Malgrat que les pensions constitueixen una preocupació creixent per als ciutadans per la seva importància dins el nucli del sistema del benestar social, i encara que en els últims temps s’estan generant grans debats, no hem estat capaços de trobar solucions estables per garantir la sostenibilitat, adequació i suficiència, que són els requisits exigibles a qualsevol sistema de pensions.

A Espanya, el primer, i gairebé l’únic, proveïdor de pensions pels ciutadans és el sistema públic, que proporciona taxes de substitució respecte al darrer salari, molt elevades (per sobre del 74%). En canvi, els sistemes complementaris estan escassament desenvolupats. D’aquesta manera, ens trobem bastant allunyats dels models mixtes que predominen a l’OCDE, que combinen sistemes públics i privats, sistemes de repartiment i de capitalització, en diferents proporcions, tal com es mostra en el següent gràfic. Tot això, amb la finalitat de diversificar els diferents riscs que afecten cadascun dels sistemes.

Aquesta dependència extrema del nostre sistema públic per a proveir pensions als ciutadans, genera inquietud, ja que opera sota un sistema de repartiment basat en un pacte implícit de solidaritat inter-generacional, que és extremadament vulnerable a variables demogràfiques (esperança de vida, natalitat, etc.) i econòmiques (ocupació, salaris, productivitat, IPC, etc.) i depenent de factors institucionals (edat de jubilació, requisits d’accés, forma de càlcul de les pensions, revalorització, etc.).

El recent comportament de moltes de les variables demogràfiques i econòmiques mencionades, ha provocat l’ aparició de dèficits recurrents i creixents en el sistema públic de la Seguretat Social a l’última dècada, als quals no s’ha donat una resposta global i integral per aconseguir una reforma duradora, sinó que s’han limitat a una successió de reformes parcials, inconnexes i, sovint contradictòries, i que manquen de mecanismes d’ajustament automàtic per a l’evolució de les variables.

Conjuntament amb una sèrie de reformes problemàtiques ben orientades a la millora de la sostenibilitat, com el retard de l’edat ordinària de jubilació, les penalitzacions en la jubilació anticipada, els incentius a la jubilació retardada, l’ampliació del període de càlcul que s’ha de tenir en compte per a la determinació de les pensions o el Factor de Sostenibilitat, encara que no va arribar a aplicar-se i va ser substituït pel mecanisme d’equitat inter-generacional (MEI) vigent, etc., s’han adoptat d’altres com la revaloració automàtica amb l’IPC, que si bé millorarà la suficiència, pot posar en dubte la sostenibilitat futura del sistema pel notable increment de la despesa que comporta en èpoques com l’actual, d’inflació elevada. En aquesta successió incessable de reformes parcials del sistema públic, encara queda pendent l’aprovació d’algunes reformes relatives a les bases màximes de cotització i pensions màximes, així com la possible ampliació del període actual de càlcul de les pensions, més enllà dels 25 anys actuals i la plena entrada en vigor del nou sistema de cotització de treballadors autònoms.

Per tant, ens trobem davant d’un sistema públic, pràcticament proveïdor únic de pensions, fortament tensat, sotmès a un procés continu de reformes, lamentablement parcials, en cerca de millorar la seva sostenibilitat futura en un horitzó delicat en el qual s’haurà de fer front al repte que suposa l’accés imminent a la jubilació de l’extensa generació dels “baby boomers”.

Per aquest motiu, en els últims temps segurament s’ha anat plantejant la necessitat d’impulsar els sistemes complementaris de pensions, de forma que els ciutadans comptin amb un veritable sistema mixt amb diverses fonts i proveïdors d’ingressos a la jubilació, tal com es reflectia en el gràfic anterior, per a un bon nombre de països.

Tant la recomanació número 16 de l’informe d’avaluació i reforma del Pacte de Toledo, aprovat pel Ple del Congrés dels Diputats el dia 19 de novembre de 2020, com el denominat Component 30 del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, aprovat pel Consell de Ministres del 27 d’abril de 2021, contemplen la revisió i l’impuls dels sistemes complementaris de pensions i es fa una aposta decidida pels sistemes empresarials, particularment pels plans de pensions de treball; és a dir, els que naixen en l’àmbit de la negociació col·lectiva entre empreses i treballadors.

Si fixen com a data de referència de la previsió social complementària a Espanya, la promulgació de la Llei 8/1987, de Regulació dels Plans i Fons de Pensions, malgrat els 35 anys transcorreguts des d’aleshores, el balanç no pot ser considerat positiu.

En el següent quadre, es mostren algunes de les magnituds més rellevants dels diferents instruments de previsió social existents a Espanya, segons les darreres dades disponibles, diferenciant els sistemes empresarials i els sistemes personals.

La seva anàlisi ens permet extreure algunes conclusions:

• L’estalvi conjunt gestionat l’any 2020 (182.931 Mil. €) gairebé representava el 16% del PIB, molt inferior al de molts països del nostre entorn i a la mitjana de l’OCDE (99,9% l’any 2021).
• El conjunt dels sistemes d’ocupació només oferia cobertura al 18% de la població ocupada l’any 2020, i menys d’un 10,5% dels treballadors disposava d’un pla de pensions de treball, amb un estalvi mitjà de 22.000€, clarament insuficient per completar pensions públiques.
• Els sistemes personals, tot i tenir un percentatge de cobertura molt ampli, registren uns nivells baixos d’aportacions i d’estalvi mitjà, a nivells propers al 50% respecte dels sistemes de treball.
• El flux net d’aportacions/prestacions és negatiu en els sistemes d’ocupació, el que es reflecteix a l’estancament del sistema en els darrers anys.
• Existeix una excepció notable a aquestes dades en el cas d’Euskadi, amb les EPSV, ja que les d’ocupació cobreixen a més del 48,4% dels ocupats, amb un estalvi d’un 67% superior a l’existent en els plans d’ocupació i l’estalvi conjunt gestionat en sistemes personals i d’ocupació és proper al 38% del seu PIB. L’explicació pot ser deguda a la conjunció de diversos factors diferencials: la forta tradició mutualista, el rellevant suport institucional i l’important paper de la previsió social a la negociació col·lectiva.

Si profunditzem en les causes que han motivat aquest escàs desenvolupament de la previsió social, particularment de l’empresarial, podem assenyalar que hem viscut dos períodes clarament diferenciats. En el primer, entre 1987 i 2007, es va produir un fort creixement dels dos processos d’exteriorització de compromisos per pensions (voluntari entre 1987 i 1990, i obligatori entre 1999 i 2002) que va situar el patrimoni gestionat a prop dels 32.000 milions d’euros i 1,8 milions de partícips l’any 2007. A més, va existir un fort règim financer i fiscal favorable al desenvolupament d’aquest estalvi finalista (els límits d’aportació es van elevar en diverses ocasions, i existia una separació de límits d’aportació per a empresa i treballadors, així com límits creixents en funció de l’edat, deducció del 10% en quota de l’impost de societats per a les aportacions empresarials, reducció de cotitzacions per les aportacions a plans de pensions de treball), es van estendre els plans de pensions en les Administracions Públiques i es va generalitzar la concepció de les aportacions a plans de pensions com salari diferit, constituint una variable rellevant en la negociació col·lectiva, etc.

A partir d’aquí, la crisi financera i econòmica que es va iniciar l’any 2008 va truncar aquesta dinàmica positiva i va iniciar l’estancament que dura fins als nostres dies. Els problemes en l’economia, en el mercat de treball, la devaluació salarial, el deteriorament dels mercats financers, la suspensió d’aportacions per part de les Administracions i de moltes empreses, el canvi de prioritats en la negociació col·lectiva, el gir normatiu complet en els diversos incentius preexistents que van debilitar el suport institucional, van fer que el balanç dels darrers 15 anys fou raquític: només 3.000 milions de patrimoni addicional i 200.000 participants més respecte a l’any 2007.

Necessitem, per tant, revertir aquesta situació i potenciar els sistemes complementaris empresarials. Aquest és l’objectiu de les mesures contingudes en la recent Llei 12/2022, de regulació per a l’impuls dels plans d’ocupació, que s’emmarquen en el desenvolupament del citat Component 30, els objectius del qual eren extremadament ambiciosos i poc realistes, i pel qual es pretenia que la població coberta augmentés dels dos milions actuals a tretze milions l’any 2030, i al 80% de la població activa a llarg termini, i que els actius sota gestió en plans d’ocupació superessin el 9% del PIB l’any 2030 (actualment, representen un 3%), el 18% l’any 2040 i el 31% l’any 2050.

Potser hauria estat possible assolir aquestes fites si la reforma hagués seguit la tendència d’altres països, que han introduït sistemes d’adscripció quasi obligatòria. L’exemple més conegut és el “auto-enrolment” britànic. Sens dubte, no ha estat possible transitar per aquesta via per les limitacions que imposa la nostra constitució, per la qual tot queda en mans de la negociació col·lectiva entre empreses i treballadors, el que alentirà el procés.

Sense entrar en un desenvolupament profund de la Llei, podem assenyalar alguns dels elements més rellevants del seu contingut:

• Es creen els nous Fons de Pensions de Promoció Pública, encara que de gestió privada, amb un sistema de govern una mica peculiar i bastant polèmic, integrat per una Comissió Promotora i de Seguiment formada per representants de diversos Ministeris i una Comissió de Control Especial, comuna per a tots aquests Fons, que estarà formada per representants dels agents socials i, a manca d’una concertació de la normativa (pendent de desenvolupar), per una sèrie d’ “experts”, designats pel Ministeri d’Inclusió.
• Es preveu la selecció de les gestores i depositàries dels Fons mitjançant un concurs públic i es desenvoluparà una plataforma digital comuna que donarà servei a tots els intervinents: gestores, depositàries, promotors de plans d’ocupació, partícips i beneficiaris, Comissions de Control (incloses en les citades anteriorment). Tot això, amb l’objectiu d’agilitzar, simplificar i monitorar el funcionament del sistema.
• Es limiten les comissions de gestió a un 0,30% del patrimoni gestionat, amb un límit addicional del 0,55% en comissions derivades d’intervencions en altres fons oberts, IIC’s o entitats de capital de risc que no pertanyin al mateix grup, així com les de dipòsit que hauran de ser inferiors al 0,10%. A més, podran repercutir per sobre dels límits assenyalats altres despeses com les derivades de la implementació i connexió a la plataforma digital comuna. Tot això, a la cerca d’una major rendibilitat que faci més atractius aquests instruments.
• En matèria d’inversions, es fa una aposta molt ferma per la sostenibilitat i la inclusió de factors a SG en la Política d’Inversió i s’intenta promoure els models de cicle de vida.
• Es creen els nous plans de pensions de treball simplificats, dirigits particularment a tres grans col·lectius: treballadors autònoms que han vist fortament retallats els incentius en els sistemes personals, treballadors d’Administracions Públiques, especialment les locals, i a l’ampli sector de PYMEs, a través de la negociació del conveni sectorial.
• Es reprenen, encara que de forma parcial, alguns incentius preexistents per a les aportacions a plans com la deducció del 10% en la quota dels Impostos de Societats, la reducció de cotitzacions a la Seguretat Social o l’ampliació dels límits legals d’aportació a aquests instruments.

Malgrat que encara estan pendents de concertació alguns aspectes de la reforma mitjançant el desenvolupament reglamentari de la Llei, ja disposem d’un nou marc normatiu que constitueix una bona oportunitat que hem d’aprofitar per a l’imprescindible desenvolupament de la previsió social empresarial.

Si bé és cert que alguns aspectes són criticables, com el “tempo” utilitzat per a desplaçar la fiscalitat dels sistemes personals cap als sistemes d’ocupació, o el dubtós sistema de govern dels nous Fons de Pensions de Promoció Pública, o la incomprensible i contradictòria manca de compromís amb els plans de les Administracions Públiques al mantenir-se la suspensió d’aportacions en la LGPE pel 2023 o els baixos incentius.

No obstant això, s’introdueixen canvis interessants pel que fa a la simplicitat en la promoció i l’adhesió de partícips, en l’accés i intercanvi d’informació, la major flexibilitat en el funcionament del sistema o la millora de l’eficiència que deriva de la constitució de majors masses patrimonials que superen l’actual i negativa atomització del sector.

És hora de què tots els sectors implicats que anem reclamant des de fa molt temps l’impuls que necessitem, ens posem a treballar de forma decidida per a dur el procés a bon port.

Per què apareixen?

El món financer i el sector de les assegurances ha evolucionat constantment al llarg dels darrers segles, dècades i anys, i cada cop a una major velocitat. Si la velocitat dels canvis és un factor rellevant, la complexitat i sofisticació dels productes que ofereixen bancs i asseguradores per adaptar-se a les necessitats i a l’entorn, així com les crisis financeres viscudes, són clau per entendre la necessitat de desenvolupar un marc normatiu que permeti a aquestes organitzacions operar reduint despeses, augmentant la competitivitat i assegurant la protecció dels clients i usuaris.

En aquest context, reguladors i supervisors s’enfronten al repte de com fer que el sistema sigui resistent i estable, sense reprimir la capacitat d’innovació i vetllant per la protecció del client.

Qui regula?

El Sistema Europeu de Supervisió Financera (SESF) es va crear com un sistema d’autoritats macroprudencials i microprudencials de múltiples nivells, que té com a objectiu garantir una supervisió financera uniforme i coherent dins la Unió Europea. Inclou la Junta Europea de Risc Sistèmic, les tres Autoritats Europees de Supervisió (l'Autoritat Bancària Europea, l’Autoritat Europea de Valors i Mercats i l’Autoritat Europea d’Assegurances i Pensions de Jubilació) i els supervisors nacionals. El SESF ha evolucionat per tenir en compte el context canviant en el qual opera, particularment la introducció de la unió dels mercats de capitals i la retirada del Regne Unit de la Unió.

Font: Council of the European Union

La supervisió microprudencial de la Unió es caracteritza per un sistema d’autoritats composat per diversos nivells, separats en funció del sector (banca, assegurances i mercats de capitals), i l’àrea de supervisió i regulació (nacional i de la Unió).

• Autoritat Bancària Europea (ABE): L’àmbit de l’ABE, comprèn les entitats de crèdit, els conglomerats financers, les empreses d’inversió, les entitats de pagament i les entitats de diner electrònic. A partir de la revisió de 2019, a l’ABE se li va encomanar, així mateix, la prevenció de l’ús del sistema financer pel blanqueig de capitals i el finançament del terrorisme.
• Autoritat Europea d’Assegurances i Pensions de Jubilació (AESPJ): El seu deure es centra, principalment, en les empreses d’assegurances i reassegurances, els intermediaris d’assegurances, els conglomerats financers i els fons de pensions de treball (FPE). Contribueix, principalment, al Codi normatiu únic sobre assegurances i pensions de jubilació a través dels règims de Solvència II i del FPE.
• Autoritat Europea de Valors i Mercats (AEVM): El seu àmbit comprèn els mercats de capitals i els seus participants (borses, agents de borsa, fons, etc.). A la Unió Europea, l’AEVM té control directe i competència exclusiva per a registrar, supervisar i sancionar a les agències de qualificació creditícia i els registres d’operacions. També és responsable del reconeixement de contraparts centrals i registres d’operacions de tercers països (és a dir, de països que no pertanyen a la Unió), així com de la certificació i l'aprovació d’agències de qualificació creditícia de tercers països.

La supervisió macroprudencial a escala europea va a càrrec de la JERS (Junta Europea de Risc Sistemàtic). El seu objectiu és prevenir i pal·liar els riscs sistemàtics per a l’estabilitat financera a la llum de l’evolució macroeconòmica.

Basilea II

La regulació financera ha anat evolucionant de manera significativa al llarg dels darrers anys, especialment a les últimes dècades del segle passat, paral·lelament al procés de globalització econòmica i financera. Aquest avenç regulador ha estat liderat pels reguladors bancaris que han evolucionat i sofisticat les mesures de risc com a factor essencial en la determinació de les càrregues de capital, i incorporant pilars complementaris als requisits quantitatius (reforç del govern i de la disciplina de mercat) per ajudar a mantenir la solvència i integritat del sistema bancari, especialment a partir de les darreres crisis globals. En aquesta línia, el Banc Internacional de Pagaments (el BIS) va presentar una proposta de modificació del model a partir del qual es regien la major part dels bancs del món en matèria de control de riscs.

Basilea II és el segon dels acords de Basilea^[1]. Consisteix en una sèrie de directrius elaborades pel Comitè de Basilea sobre la Supervisió Bancària i té com a objectiu la convergència reguladora vers a estàndards més eficaços i avançats sobre la mesura i gestió dels principals riscs de les institucions financeres i bancàries.

El Nou Acord de Capitals (també conegut pel seu acrònim NAC o Basilea II), va ser publicat el juny de l’any 2004 i, amb la seva entrada en vigor es pretén promoure un sistema financer estable mitjançant una capitalització estable de les entitats i igualar el terreny de joc competitiu. L’acord desenvolupa de manera més extensa el càlcul dels actius ponderats pel risc i permet a les entitats bancàries aplicar les qualificacions de risc basades en els seus models interns, sempre que aquests estiguessin prèviament aprovats pel supervisor. L’acord incorpora, per tant, noves tendències en la mesura i el seguiment de diferents classes de risc.

Basilea II concedeix una gran importància a la gestió integral del risc i, lluny de ser únicament una fórmula per calcular el capital regulador (fent-lo més sensible a la realitat dels riscs gestionats), el Nou Acord cedeix unes majors responsabilitats a les mateixes entitats incentivant-les a utilitzar les tècniques més avançades en tots els processos de gestió i control de la globalitat dels seus riscs incorreguts.

Basilea II es basa en tres pilars: el requisit de capital mínim, la revisió del procés de supervisió i la disciplina de mercat; amb els quals abordar els seus tres objectius clau: millorar la gestió de riscs per part de les mateixes entitats, realitzar un control més exhaustiu i augmentar la transparència de cara als mercats.

Solvència II

Amb la constitució de la CEE s’inicia la cooperació entre les diferents autoritats supervisores amb el propòsit d’unificar la regulació del mercat de l’assegurança i garantir així la seva solvència.

La Comissió Europea va llançar el projecte Solvència II^[1] l’any 2002. Solvència II és un nou marc regulador amb una normativa millorada de solvència per al sector de les assegurances i reassegurances en l’Espai Econòmic Europeu (EEE). Es basa en un plantejament integral de la gestió del risc, format per tres pilars, similar al de Basilea II per al sector bancari. Engloba normatives sobre requisits quantitatius, qualitatius i de publicació d’informació.

De Solvència I a Solvència II

El marc de Solvència I es basa fonamentalment en un plantejament l'aplicació d’una fórmula estàndard, mentre que Solvència II contempla un enfocament basat en una fórmula estàndard o en un model intern, depenent de l’opció escollida per la companyia d’assegurances en qüestió.

El plantejament de Solvència I només té en compte els riscs de l’assegurança (basat en el volum de primes i de reserves per a l’assegurança no-vida, i en les provisions tècniques per a l’assegurança de vida, i no en la volatilitat). No té en compte el risc de mercat, de crèdit o operacional, ni tampoc contempla un marc integrat de gestió del risc. A més, amb Solvència I, per calcular el capital disponible, s’utilitza un balanç legal en comptes d’un balanç econòmic. Finalment, els instruments de reducció del risc, tals com la reassegurança, no estan degudament reconeguts a Solvència I, i els requisits de publicació de la informació per als agents públics són limitats.

La Directiva de Solvència II va entrar en vigor a Europa l’1 de gener de 2016, i va suposar una fita per aconseguir un avanç en la gestió de riscs i l’harmonització dels estàndards prudencials a l’EEE.

Els objectius de Solvència II

Solvència II persegueix establir un mercat assegurador més transparent, obtenint una imatge fidel de la situació de solvència de les companyies d’assegurances i reassegurances. L’objectiu principal és oferir una major protecció al prenedor de l’assegurança i es pot desglossar en els següents punts:

• Avaluació integral del risc per poder identificar la situació real de riscs de l’asseguradora
• Coherència en tots els sectors financers i harmonització dels mètodes de supervisió quantitatius i qualitatius en els diferents països.
• Avaluació de la solvència general de les companyies d’assegurances segons un enfocament de dos nivells al requisit de capital (MCR, SCR).
• Principi de prudència pels actius pel que fa a la seguretat, la qualitat, la liquiditat i la rendibilitat.
• Aplicació d’una tarifació d’acord amb el risc i orientació a la creació de valor econòmic, és a dir, millora estricta de l’enfocament de risc/rendiment.

Com s’articula?

Per aplicar la directiva Solvència II és necessari tenir en compte els tres pilars en els quals se sosté el nou marc regulador. Tot això, amb la finalitat de què les companyies asseguradores puguin garantir el compliment de les seves obligacions amb els assegurats, però també tenir solvència i afrontar situacions extraordinàries.

Es regeix per tres pilars fonamentals:

• Pilar I, busca la protecció dels assegurats: implica, bàsicament, una mesura més rigorosa dels estats patrimonials de l’asseguradora (actiu, passiu i capital). Determina els recursos propis mínims requerits a cada asseguradora en funció dels riscs assumits. Per tant, és la part que se’n carrega de valorar els requisits quantitatius de capital basats en el risc.
• Pilar II, valoració qualitativa dels riscs: es refereix als processos de qualificació i supervisió per part de les autoritats. Exigeix mecanismes d’autoavaluació per part de les mateixes asseguradores de les seves activitats i és la companyia asseguradora qui n’és la responsable de demostrar la seva deguda diligència a l’informe i correcció de la informació.
• Pilar III, transparència informativa: està relacionat amb el subministrament d’informació als consumidors i supervisors. Presta especial atenció a la transparència en la gestió de totes les operacions que duguin a terme les companyies d’assegurances. Amb aquest pilar, s’establiran els informes periòdics a realitzar al supervisor i, a més, estableix que les companyies d’assegurança i reassegurança hauran d’informar anualment als inversors i altres grups d'interès sobre la seva situació financera i de solvència.

Solvència II i Basilea II

Caldria pensar que Solvència II és la traducció al negoci assegurador de què és Basilea II en l’àmbit bancari. De fet, ambdues directrius comparteixen l’estructura dels tres pilars, amb intencions similars, i ambdues busquen nivells de capital adequats als riscs assumits, permetent (prèvia autorització per organismes supervisors) la utilització de models interns per a la mesura del risc.

De la mateixa manera que comparteix principis, també tenen diferències destacables recollides en la següent taula:

Per a cloure, cal mencionar que la regulació en el sector financer i en la industria asseguradora és un requisit orientat a mantenir l’estabilitat financera, tant en el moment present com en períodes posteriors, així com la protecció dels clients.

A conseqüència de les crisis econòmiques, en especial la dura crisi de 2008, les autoritats internacionals van dur a terme un enduriment dels requisits reguladors en qüestions com, per exemple, els requisits mínims de capital, la gestió per part de les entitats dels riscs als quals estan o poden estar exposades, el control més gran de la liquiditat, la transparència informativa a mercat i a inversors, així com la labor supervisora per part de l’autoritat competent. En el sector bancari, aquestes mesures s’articulés a través de Basilea II i uns anys més tard, el sector assegurador i reassegurador, dona forma al projecte de Solvència II.

El que es tracta d’aconseguir amb aquesta regulació és reforçar la mesura prudent dels riscs i de la capacitat de resistència davant d’escenaris adversos.

Les entitats asseguradores juguen un paper clau en la contribució als objectius mediambientals de mitigació i adaptació al canvi climàtic a través de les seves pràctiques de subscripció. En finançar la reconstrucció i limitar les pèrdues econòmiques, l’assegurança pot ajudar a reduir l’impacte dels esdeveniments catastròfics sobre variables macroeconòmiques i sobre el benestar general.

Però, què passaria si en un futur el canvi climàtic provoqués un augment substancial de les exposicions al risc?

Abans de tot, definim què és el risc de sostenibilitat per a una entitat asseguradora.

En el document publicat el setembre de 2019, “Opinion on Sustainability within Solvency II” (EIOPA-BsS-19/241), EIOPA defineix els riscos de sostenibilitat als quals està exposada una entitat asseguradora com riscos climàtics o, millor dit, riscos relacionats amb el canvi climàtic. Utilitzant la classificació dels riscos financers del canvi climàtic introduïts pel Banc d’Anglaterra, EIOPA aclareix que el terme “riscs climàtics” inclou:

• Riscos físics. Aquells generats per l’increment de danys o pèrdues per causa d’esdeveniments físics associats al canvi climàtic, ja siguin:
  • Crònics: per exemple, canvis en el patró del vent, increment del nivell del mar, etc.
  • Aguts: augment de la freqüència de desastres naturals com tempestes, onades de calor, sequeres, inundacions, etc.
• Risc de transició. Es genera durant el procés d’ajustament vers una economia baixa en carboni degut, per exemple, a canvis en el sentiment del mercat, mesures polítiques o desenvolupaments tecnològics.
• Risc de responsabilitat. Aquell que prové de persones o empreses que busquen compensació per les pèrdues que poden haver patit a causa dels riscos físics o de transició.

Les assegurances de vida, caracteritzades per obligacions a mitjà/llarg termini, poden estar exposades a riscos físics i al risc de transició. Particularment, els riscos físics poden generar un augment de les taxes de mobilitat, mentre que la transició vers una economia baixa en carboni podria generar un augment de l’esperança de vida a causa de la disminució de malalties cardiopulmonars gràcies a una millor qualitat de l’aire.

Els riscos físics aguts poden afectar a determinades assegurances de no vida en un horitzó de temps més  curt que en les branques de vida i salut. El fet que siguin contractes a curt termini i que puguin revaluar-se anualment, s’ha presentat com una de les raons principals per no capturar el canvi climàtic en la tarifació més enllà de l’horitzó temporal d’un any. No obstant això, aquest argument podria no sostenir-se a mitjà i llarg termini, donat que podria conduir a un augment sobtat de les primes i, conseqüentment, a cobertures inassequibles, exclusió de cobertures i/o de zones geogràfiques.

La solució per assegurar l’estabilitat financera i mantenir la indústria asseguradora sostenible i resilient és integrar els riscos climàtics en la gestió de riscos de les entitats, particularment en la política de subscripció. Aquesta integració és obligatòria des del passat mes d’agost de 2022, quan va entrar en vigor el Reglament Delegat 2021/1256 que modifica el Reglament de Solvència II, introduint el risc de sostenibilitat en els tres pilars.

Una part fonamental de la política de subscripció és la tarifació, on l’actuari és un dels actors principals. Aplicant la seva experiència i capacitat d’avaluació de riscs, l’actuari assumirà els següents reptes:

• Mitigar els riscos climàtics establint els preus i les condicions contractuals basats en aquests riscs.
• Considerar mesures que contribueixen a l'adaptació al canvi climàtic, per exemple, incentivar que els assegurats mantinguin comportaments responsables que permetin reduir l’exposició al risc.

Per tot això, serà necessari actualitzar el model de tarifació, que ja està previst a la normativa europea, tant en el Reglament de Taxonomia com en el Reglament Delegat 2021/1257 sobre el control i el govern de productes. Analitzarem ambdues normatives.

Reglament de Taxonomia

L’article 8 del Reglament 2020/852 (Reglament de Taxonomia), exigeix a les entitats asseguradores subjectes als articles 18 bis o 29 bis de la Directiva 2013/34/UE que determinin de quina manera i de quina mesura s’associen les activitats de l’empresa amb activitats econòmiques mediambientalment sostenibles.

El Reglament Delegat 2021/2178, pel qual es completa el Reglament 2020/852, especifica el contingut i la presentació d’aquesta informació. Segons l’article 10 del mateix Reglament, de l’1 de gener de 2022 al 31 de desembre de 2023, les empreses d’assegurança i reassegurança divulgaran els indicadors clau relatius a inversions i a l’activitat de subscripció elegibles segons taxonomia. A partir de 2024, hauran de difondre també els indicadors clau relatius a inversions i a l’activitat de subscripció alineada a la taxonomia.

El Reglament Delegat 2021/2139 pel qual es contempla el Reglament 2020/852 estableix els criteris per determinar quan una activitat econòmica és elegible i quan una activitat econòmica està alineada amb la taxonomia mediambiental.

L’indicador clau de l’activitat de subscripció representa la proporció de primes o de volum de negoci que compleix amb el que s’indica a l’apartat 10.1 del Reglament Delegat 2021/2139. L’activitat de subscripció serà elegible si es refereix a les prestacions dels següents serveis d’assegurança i, si aquestes prestacions, estan relacionades amb l’assegurament contra els riscos relacionats amb el clima que figuren en l’apèndix A del Reglament:

1. Assegurança de despeses mèdiques.
2. Assegurança de protecció d’ingressos.
3. Assegurança d’accidents laborals.
4. Assegurança de responsabilitat civil de vehicles automòbils.
5. Una altra assegurança de vehicles automòbils.
6. Assegurança marítima, d’aviació i transport.
7. Assegurança d’incendi i altres danys als béns.
8. Assegurança d’assistència.

A partir de l’any 2024, s’haurà d’informar, a més, de la proporció d’aquestes activitats que estan alineades, és a dir, que contribueixen de forma substancial a l'adaptació al canvi climàtic i que no causen un perjudici significatiu a altres objectius mediambientals.

Això és així quan, aquesta activitat en qüestió, preveu solucions d’adaptació per a prevenir o reduir el risc d’efectius adversos del clima actual o previst en el futur, o redueix de forma substancial aquests efectes adversos sobre les persones, la naturalesa o els actius, sense augmentar el risc d’efectes adversos sobre altres persones, altres parts de la naturalesa o altres actius.

Una activitat està alineada si compleix amb els criteris tècnics de selecció establerts. Per exemple, pel que fa al criteri tècnic “Lideratge en models de mesura dels riscs climàtics”, la normativa indica que les entitats hauran d’utilitzar tècniques de fixació de preus o de tarifació avançades, és a dir, que no tinguin en compte simplement les tendències històriques dels esdeveniments climatològics, sinó també les projeccions de freqüència i severitat futures d’aquests esdeveniments.

Si no es compleix aquest criteri, difícilment es podrà complir amb d’altres, com el criteri “Disseny del producte” i oferir descomptes sobre primes en cas d'adopció de mesures preventives, per exemple.

Recentment, EIOPa ha publicat l’informe “Impact underwriting - Report on Implementation of climate-related adaptation measures in non-life underwriting practices” (EIOPA-BoS-22-593), on s’exposen conclusions d’un exercici pilot sobre la implementació de mesures d’adaptació relacionades amb el clima en assegurances de no vida.

En aquest informe, es mostren exemples de mesures preventives reals aplicades per entitats asseguradores europees. Però per a dur a terme aquestes mesures a la pràctica, resulta necessari salvar tres grans obstacles:

• La manca de consciència dels asseguradors sobre els riscs relacionats amb el clima i les corresponents possibles accions preventives.
• Les dificultats de les asseguradores per implementar bonificacions en contractes d’assegurances que estan molt estandarditzats, i amb un mercat molt competitiu.
• Els costos associats amb les mesures d’adaptació i la manca d’incentius financers corresponents per als assegurats.

El camí vers una estandardització en l’aplicació d’aquest tipus de mesures o d’altres equivalents és el repte en els anys vinents.

Control i Govern del producte

El Reglament Delegat 2021/1257, en vigor des d’agost de 2022, obliga les entitats asseguradores a incloure el risc de sostenibilitat a la seva activitat, i indica les modificacions a implementar en el procés de govern del producte.

Per a les branques on el risc de canvi climàtic pugui tenir un efecte substancial, serà fonamental:

• Oferir assegurances que tenen com a objectiu la mitigació del canvi climàtic. Per exemple, assegurances per a vehicles amb baixes emissions de carboni, assegurances que incentivin l’economia circular, assegurances per a equips d’energia renovable, etc.
• Oferir productes que tenen com a objectiu l’adaptació al canvi climàtic, que ofereixin descomptes o serveis gratuïts a asseguradores que adoptin mesures preventives que ajudin a reduir l’exposició al risc. Alguns exemples serien oferir tarifes basades en quilometratge en assegurances d’automòbils, descomptes per a qui realitzi reformes utilitzant materials resilients en assegurances de la llar, etc.
• Adaptar el sistema de tarifació, segons el que s’indica en el Reglament de Taxonomia.
• Fixar llindars d’apetit al risc climàtic.
• Adoptar mesures de mitigació del risc, com ara programes de reassegurança.
• Elaborar proves d'estrès relatives al canvi climàtic abans del llançament i proves periòdiques per monitorar l’evolució d’aquests riscs.

I com podem avaluar si un producte està subjecte al risc climàtic?

El primer pas per a l’avaluació quantitativa del risc climàtic és la realització d’un “Test de maternitat”. Les conclusions d’aquest test s’afegiran a l’Informe ORSA relatiu a l’exercici 2022. Si el risc climàtic es materialitzés, l’entitat hi hauria d’incloure, també, escenaris d’estrès de canvi climàtic.

Per a l’avaluació quantitativa no existeix un model de càlcul estandarditzat i, per tant, cada entitat asseguradora haurà de construir el seu propi model, adequat a l’activitat que realitzi i als recursos disponibles, que permetrà avaluar l’impacte a partir de l’exposició, freqüència i intensitat dels esdeveniments i la vulnerabilitat de les exposicions.

Amb l’objectiu de fer comparables els resultats, així com disminuir els costos per a les entitats asseguradores, EIOPA va publicar la guia “Application guidance on running climate change materiality assessment and using climate change scenarios in ORSA” (EIOPA-BoS-22/329), on es proporcionen exemples d’avaluació de la maternitat del risc climàtic, així com recomanacions per elaborar els escenaris d’estrès a incloure en l’ORSA, així com les següents:

• Utilitzar horitzons temporals diferents dels utilitzats en altres anàlisis, donat que els riscos climàtics es consideren riscos a llarg termini. Per tant, els horitzons que s’hauran de tenir en compte en el test de maternitat són:
  • Curt termini: 5-10 anys.
  • Mitjà termini: fins a 30 anys.
  • Llarg termini: fins a 80 anys.
• Variabilitat a nivell geogràfic: el test de maternitat hauria d’efectuar-se separadament per cada país en el qual opera l’entitat i, en l’àmbit del país, hauria de dur-se a terme a un nivell territorial inferior.
• Cal considerar que a Espanya, les entitats asseguradores no asseguren els riscs definits extraordinaris^[1], assegurats pel Consorci de Compensació d’Assegurances.
• Les trajectòries climàtiques d’alt nivell han de traduir-se en impactes físics en les activitats de subscripció de l’empresa en les ubicacions geogràfiques pertinents i conseqüentment, en impactes financers. Per exemple, els canvis de temperatura han de convertir-se en canvis en la freqüència i gravetat dels perills aguts.
• El factor de l’edat pot influenciar sobre les taxes de mortalitat i morbiditat relatives a determinats riscos associats al clima, com les onades de calor, pandèmies, etc.
• La normativa no estableix un límit que defineix quan un risc és material. Les entitats asseguradores haurien de fixar el seu propi llindar de tolerància, és a dir, el nivell a partir del qual el fet d’ignorar el risc podria influenciar en la presa de decisions o en el judici dels usuaris de la informació.

El principal repte per a l’actuari en aquest aspecte consisteix a desenvolupar un model propi que s’adapti a les característiques dels productes de l’entitat, a la dimensió, a la naturalesa i a la complexitat de la seva exposició al risc climàtic.

Aquest model, hauria de permetre avaluar la materialitat dels riscs, mesurar i monitorar l’impacte davant les variacions esperades pel canvi climàtic en aquests riscs, incorporar les noves metodologies, dades i experiència a mesura que s’adquireixin i, amb tot això, facilitar a la direcció de l’entitat asseguradora establir les accions a realitzar a curt, mitjà i llarg termini, integrant d’aquesta manera els riscs climàtics en el circuit de gestió de riscs.

Introducció

L’ IASB va publicar els estàndards d’IFRS17 el maig de 2017, on es recullen els principis comptables pels contractes d’assegurances i busca proporcionar als inversors i als usuaris dels estats financers una informació més clara i comparable sobre les obligacions dels asseguradors i el rendiment financer d’aquests.

Aquests estàndards van entrar en vigor el gener de 2023 per a les entitats obligades a reportar sota IFRS. La implementació d’aquesta normativa ha suposat diferents reptes per a les entitats des de diversos punts de vista.

A l’article que vam publicar a l’edició del segon semestre de 2020 de la revista ADC21 vam repassar  els principals reptes als que s’enfrontaven les entitats en la implementació de la norma. En aquesta ocasió, volem repassar els reptes que les asseguradores estan afrontant després de la seva recent entrada en vigor.

Impactes en els estats financers

Encara que els grups d’asseguradores o financers no han realitzat la publicació dels seus Estats Financers, els tancaments intermedis que es van generant ja comencen a evocar alguns impactes, sobretot en el PiG, respecte a la comptabilitat actual o IFRS 4. Dins dels principals impactes, podem identificar:

• Variacions de l’OCI (Other Comprehensive Income). En les mesures posteriors al reconeixement inicial dels contractes, les entitats que apliquen l’enfocament de valoració BBA tenen l’opció de comptabilitzar l’efecte de variació de les taxes d’interès sobre els fluxos de compliment (que inclouen el PVFCF i el RA) en el patrimoni a través de l’OCI. No obstant això, el càlcul del CSM en mesures posteriors es continua fent tenint en compte la taxa de descompte del moment del reconeixement inicial, per la qual cosa, aquest component no genera OCI en variar les taxes d’interès.D’altra banda, a la valoració dels instruments financers que es mesuren sota IFRS9, també tenim l’opció d’aplicar OCI en determinats models de negoci. En general, les entitats que decideixen aplicar l’opció OCI per a la mesura dels seus contractes sota l’enfocament BBA, tenen carteres d’actius associats a aquests passius que són valorats segons el valor del mercat amb canvis a OCI (FVOCI). Amb això, busquen compensar els OCI de passius i actius davant de moviments de la taxa d’interès.

  Com a conseqüència de tot això, les entitats que han aplicat l’opció OCI a les carteres de passius d’un grup de contractes, i han valorat els seus actius associats amb FVOCI, s’han trobat amb una descompensació en la generació d’OCI, ja que la totalitat de l’actiu genera OCI, mentre que només una part dels passius (la constituïda per fluxos de compliment) genera aquest mateix concepte.

  Una possible solució per a erradicar aquestes asimetries en qüestió ha consistit a assignar una cartera específica d’actius associats al CSM, i una altra cartera d’actius associada a la resta dels passius del grup  de contractes. D’aquesta manera, si els actius associats al CSM es poden mesurar aplicant FVOCI, les asimetries mencionades anteriorment desapareixerien, obtenint així uns estats financers més coherents i interpretables.

• Component d’Inversió no distintiu (NDIC). Els paràgrafs 84 i 85 dels estàndards especifiquen que els fluxos corresponents a aquest component no es tindran en compte ni en els ingressos ni en les despeses del contracte d’assegurança.És a dir, requereix a les entitats analitzar l’existència del component d’inversió als seus contractes d’assegurança, la determinació de si és o no distintiu, i la mesura d’aquest per a aïllar el seu efecte en el compte de resultats.

  La correcta identificació i mesura del NDIC és, per tant, un punt crític per a obtenir resultats coherents i interpretables sota IFRS17, ja que permet realitzar els ajustaments d’experiència de manera que reflecteixin la realitat de l’entitat i no es comptabilitzin pèrdues o guanys incoherents. Per exemple, suposem el cas d’una assegurança mixta temporal en la qual es paga a l’assegurat un determinat import si mor dins de la vigència del contracte, o aquest mateix import si arriba viu al venciment. Clarament, l’import que li hem promès a l’assegurat és NDIC, donat que és una suma que entregarem a l’assegurat en qualsevol escenari, i està altament interrelacionat amb el component d’assegurança. Suposem també que l’entitat que emet aquests contractes no identifica el NDIC. En aquest cas, si morís un nombre d’assegurats major a l’esperat (posem el cas extrem de què morissin el 90% dels assegurats), sota IFRS4 tindríem una alliberació de la provisió de tots els assegurats morts, i el pagament dels sinistres associats. No obstant això, sota IFRS17, l’ajustament d’experiència provocarà que la provisió total de tancament no difereixi de la provisió esperada de tancament, per la qual cosa no existirà una alliberació de la provisió dels assegurats morts. En canvi, la correcta identificació del component d’inversió permetrà desdotar la provisió associada a aquests assegurats, ja que el component d’inversió ajusta el component d’experiència per a reflectir correctament la realitat.

El següent gràfic il·lustra aquesta idea:

Al mercat espanyol, la majoria de productes de vida disposen NDIC, per tant, resulta de vital importància la seva correcta identificació i valoració per evitar aquestes inconsistències. Estem parlant, principalment, de productes com Rentes Vitalícies amb contraassegurança, Universal Life (ex. SIALP), Estalvi Tradicional, Vida Sencer i també productes de Decessos.

• Productes de vida risc baix enfocament BBA. Malgrat que en un primer moment es va pensar que en aquests productes no tindrien massa diferència respecte a la valoració que realitzem sota IFRS4, la mesura d’aquests contractes ha reflectit que els resultats sota els nous estàndards també estan impactats, bàsicament per dos motius:
  • Primer, perquè algunes entitats han vist que les seves hipòtesis de major estimació de mortalitat estaven realment sobreestimant aquest paràmetre, és a dir, els morts reals d’aquests productes han estat inferiors als esperats. Per consegüent, les entitats han comptabilitzat uns ingressos per contracte d’assegurança superiors als pagaments reals per defunció, donat que els ajustaments d’experiència associats a aquesta menor mortalitat no han compensat l’ingrés per sinistralitat esperada, provocant així una anticipació del resultat respecte a la comptabilitat actual.
  • Segon, les unitats de cobertures proposades per l’IASB (basades en els capitals assegurats) fan que el reconeixement dels resultats d’aquest tipus de productes difereixi del que es generava sota IFRS4.
• Correcta aplicació del BBA modificat. Els estàndards d’IFRS17 contemplaven diverses excepcions en el mètode de valoració BBA per aquells contractes de participació indirecta. Concretament, els paràgrafs des del B97 fins al B100, detallen que el canvi en els fluxos d’efectiu discrecionals com a resultat de canvis en l’aplicació de la discreció es relacionen amb serveis futurs i, per tant, s’ajusta el CSM. Concretament, el paràgraf B99 explica que els canvis en els suposats que relacionen el risc financer amb el compromís discrecional present en el contracte valorat sota BBA modificat, no ajusten el CSM. És a dir, que els canvis en les variables del mercat financer no modifiquen l’import del CSM.La correcta identificació dels productes que han de ser classificats com a participació indirecta afecta tant a la construcció del compte de resultats com al balanç. La no aplicació pot significar la imputació contra CSM d’ajustaments derivats de pagaments efectuats a l’assegurat per la seva participació indirecta que, realment, haurien de comptabilitzar-se en OCI o P&L.

  Exemples de productes de participació indirecta podrien ser alguns productes amb PB o productes amb interès revisable. Posem un exemple d’un producte amb interès revisable. Suposem que se li havia promès a l’assegurat una rendibilitat del 0,5% per a l’any vinent i, en passar l’any, li donem un 1% perquè les inversions han anat millor del que s’esperava. Aquesta variació en els fluxos de caixa ha de ser comptabilitzat a P&L i no constitueix un ajustament d’experiència. En canvi, si per causa del canvi de la rendibilitat de les inversions, decidim prometre-li un 2% pels exercicis futurs, aquesta variació sí es relaciona amb el servei futur i s’hauria d’ajustar CSM.

  Trobem, doncs, que moltes entitats no estan fent una correcta interpretació o aplicació d’aquests paràgrafs, generant variacions significatives en el compte de resultats i Balanç respecte a IFRS4.

Post-implementació d’IFRS17

Addicionalment dels impactes en els estats financers, dos dels grans reptes a què s’estan enfrontant les entitats asseguradores post-implementació és la conciliació amb les xifres IFRS 4 i la generació d’uns pressupostos sota els requisits IFRS 17. A continuació expliquem les implicacions de cadascun d’aquests aspectes:

- Conciliació IFRS 17 amb IFRS 4

Moltes entitats s’estan trobant amb el desafiament de reconciliar el compte de PiG que, actualment s’obté per comptabilitat local i que la direcció està tradicionalment acostumada a visualitzar per prendre decisions, amb el d’IFRS 17.

Aquest repte per aquelles entitats amb productes de curt termini (que utilitzen l’enfocament PAA) o amb una majoria d’aquests tipus de productes que no resulta massa costós. El problema que se’ns planteja en productes de llarg termini valorats sota l’enfocament BBA on els conceptes i les metodologies per valorar la provisió tècnica són substancialment diferents i, conseqüentment, difícils de conciliar en molts casos amb IFRS4.

En aquest sentit, per la nostra experiència en la reconciliació amb els productes de llarg termini, les diferències venen, principalment, dels següents conceptes:

• L’ajustament per experiència en IFRS4 és diferent d’ IFRS17, principalment en aquells productes que no tenen Component d’Inversió.
• El reconeixement del benefici pot ser diferent en alguns productes per les divergències entre la Unitat de Cobertura d’IFRS17 i els marges de tarifació en IFRS4.

- Pressupostar sota IFRS 17

Al canviar l’estructura i la lògica de comptabilització de moltes partides, sobretot del PiG, moltes entitats han d’adaptar els seus processos de pressupostació. En aquest sentit, l’enfocament que apliquen, en general, és el d’acomodar-se en l’enfocament actual de pressupostació d’IFRS4 i realitzar els ajustaments necessaris per adaptar-lo als requisits d’IFRS17.

Dins els principals ajustos podem identificar:

• Analitzar les partides de l’estructura del PiG d’IFRS17 identificant aquelles partides que no es modifiquen sota IFRS17 (ex. Sinistres pagats), identificar aquelles partides que corresponen a nous conceptes d’IFRS17 (ex. Sinistralitat esperada, alliberació de l’ajustament per risc i amortització del CSM) i aquelles que no és necessari pressupostar (ex. Ajust per experiència).
• Dins d’aquelles partides que corresponguin a noves partides d’IFRS17 que és necessari realitzar ajustos, identifiquem:
  • Variacions de la PCR PAA. En aquest sentit, les entitats estan prenent la pressupostació actual PPNC i realitzant ajustos addicionals més generosos aplicant un percentatge.
  • Variacions de la PCR BBA/VFA. En aquest cas, l’impacte és major i hem de separar entre la pressupostació de la cartera i la nova producció:
    • Pressupostació de la cartera. En general, les entitats estan agafant les sortides de fluxos esperats, ja generades per les eines actuarials, per a la projecció del PVCFC, RA i CSM, fent alguns ajustos en les hipòtesis.
    • Pressupostació de la nova producció. S’estan desenvolupant nous models de projecció, prenent com a base la pressupostació de la prima de NP per perfils realitzada pel departament comercial i, a partir de la hipòtesi, projectar els fluxos de caixa, l’ajust per risc (com el percentatge dels fluxos) i les unitats de cobertura del CSM per, posteriorment, amortitzar-lo.
  • Variacions de la LIC. Prenent com a base la pressupostació actual, es duen a terme ajustos relacionats amb el descompte dels fluxos (i tenint en compte l’OCI en cas que l’apliquin) i amb el càlcul de l’Ajust per Risc (com el percentatge de la provisió).
  • Altres ajustaments que venen vinculats amb les despeses atribuïbles i no atribuïbles, amortització de despeses d’adquisició i impostos diferits.

Transcorreguts ja 3 anys des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, i malgrat que la investigació mèdica i científica ha aconseguit donar moltes solucions i revelar algunes de les incògnites sobre aquest virus, queden encara moltes preguntes per resoldre i, fonamentalment, una doble qüestió pren especial rellevància en aquests moments: Quins seran els efectes a llarg termini de la Covid-19 i com podrem afrontar-los?

És evident que la malaltia aguda per Covid-19 no ha desaparegut en absolut, però la combinació de l’aplicació del mètode científic, juntament amb els innumerables assajos clínics realitzats i la medicina basada en l’evidència, ens han permès realitzar grans avenços, incloent-hi el desenvolupament d’un gran nombre de vacunes i alguns antivirals en temps rècord, la millora de tècniques com la ventilació mecànica en pacients amb quadres d’infecció greus o la readaptació terapèutica.

No obstant això, el patogen del virus continua evolucionant, el que fa que ens hàgim de continuar enfrontant als reptes que suposen les seves noves soques, a més d’altres qüestions com l’accessibilitat als tractaments mèdics i a les vacunes en molts països del món i, sens dubte, a la incertesa sobre els efectes indirectes i encara desconeguts que aquesta malaltia pot tenir a mitjà i llarg termini sobre la mortalitat i la morbiditat de la població, els quals podrien reduir significativament l’esperança de vida sobretot en persones que hagin desenvolupat formes greus de la malaltia.

“Covid Persistent”

És cert que no existeix un nom unànimement consensuat per als símptomes que persisteixen després de produir-se la infecció per SARS-CoV2 en un individu, però aquesta denominació de “Covid Persistent” (o “Long Covid” en la seva accepció anglesa) és l’emprada amb una major freqüència.

De la mateixa manera, tampoc no existeix una durada acordada ni quins són els símptomes específics que poden definir aquesta síndrome. Els estudis realitzats fins ara per intentar mesurar o descriure les seqüeles post-agudes de la infecció han utilitzat períodes de temps que van des de les 3-4 setmanes fins als 12 mesos després d’un resultat positiu en una proba PCR. Els resultats que ofereixen aquests estudis no són tan complets i concloents com ens agradaria, però sí que podem extreure’n algunes conclusions interessants.

Per exemple, quan analitzem la literatura mèdica, pot observar-se un nombre elevadíssim de manifestacions, ja que fins el dia d’avui s’han descrit més d’un centenar de símptomes que poden aparèixer després d’una infecció aguda i afectar a qualsevol sistema (cardíac, respiratori, neurològic, psiquiàtric, etc.).

D’acord amb aquesta àmplia varietat de símptomes i la freqüència d’aquests, s’ha tractat de reagrupar-los per “associacions”, és a dir, determinant la freqüència del símptoma principal i, posteriorment, dels símptomes associats. Així, s’ha aconseguit establir 3 grups principals de símptomes (també denominats “clústers”), reconeguts per l’OSM i que són els següents: fatiga, manifestacions neurològiques i manifestacions respiratòries. A aquests grups se’ls associen altres símptomes secundaris, encara que convé assenyalar que aquests símptomes no són estancs ni independents i molts d’ells poden superposar-se i ser comuns a més d’un grup.

La major part de les vegades són símptomes que no posen en risc la vida de les persones, però, a vegades, poden sorgir complicacions greus (infart de miocardi, accident cerebrovascular o tromboembòlies pulmonars, per exemple) que poden comprometre greument la vida de la persona infectada.

D’altra banda, els estudis també assenyalen que les persones més afectades per símptomes persistents són aquelles que han patit una forma greu i aguda de la malaltia, encara que no s’exclou per complet la malaltia lleu. La freqüència dels símptomes és variable, arribant en alguns casos al 10% a 2 anys, i són les més freqüents en persones dins la franja d’edat de 35 a 69 anys, i més en dones que en homes. Òbviament, i després de tot el que s’ha comentat anteriorment, les conseqüències a llarg termini d’una infecció per Covid-19 poden dependre també (i, de fet, depenen en gran part) de l’estat de salut de l’individu previ a la infecció.

L’impacte de la Covid-19 en l’esperança de vida

Si ens centrem en Espanya i en el que fa referència a l’esperança de vida, just abans de l’inici de la pandèmia per Covid-19, el nostre país se situava a la segona posició en el rànquing mundial, només per darrera de Japó.

Aquesta evolució de l’esperança de vida ha estat constantment en alça des dels anys 90, i així prenent com a referència les 2 dècades anteriors, segons dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística) des de 2004 a 2019, els homes han millorat la seva esperança de vida en 4,1 anys (de 77 a 81,1), mentre que les dones ho han fet en 3 anys (de 83,7 a 86,7).

Esperança de vida al naixement per sexe (2004-2020_Espanya)

Font: INE

L’arribada del virus SARS-CoC2 l’any 2020 va suposar una interrupció sobtada d’aquesta tendència en els darrers anys, de manera que l’esperança de vida es va reduir en termes generals vora a 2 anys en el cas de la població espanyola (de 81,1 a 79,6 en el cas dels homes, i de 86,7 a 85,2 en el de les dones), passant així Espanya a ocupar la cinquena posició en l’Esperança de  Vida Mundial, segons dades de la OMS (Organització Mundial de la Salut).

Entrant més en detall, l’efecte de la sobre-mortalitat provocada pel virus va ser més pronunciat en algunes franges d’edat, principalment en les edats més avançades (de 80 anys en endavant), on es va produir una pèrdua de fins a 6 anys en l’esperança de vida, i sensiblement superior en homes respecte a les dones. En canvi, en edats més joves (fins a 35 anys) aquesta pèrdua es va quantificar en només 1 any aproximadament.

Sobre aquesta pèrdua d’esperança de vida i la seva relació directa amb una mortalitat per Covid19, s’estan duent a terme molts estudis en els darrers mesos. Un d’ells, publicat el passat mes d’octubre de 2022, i sobre 29 països analitzats, mostrava com aquesta pèrdua d’esperança de vida ha estat més acusada en països de l’est d’Europa, fonamentalment per la debilitat dels seus sistemes sanitaris públics i la dificultat en l’accés a les vacunes, tot això ampliat per la forta crisi financera global d’aquests darrers anys, agreujada encara més per l’actual situació bèl·lica a Ucraïna.

Els efectes de la pandèmia s’han fet notar més enllà de les persones infectades. Així, els sistemes sanitaris es van veure saturats pràcticament en tots els països a nivell mundial, dedicant en molts casos, la pràctica totalitat dels seus recursos durant aquells mesos a la batalla contra el virus, el que ha tingut com a resultat retards en el diagnòstic d’altres patologies i, conseqüentment, la detecció tardana de moltes malalties greus.

D’altra banda, les mesures restrictives instaurades per gestionar la crisi, com els confinaments, l’aïllament social, etc., sens dubte, també han afectat psicològicament a moltes persones, encara que també és cert que s’espera que aquests efectes indirectes vagin desapareixent progressivament, almenys de manera parcial, a mesura que es reprengui l’anomenada “vida normal”.

Factors influents en l’augment de la mortalitat

En termes absoluts, un increment en la mortalitat pot ser provocat per una gran multitud d’aspectes. No obstant això, derivats de la situació de pandèmia patida en els darrers 3 anys, probablement els més importants a tenir en compte serien els següents:

• Efectes secundaris de la Covid19
  Diversos estudis acrediten que un percentatge significatiu d’individus infectats pel SARS-CoV-2 presenten símptomes (principalment fatiga i dany pulmonar, cardíac i neurològic) durant un període de diversos mesos que podria tenir efectes negatius en les tendències de mortalitat a llarg termini.
  Aquestes seqüeles, sobretot, afecten individus que han desenvolupat la malaltia d’una forma moderada a greu, ja que fins ara es disposa de molt poques dades sobre les possibles seqüeles desenvolupades per individus asimptomàtics o amb símptomes lleus.
  No obstant això, podria haver-hi un fort biaix en aquests estudis, ja que les dificultats econòmiques patides com a conseqüència de la pandèmia també poden contribuir al desenvolupament de símptomes neuropsicològics. A més a més, cada cop són menys els pacients que estan exposats a patir una forma greu de la malaltia i, per tant, corren menys risc de desenvolupar seqüeles.Aquesta situació és conseqüència d’almenys dos motius obvis: la millora en els tractaments i les vacunes. Per il·lustrar aquesta situació, podrien ser vàlids els següents dos exemples:
  1r. A França la taxa de mortalitat es va reduir del 3,7% del total de casos a mitjans de desembre de 2020 al voltant del 0,7% a finals d’octubre de 2021.
  2n. A Suïssa, en persones sense vacunar, la taxa setmanal de mortalitat actual és de 13,06 defuncions per cada 100.000 habitats, xifra que es redueix fins a l’1,44 (unes 9 vegades menys) entre persones amb la pauta completa. I, fins i tot, en població amb dosis de reforç, aquesta taxa disminueix fins a només el 0,27, és a dir, 48 vegades menys que en persones sense vacunar i 5 vegades menys que en les vacunades sense la dosi de reforç.

• Retard en diagnòstics i tractaments
  Durant les diferents onades de la pandèmia, els sistemes sanitaris s’han centrat en gran mesura en el tractament dels pacients de Covid-19, la qual cosa ha obligat al personal sanitari a posposar algunes operacions i consultes mèdiques.
  En aquest escenari, és molt probable que molts pacients amb malalties greus que haguessin requerit un tractament específic immediat i un seguiment estricte de forma regular no hagin estat diagnosticats ni tractats a temps. Òbviament, aquestes circumstàncies podrien tenir en el futur un impacte significatiu en la mortalitat a llarg termini, en general, així com en la mortalitat per càncer en particular.

• Problemes psicològics
  La pandèmia de la Covid-19 també ha desencadenat problemes psicològics en la població general, fonamentalment ansietat i depressió, essent aquestes un catalitzador de problemes de salut mental potencialment majors i que, previsiblement, s’esperen que també tinguin un impacte en la mortalitat futura.
  Entre els factors de risc, es troben les fases d’aïllament prolongat, en el final incert de la pandèmia, la qüestió de com i quan serà possible tornar a una “vida normal” completa com la coneixíem abans. A més de l’enduriment de les condicions econòmiques amb totes les seves repercussions a nivell social.

• Alteracions del comportament individual
  La pandèmia també ha generat trastorns alimentaris i canvis en l’activitat física, que podrien tenir un impacte negatiu a llarg termini, no només en la salut, sinó també en la mortalitat. Segons diversos estudis, durant els períodes de confinament, fins al 22% de la població va patir un augment de pes entre 2 i 5 kg. A més, en termes generals, no només les persones van menjar més, sinó que ho van fer de manera menys saludable, especialment aquelles persones amb problemes previs de sobrepès.
  Al ser el sobrepès, l’obesitat i l’estrès, factors de risc cardiovascular molt significatius per condicions com la hipertensió, les malalties cardiovasculars, la diabetis, la síndrome metabòlica o el càncer, aquests factors de comportament vinculats a la pandèmia també podrien tenir un impacte durador en la mortalitat en els anys vinents.

• Repercussions econòmiques
  Les mesures de bloqueig aplicades van provocar inicialment una forta recessió. Nombrosos exemples de crisis anteriors han demostrat que un deteriorament de les condicions econòmiques pot tenir un efecte advers en l’accés a l’assistència sanitària, fet que pot causar l’augment de la mortalitat a llarg termini.
  El que no admet discussió i que és indubtable és que les crisis econòmiques poden tenir un gran impacte en alguns sistemes sanitaris, els quals, per no ser prou robustos, poden patir una reducció del suport financer públic de l’Estat o, fins i tot, en el sector privat. Derivat de tot això, i secundari a aquesta situació, sorgeixen qüestions com l’increment de les taxes d’atur i suïcidi, aquesta segona moltes vegades lligada i com a conseqüència de la primera.

Òbviament, i addicional a tot el que s’ha comentat anteriorment, la pandèmia per Covid-19 ha influït també en la morbiditat de la població. Aquest increment de la probabilitat de posar-se malalt també pot tenir una gran multitud de raons, però poder la més evident sigui la salut mental.

En el nostre context de (re)asseguradors, durant l’última dècada ja s’ha anat observant un canvi en la tipologia dels sinistres, passant de reclamacions relacionades amb problemes a nivell múscul-esquelètic i neurològic, a estar principalment relacionats amb la salut mental, l’esgotament físic, l’ansietat i depressió o l’insomni.

Si mirem enrere, en l’època pre-Covid, a finals de 2019, una de cada deu persones al món ja patia alguna condició mental. Aquesta pandèmia ha accentuat encara més aquesta tendència, i les últimes dades de la OMS parlen ja de 450 milions de persones a tot el món amb algun problema de salut mental.

Per tant, condicions com l’ansietat i la depressió seran prevalents en el futur en la nostra societat, molt més encara que en els temps pre-pandèmia.

 Conclusió

Més enllà del terrible recompte de morts per Covid-19 realitzat en els darrers anys, hi haurà en els anys vinents moltes morts directa o indirectament relacionades amb la pandèmia, independentment de l’evolució futura d’aquesta.

Ja hem comentat anteriorment els cinc factors principals per l’augment de la mortalitat que s’espera en els anys vinents. Aquest excés de morts només es veurà compensat parcialment per l’ ”efecte collita”, denominació que es refereix a l’avançament en el nombre de defuncions quan la malaltia afecta fonamentalment a persones més vulnerables a causa de la seva comorbiditat o afeccions preexistents.

També serà compensat el progrés mèdic induït per la pandèmia i per la reducció de les morts causades per altres afeccions (com la grip o, fins i tot, la pneumònia).

Queden encara moltes incògnites sobre el desenvolupament de la pandèmia, particularment en relació amb la possible aparició de noves variants que podrien eludir la immunitat ja adquirida amb la infecció o amb la vacunació, la qual cosa fa més difícil poder quantificar l’impacte a llarg termini de la Covid-19 en la mortalitat.

No obstant això, identificar els principals factors que contribueixen als canvis en la mortalitat és un primer pas que permetrà al nostre sector (re)assegurador fer les suposicions necessàries per avaluar els riscs.

Des de SCOR, continuarem compartint la nostra experiència i coneixements sobre la subscripció, la mortalitat i la morbiditat vinculada a la Covid-19, mentre treballem per comprendre les seves possibles conseqüències.

Quan parlem de cibercrims, a tots ens ve al cap un grup de criminals molt ben preparats, que gasten milions d’euros en tecnologies, instal·lats en les torres més altes de països poc regulats en termes de cibercrims (Xina, Rússia, Romania...), preparant els programes més sofisticats i cars que existeixen per poder perpetuar atacs, o no? En alguns casos, i per atacs molt específics, potser podria ser, però en general no és així, ja que aconsegueixen els seus objectius d’una manera molt més senzilla i econòmica del que ens esperem:

• Enginyeria social: enganyant a les persones, que normalment som molt vulnerables i incrèduls davant d’aquest tipus de situacions. Segons dades internes de KPMG, el 80% dels incidents que es produeixen en les companyies, tenen el seu origen en l’acte d’algun treballador, dels quals, el 60% desconeixien que la seva actuació podria desencadenar en un incident o escletxa de seguretat.
• Avanç tecnològic: el ràpid avenç de la tecnologia i l’alt nivell de connectivitat dels dispositius provoca un descontrol de les dades que estem exposant a Internet i, per tant, perdem el control sobre qui pot tenir accés a aquesta informació. Segons dades publicades en Stadista 2023, l’any 2019 existien 8.600 milions de dispositius connectats a Internet. L’any 2023, 15.000 milions (el doble) i s’espera que, l’any 2030 aquesta xifra s’elevi gairebé als 30.000 milions.

A manera de resum, les principals preocupacions de les companyies i de les persones físiques en aquests anys vinents són les següents:

• Atacs de ransomware: és un tipus de malware present en els arxius de l’usuari i demana un rescat a canvi de la clau per a desxifrar-los. Aquesta clau només la disposa l’atacant, motiu pel qual els usuaris són forçats a pagar una gran suma de diners per poder recuperar les seves dades. És una forma d’extorsió digital i és molt perjudicial per a les persones i les empreses que en són víctimes ja que provoca una indisponiblitat o pèrdua de la informació emmagatzemada als sistemes. El nombre d’incidents relacionats amb el ransomware ha augmentat significativament en els darrers anys. Segons dades internes, han augmentat en un 61% en comparació amb l’any anterior, tenint en compte que molts dels atacs que s’estan produint no s’estan reportant, per la qual cosa, el nombre és molt més elevat.
• Robatori de dades corporatives i personals: és el principal objectiu dels atacants, ja que s’espera obtenir informació classificada (I+D, mapes, desenvolupaments, etc.) o informació personal que permeti perpetuar un atac posterior. Aquesta informació, aconseguida de forma no lícita, sol ser venuda o publicada en fòrums “underground” per tal que els ciberdelinqüents l’explotin amb finalitats no lícites. Recordem que, per les companyies, existeix una regulació que s’interessa per les dades personals i que podria arribar a sancionar a les companyies amb un 20% de la seva facturació en cas de no demostrar diligència en la protecció d’aquestes dades.
• Phishing i frau en línia: són els atacs que es cometen a través del correu electrònic, principalment, per enganyar als usuaris i aconseguir les seves credencials d’accés als seus sistemes, ja sigui de la companyia, del banc, de les xarxes socials ... i d’aquesta manera poder suplantar la seva identitat.
• Altres vies complementàries al correu que s’estan començant a veure en el context del cibercrim són:
  • Trucades falses fent-se passar per una altra persona (també anomenades vishing).
  • Enviament de SMS (smishing) sol·licitant fer clic en un enllaç per compartir la informació personal, com per exemple, les famoses estafes d’enviament de missatgeria, factures de llum, etc.
  • Ús de WhatsApp com un perfil similar al conegut (fotografia). En aquest cas, el número de telèfon no és el correcte i s’excusen dient que han perdut el seu i que, a partir d’ara, utilitzaran aquest.
    En tots els casos, molt difícils d’identificar per les persones, motiu pel qual es recomana sempre anar a la font original per verificar si ha enviat el correu o missatge (per exemple, a través d’una trucada telefònica). Vull destacar, com a principal eina per afrontar aquest tipus de situacions, que ningú demanarà per mitjans electrònics que els proporcionis l’usuari i contrasenya, ja que aquestes dades són personals i mai han de ser compartides.

• Vulnerabilitats en els sistemes: les vulnerabilitats en els sistemes i software poden ser explotades pels ciberdelinqüents per obtenir accés no autoritzat a les dades de l’empresa. És per això, que destaquem la importància d’intentar tenir sempre l’última versió del software dels dispositius personals (tals com el telèfon mòbil, ordinador personal, antivirus...), ja que gran part de les actualitzacions contenen actualitzacions de seguretat.

Com a resum, m’agradaria destacar una sèrie de mesures en tres àmbits diferents, que tots hauríem de valorar per intentar minimitzar l’impacte d’un ciberatac, i reitero minimitzar perquè la seguretat al 100% no existeix, però almenys hem de contribuir en posar “barreres al camí” per fer-lo més complicat per als atacants:

1. A casa nostra:

1. No utilitzar corporatius per temes personals (multimèdia, fills ...). L’ús del material corporatiu ha d’estar limitat a aquestes finalitats o podem provocar incidents com la fuga d’informació corporativa, infecció d’equips, etc.
2. No descarregar aplicacions de mercats no oficials (Android, IOS, Windows ...). Les aplicacions que es publiquen fora dels mercats oficials no passen cap mena de control i podrien contenir malware o contingut que té objectius no lícits.
3. Actualitzar l’última versió de tots els dispositius personals, ja que com hem mencionat anteriorment, gran part de les actualitzacions són per actualitzar buits de seguretat en dispositius com el telèfon mòbil, el rellotge, l’ordinador de sobretaula, les webcams, etc.
4. No barrejar informació personal amb informació corporativa en els dispositius. És una pràctica habitual que moltes persones desconeixen, però una cosa tan simple com enviar informació corporativa a l’ordinador personal per no haver de carregar el PC el cap de setmana, podria provocar la fuga d’informació delicada per a l’organització, ja que en l’àmbit domèstic, la majoria de llars no disposen de les mesures de seguretat necessàries per garantir la seguretat dels nostres dispositius o xarxa.
5. No compartir, en general, informació personal a les xarxes socials o a Internet. És important que tinguem present que tot el que compartim a les xarxes socials, estarà sempre allà i qualsevol persona pot tenir accés a aquesta informació que, a posteriori, pot ser utilitzada per fer un atac d’enginyeria social cap a la teva persona. En aquest cas, per als hackers, la informació és poder.

2. A l’oficina:

1. Utilitzar sempre el bloqueig de pantalla quan no estiguis davant del dispositiu. Encara que, per defecte, la majoria dels ordinadors tenen habilitada aquesta funció, poden passar uns minuts dins que es bloquegi per defecte, la qual cosa dona temps suficient a un atacant per accedir al pc i agafar la informació requerida.
2. Utilitzar contrasenyes robustes i amb caràcters alfanumèrics. Les contrasenyes són el principal escull en els atacs, normalment dèbils i amb lògiques susceptibles de ser descobertes. És bàsic utilitzar contrasenyes que continguin, almenys, 8 caràcters alfanumèrics i que no tinguin cap relació ni amb la teva persona ni amb la teva companyia (per exemple: si treballes en EmpresaABC, no utilitzis com a clau EmpresaABC23, perquè és fàcilment desxifrable pels atacants). Sorprenentment, d’entre les més usades, hi trobem algunes com 12345678, 87654321, password, contrasenya ...
3. Política d’escriptori net (taules, impressores ...). Destruir els papers confidencials. És igual de sensible un paper que un correu electrònic, motiu pel qual s’han d’aplicar les mateixes polítiques. Deixar documents sobre la taula pot ser de molt valor per a un atacant.
4. No introduir USB’s d’origen desconegut al nostre dispositiu. Molts atacants deixen aquests dispositius en llocs concorreguts de les companyies (aparcament, hall, cuina ...), amb alguna anotació “sexy” com, per exemple, nòmines, confidencial, o quelcom similar, que desperti la curiositat de la persona que se’l troba i l’introdueixi al seu ordinador. Amb aquesta acció, el dispositiu podria quedar infectat, donant accés així als atacants.
5. No utilitzar el correu corporatiu per finalitats personals. Una pràctica habitual sol ser la de registrar-se a xarxes socials, escola, gimnàs o altres negocis amb el correu corporatiu per tenir la informació més accessible. Es recomana que, en aquests casos, es faci ús sempre el correu personal, ja que l’exposició en segons quines webs es podria veure compromesa i estaríem donant accés a la nostra informació corporativa.
6. No fer clic a enllaços de correus electrònics que sol·licitin informació confidencial. És important sempre dubtar davant d’aquest tipus de correus que demanin informació delicada o personal, abans de proporcionar la informació s’ha de consultar amb la font original del missatge o, inclús, amb sistemes per identificar si és un frau o no.
7. Emmagatzemar les contrasenyes en llocs segurs dissenyats exclusivament per fer aquesta funció. En molts casos, ens trobem amb llibretes, post-it en els ordinadors, etc. amb les contrasenyes apuntades. Això és un error, ja que és de fàcil accés pels atacants. Existeixen eines corporatives o d’ús personal que es poden descarregar, com per exemple, cofres segurs, per emmagatzemar les contrasenyes i recordar-les, en tot cas, podent fins i tot utilitzar sempre patrons comuns per no oblidar-les.
8. Desconfiar sempre de trucades o missatges amb sol·licituds no comuns que demanin informació personal o corporativa. Com menys informació compartim millor. Però, davant d’aquestes situacions, és important aplicar sempre el sentit comú.

3. En trànsit:

1. Utilitzar filtres de privacitat en els dispositius i càmeres quan estiguem en llocs públics com trens, avions, cafeteries ... mai saps a qui pots tenir al costat, i podries estar compartint informació amb algun curiós amb males intencions.
2. No connectar-se a xarxes sense fil sense una connexió corporativa segura (VPN). En cas que no es tingui aquesta VPN, és preferible no connectar-se a aquestes xarxes, ja que normalment són insegures i no sabem qui està darrere veient les connexions existents. Si no quedés més remei que connectar-se, és important no connectar-se a llocs comprometedors, com el correu, el banc, etc.
3. En cas de pèrdua d’un dispositiu, trucar al responsable de seguretat immediatament perquè prengui les mesures pertinents. En la majoria de les organitzacions disposen d’eines d’esborrament remot que deixarien el dispositiu sense res de valor.
4. Utilitzar sempre dispositius d’origen conegut (USB’s, carregadors, bateries ...).
5. No compartir la ubicació de forma pública a les xarxes socials, ja que permet a tercers saber on ets en cada moment, per així poder organitzar un atac. Una acció que ha dut molts problemes és la de compartir les rutes a les xarxes socials d’esports, donant així la informació a tercers sobre on corres, quan ho fas, etc.

Com a conclusió, i després de diversos exemples, és important que tots siguem conscients de la importància de prendre les mesures de ciberseguretat, ja que és clau per protegir-nos a nosaltres com a les persones i a les nostres companyies dels ciberatacs. Seguint aquestes senzilles pautes, gran part dels atacs que s’estan produint a escala global, quedaran totalment fora de joc.