s’ha d’identificar si aquest component és diferent o no i per això s’han d’aplicar els requeriments que es contemplen en l’apartat de Separació de components, en particular el B31 (a) I (b), on s’estableix que serà diferent si compleix que… ‘’’El component d’inversió i el component d’assegurança no estan altament interrelacionats’’ … i .. ‘’Un contracte amb termes equivalents es ven, o podria vendre’s, per separat’’. ..

Per últim, per aquells components d’inversió no diferents s’ha de determinar la metodologia de mesura d'aquests. El paper Transition Resource Group 177 d’abril estableix dues metodologies: i) Capitalització de les primes pagades pels assegurats i ii) el descompte dels fluxos de caixa certs futurs (capitals assegurats). Depenent de les característiques del producte, una metodologia s’adequarà millor que l’altra per a la realització de la mesura del component, per exemple, per a un producte de rendes garantides, la metodologia de descompte dels fluxos de caixa certs futurs sembla més apropiada, en canvi, per als productes de vida universal la més apropiada seria la capitalització de les primes pagades.

4. Marge de Servei tècnic i financer

Una de les principals esmenes aprovades per l’AISB I publicada el 25 de Juny passat va ser la corresponent al marge de servei contractual atribuïble a serveis de rendibilitat de la inversió i servei d’inversió relacionat.

En aquest aspecte, l’AISB ha permès que una entitat identifiqui unitats de cobertura per a contractes d’assegurança sense característiques de participació directa considerant la quantitat de beneficis i període esperat del servei de rendibilitat de la inversió, si hi hagués, a més de la cobertura de l’assegurança.

És a dir, aquesta modificació ha permès a les entitats mesurar de forma separada el marge de servei financer i tècnic i, per una altra banda, aplicar unitats de cobertura diferents i més apropiades a la naturalesa del producte per al reconeixement posterior.

Aquesta modificació es pot observar principalment en el B119, on ha incorporat B119B on s’especifiquen els criteris per a establir quan podrien proporcional els contractes un servei de rendibilitat de la inversió.

5. Contractes onerosos

Els requeriments sobre la identificació i el tractament dels contractes onerosos es troben establerts al llarg dels diferents apartats de la norma, sent els més rellevants el paràgraf 16, 17 i del 47 al 52.

Un dels primers debats sobre aquest concepte és a quin nivell Haig de realitzar la identificació dels contractes onerosos si és al nivell d’un conjunt de contractes d’assegurances o en l’àmbit individual.

En general, les entitats asseguradores que apliquen el model general o de comissió variable, és a dir, que calculen un marge de servei, solen determinar els contractes onerosos en l’àmbit individual donat que, d’aquesta manera, pot justificar l’existència de contractes onerosos d’una forma objectiva a través del, mal anomenat, ‘’CSM negatiu’’.

En el cas dels productes sota l’enfocament d’assignació de primes se sol realitzar a nivell cartera d’assegurances, sota la presumpció de no onerositat que estableix la norma en el seu paràgraf 18.

6. Passiu per cobertura restant a PAA

Els estàndards de NIIF17 estableixen en els paràgrafs 55 a 59 la metodologia de càlcul del passiu per cobertura restant (PCR) dins de l’enfocament d’assignació de primes. Concretament, els paràgrafs 55 a) I 55 b) determinen que l’entitat haurà de considerar les primes rebudes tant pel càlcul de la PCR en el reconeixement inicial, com per a mesures posteriors respectivament.

El terme emprat en els estàndards de primes rebudes ha donat lloc a dues interpretacions que estan sent temes de debat en el sector:

• Segons la primera interpretació, el concepte primes rebudes ha de ser entès com a primes emeses. Aquesta interpretació és consistent amb la lògica aplicada a la projecció de fluxos del mètode BBA y, a més, permet reflectir clarament el crèdit dels assegurats, ja que al calcular la PCR considerant la prima emesa s’ha de considerar també l’actiu generat per els comptes pendents de cobrar. En aquest enfocament, la suma de la PCR reflecteix el risc pendent de reportar.
• Segons la segona interpretació, el concepte primes rebudes ha de ser entès com a primes cobrades. Això vol dir que generaré un actiu per la prima que em falti cobrar i un passiu en cas que hagi cobrat prima per avançat. En aquest enfocament, la suma de la PCR d’actiu reflecteix l’import de primes que em deu l’assegurat i, en el cas de PCR de passiu, el risc de reportar per la prima avançada.

És important assenyalar que, si bé l’aplicació d’una interpretació o una altra té un impacte rellevant en l’import de la PCR de balanç, en el compte de resultats no es produeix  un impacte, ja que és el mateix en ambdós enfocaments.

7. Metodologies de transició

La transició de NIIF4 a NIIF17 requerirà a les entitats valorar tota la cartera vigent en el moment de la transició amb els nous estàndards.

Per això, els estàndards estableixen tres mètodes possibles:

• Retrospectiu total (paràgrafs C3 a C5): és el mètode a aplicar per defecte i implica valorar la cartera en el moment de la transició com si NIIF17 hagués existit en el moment de la venda de tots els contractes vigents. E paràgraf C5 estableix, a més, que si, i només si, aquest mètode és impracticable per a l’entitat, es podran aplicar els mètodes alternatius proposats en els paràgrafs C6 a C24.
• Retrospectiu modificat (paràgrafs C6 a C19): aquest mètode permet algunes modificacions sobre el primer en 4 aspectes principalment: i) poden agrupar-se contractes emesos amb més d’un any de diferència; ii) els fluxos des del reconeixement inicial fins a la data de transició a considerar poden ser els fluxos reals observats; iii) es proposen dues alternatives per a l’estimació de la corba de descompte a utilitzar en la transició; iv) l’ajustament de risc pot calcular-se amb la hipòtesi del moment de la transició.
• Valor raonable (paràgrafs C20 a C24): aquest mètode, a diferència dels dos anteriors, pren una visió prospectiva per a valorar els contractes. Segons aquesta metodologia, el CSM en el moment de la transició vindrà determinat per la diferència entre el valor raonable dels contractes i els fluxos de compliment d’aquests.

La selecció d’una metodologia o una altra pot tenir impactes rellevants, no només en el moment de la transició, sinó també en els següents exercicis, ja que es determinarà l’import del CSM a amortitzar fins al venciment de tots els contractes en la cartera i la reserva de primera aplicació (compte permanent en fons propis).

Com es comentava, el principal debat aquí radica en la selecció de la metodologia que es pot realitzar a nivell d’unitat de compte, és a dir, que per a un producte podem seleccionar més d’una metodologia. En aquest sentit, una posició que estan defenent les entitats és l’aplicació de la metodologia retrospectiva total a partir de gener de 2026 (data d’entrada en vigor de Solvència II) i per a dates anteriors seleccionar la metodologia valor raonable o retrospectiu modificat (en menor mesura).

8. Valor raonable en transició

Segons la metodologia de transició basada en el valor raonable establerta en els paràgrafs C20 a C24, una entitat determinarà el marge de Servei contractual o component de pèrdua del passiu per la cobertura restant en la data de transició com la diferència entre el valor raonable dels contractes d’assegurança i els fluxos de compliment d’aquests.

Un dels punts que genera més debat dins d’aquest àmbit és precisament com ha de calcular-se el valor raonable dels contractes. Actualment, existeixen en el sector dues aproximacions per a realitzar aquest càlcul.

• Re-tarifació de la cartera: segons aquest enfocament, es calcula el valor raonable d’un contracte com la prima que hauria de cobrar-se avui per a fer front a les obligacions futures que encara queden al contracte a data de la transició, utilitzant per a això les hipòtesis de tarifació vigents en aquell moment. Existeix un cert debat sobre si aquest mètode és consistent amb els requeriments NIIF13 i, a més, és complex d’aplicar en productes de cartera que ja no comercialitzem.
• Transferència de cartera: segons aquest enfocament, l’entitat ha de calcular els fluxos de compliment dels contractes a data de la transició i calcular el valor raonable d’acord al benefici esperat per la transferència a un tercer de la cartera de contractes. Aquest mètode estaria alineat amb els requeriments NIIF13, el problema rau en la justificació dels supòsits de l’estimació del valor raonable.

La selecció d’una metodologia o una altra té un impacte rellevant en el càlcul dels passius en el moment de la transició, així com en la distribució dels comptes de patrimoni. En aquest sentit, cal remarcar que la primera metodologia admet contractes onerosos en el moment de la transició, mentre que la segona no admet aquesta opció.

9. Ajust per risc

El paràgraf 37 dels estàndards de NIIF17 estableix que l’entitat ha d’ajustar els fluxos d’efectiu per reflectir el risc no financer. El paràgraf B86 especifica que aquests riscs no financers inclouran els riscs d’assegurances i, a més, altres riscs no financers com el risc d’interrupció i el risc de despeses; mentre que el paràgraf B89 aclareix que no han d’incloure’s en l’ajustament del risc no financer aquells rics que no sorgeixen dels contractes, tals com el risc operacional. En conclusió, segons NIIF17, els riscs a considerar en el càlcul de l’ajustament de risc serien els equivalents als riscs de subscripció.

Els estàndards de NIIF17 no estableixen una metodologia concreta per al càlcul de l’ajustament per risc, si bé, les tècniques més utilitzades per a fer-ho  dins el sector són:

• Nivell de confiança: l’ajustament de risc serà igual a la diferència entre l’estimació dels fluxos futurs i l’import de les obligacions en qüestió per tal que la probabilitat d’una pèrdua superior representi un nivell de confiança donat.
• Cost de capital: l’ajustament de risc serà el cost de proveir una quantitat de fons admissibles igual al capital necessari per a recolzar els compromisos per assegurances durant la vigència del contracte.

En qualsevol cas, segons el paràgraf 119, les entitats hauran de revelar el nivell de confiança utilitzat per a determinar l’ajustament de risc, amb independència de la metodologia emprada.

En aquest sentit, la primera de les metodologies descrites té l’avantatge que l’entitat no ha de realitzar càlculs addicionals per a complir amb el paràgraf 119 corresponent a la revelació del percentil aplicat. No obstant això, aquesta metodologia és intensiva en càlcul i pot ser difícil d’aplicar per a carteres de vida a causa del gran nombre d’escenaris a simular i valorar.

Per això, la metodologia basada en el cost de capital està sent majoritàriament emprada en el sector per al càlcul de l’ajustament per risc, si bé, els debats en aquest punt es centren en la metodologia per calcular (o repartir) el requeriment de capital en l’àmbit d’unitat de compta, en l’estimació del cost de capital a aplicar així com en la metodologia a aplicar per a l’obtenció del percentil de risc equivalent d’acord amb el paràgraf 119.

10. Asimetries comptables

Un aspecte que considerem rellevant i que cal tenir en compte de cara a la presa de decisions és l’anàlisi de les possibles asimetries comptables que pot generar l’aplicació de NIIF17.

Concretament, el principal debat rau en el fet que l’acreditació dels interessos de marge de servei contractual s’ha de realitzar sempre a taxa original, mentre que el valor present dels fluxos de compliment I els actius que recolzen la provisió a la taxa actual- Això és especialment rellevant en productes amb  primes periòdiques on, en general, el marge de servei contractual sol ser elevat.

Aquests aspectes metodològics són alguns dels molts que sorgeixen en el procés d’implementació i on, segurament, vagi existint un alineament del mercat a mesura que ens anem apropant a la data d’entrada en vigor. Recordem, com s’ha comentat a l’inici, la norma estableix principis per la qual cosa és possible que encaixin en els requeriments diferents aplicacions metodològiques que les companyies hauran d’analitzar quina seria la més apropiada en funció de la naturalesa del seu negoci. Per prendre aquestes decisions és recomanable, en molts casos, realitzar exercicis quantitatius que permetin prendre les decisions dels criteris metodològics sota una base objectiva considerant l’impacte financer de les diferents alternatives.