Us presentem la revista del Col·legi d'Actuaris de Catalunya (ADC21) corresponent al segon semestre del 2018.

El tema central que s'aborda en la revista són les noves normes comptables NIIF 9 i NIIF 17 que entraran en vigor l'any 2021 i que tindran efectes molt importants en les entitats asseguradores i en la tasca de l'actuari.

L'any 2004 es va publicar la NIIF 4, amb l'objectiu d'homogeneïtzar els criteris per a la comptabilització dels contractes d'assegurances.

La nova norma comptable NIIF 17 substitueix la NIIF 4 i entrarà en vigor el gener del 2021. Una norma que arriba amb força i que revolucionarà la forma en què el sector informa sobre els resultats de les seves carteres d'assegurances i del balanç de les seves entitats. La NIIF 17 obligarà a treballar amb nous conceptes a actuaris i analistes financers, i a realitzar un esforç dur d'adaptació al sector. Un esforç, possiblement, més intens encara del que va suposar la implantació de Solvència II.

La norma NIIF 17 no arribarà sola al sector. L’acompanyarà la NIIF 9, destinada a la comptabilització de les inversions de les entitats asseguradores. Treballant totes dues alhora, la NIIF 9 en l'actiu i la NIIF 17 en el passiu, es podrà aconseguir una comptabilització més coherent, eliminant molestes asimetries comptables que podrien donar lloc a efectes indesitjables en el compte de resultats.

A la revista trobem articles d'Alejandro Casanueva (Unespa), Enrique Sánchez (Mazars) i Álvaro Quintana (Deloitte) que analitzen amb detall els efectes de les dues futures normes comptables i el calendari d'implementació.

Isidre Martínez, vocal de la Secció de Formació i Investigació de la Junta de Govern del Col·legi d’Actuaris de Catalunya (CAC), ens presenta també els aspectes fonamentals del nou Programa de Formació Professional Continua (CPD) que va ser aprovat per l’Assemblea del CAC el 21 de març de 2018 i que entrarà en vigor l’1 de gener de 2019.

Així mateix, es presenten les activitats de formació del CAC en el primer semestre del 2018, en el que s’han realitzat 10 iniciatives, on han participat 344 persones, amb un total de 1973 hores de formació.

La revista ADC 21, a més, incorpora un article de Ron Hersmis, President de CERA Global Association, en el que ens parla de la importància de l’acreditació CERA (Chartered Enterprise Risk Actuary) a nivell mundial, la més prestigiosa acreditació en gestió de riscos (ERM) exclusiva per actuaris, amb reconeixement a tot el món. En aquest sentit, ens complau manifestar que el CAC ha estat recentment acreditat per CERA Global Association per dur a terme la formació CERA als seus col·legiats. Els cursos per a l’acreditació CERA, que seran impartits per l’European Actuarial Academy (EAA)  tindran lloc a Barcelona a partir de la primavera de l’any 2019.

Volem comentar que la revista ADC21 incorpora una entrevista a D. Sergio Álvarez, màxim responsable de la Dirección General de Seguros y Fondos de Pensiones (DGSyFP), en la que ens contarà les principals línies d’actuació que estan seguint.

Agrair també a BDO, Deloitte, Guy Carpenter, Management Solutions, Mazars, Serfiex i Willis Towers Watson la seva col·laboració, com a Patrocinadors d’aquest número de la revista.

Per acabar, agrair el seu treball a Emilio Vicente, director de la revista, al Consell de Redacció, i a totes les persones que han fet possible l'edició d'aquest nou número i esperar que els seus continguts siguin del teu interès.

History

As a Dutchman, I'm proud to consider that the origin of actuarial mathematics comes from a publication in 1671 of Johan De Witt. This Johan De Witt is one of the Netherlands’ most famous historical figures of the Golden Age.

He was both a politician and mathematician and in 1671 he published, for the members of the parliament, his book “Waardije van Lyf-renten naer Proportie van Los-renten" (Valuation of annuities in proportion with repayments).

Since the Middle Ages, an annuity was used as a pension provision. In addition, a sort of financial annuity was seen as a government loan. De Witt showed - by applying probability - that with an equal amount, a release rate of 4% yielded the State on average as much as an annuity of 6.25%, or: for every 17 guilders deposited, one annuity per annum could be paid: 5.89% (17: 1). The crucial point was that, for the first time, calculations with compound interest where combined with probability and life expectancies.

This pioneering work is regarded as the beginning of insurance mathematics.

Following De Witt's calculations, the annuity was reduced. The sudden reduction in what was seen as a "widow's facility" contributed to the bad name that the De Witt brothers already had because of their political reign. Johan De Witt and his brother Cornelis were brutally slaughtered in 1673. Though this was seen as the first political murder in the Netherlands, some say his theory on annuities contributed to his death. It is remarkable that after the violent death of the brothers, new annuity policies were issued at the old rate of 14: 1. You might say innovation was a tricky business in the Golden Age.

In my opinion Johan De Witt is the example of how to use knowledge and expertise in “wider fields” in the seventeenth century.

In the picture below, I feel privileged to hold one of the remaining copies of the first print of De Witt’s publication.

Later developments

In the centuries that followed the publications of De Witt’s book, international trade developed further, especially in countries where shipping played an important role.  Because damage or loss of cargo often had major financial consequences, the need for new ways to mitigate such risks was developed. Non-life insurances were introduced, giving a strong impetus to the development of the international trade. In those days the so-called bottomry was very common, a system of merchant insurance in which a ship was used as security against a loan to finance a voyage, the lender losing the investment if the ship sank.

Traditionally life insurance actuaries were responsible for the valuation of provisions for insured obligations. As long as there were sufficient assets, the domain of the actuary was limited by the liabilities of an insurer. A step forward was made in the second half of the 20^th century, when actuaries became involved in matching assets and liabilities. With guaranteed interest rates on the liability side and fluctuating yields on the asset side of the balance sheet, matching between assets and liabilities became more important. This was a significant advancement for the actuary.

Another important development was that actuaries became more and more involved in developing new types of insurance products and had a pivotal role in pricing and estimating profitability.

In the last decades of the previous century, new technology boosted the development of actuarial models. Actuaries became specialists in embedded value calculations and other calculations based on expected future cash flows. Little by little they became real modeling specialists.

It was not only the programming where actuaries were expected to show their expertise.  The determination of assumptions and the sets of scenarios for the future cash flows portfolio was the other area where they played a key role as well.

Technological developments cleared the way for other professionals to use the actuarial domain. Skills and the expertise in modeling work offered them the opportunity to distinguish themselves in what was considered as an actuarial domain.

Developing risk management

In the fifties Harry Markowitz developed the Modern Portfolio theory (MPT). The MPT assumes that - under ideal market conditions - there is a link between the expected return on investments and the risk to be incurred, whereby high returns can only be achieved when accepting a larger risk. The total (portfolio) risk can be mitigated by diversifying over investment opportunities that are not (completely) correlated with each other.

The economist William Forsyth Sharpe, together with John Lintner, has slightly modified the Markowitz model so that it can be used for more practical portfolio matters. His Capital Asset Pricing Model (CAPM) states that part of the risk, the so-called systemic risk, of each individual investment object is inevitable.  The other part of the risk, that is specific and non-systematic, can be eliminated through diversification.

The specific risk concerns the sensitivity of the return of an investment object to factors that relate specifically to the investment item in question. The systematic risk concerns the sensitivity of the return of an investment object to the uncontrollable risks arising from the general (macroeconomic) developments of the market. The systematic risk is therefore also referred to as the market risk and is expressed by means of the beta and the symbol β. Since, according to the CAPM theory, the systematic risk cannot be eliminated by diversification in the investment portfolio, only this part of the risk must be compensated in the yield requirement to be met.

This return requirement on a certain investment property (for example a share) is calculated by adding the risk-free yield to the product of the beta times the market premium.

This market premium is the difference between the relevant market return (for example an index) minus the risk-free return (eg long-term government bonds), or algebraically displayed:

The above formula quantifies the price of risk.

It follows directly from the above that the investor, who is exposed to a higher risk, wishes a higher return.

The challenge for actuaries was how to incorporate this theory into traditional actuarial thinking.

The traditional actuarial approach

When deriving premiums for new insurance products, actuaries use the expected loss as a starting point. The expected loss is equal to the expected value of a certain probability distribution function which represents the losses of the specific insurance.

This works quite well with large portfolios and over a large number of years. However in every specific year the insurer could be hit unexpectedly hard.

In that case, the distinction between systemic risk and non-systemic risk is of importance as well. If claims are exceeding the received premiums, insurers need additional reserves to cover the unexpected losses. If premiums were based on expected losses, obviously, insurers need methods to quantify the unexpected losses too.

To illustrate the importance of taking in account systemic and non-systemic risks,  we would do well to bear in mind the story of Godfried Bomans, a popular Dutch writer, about a man who was looking out over the Dutch countryside from the bank of a river. He noticed a sign in the river indicating the average depth of the river was 1.5 m. Because his height was 1.85 m, he immediately thought that he could walk through the water to reach the other side of the river.  Unfortunately, he drowned.

He fatally experienced that the risk cannot be simply measured by the expected value E[X]. The variance Var[X] is the metric needed.

Solvency II

With the introduction of Solvency II, the insurance industry became aware that insurance companies are exposed to various types of risks. Thanks to Solvency II, all European insurers are fully aware of their risk exposure, how to quantify and how to manage those risks.

All of these risk types need to be quantified and insurers are required to keep solvency capital on their balance sheet.

According to Solvency II there has to be enough capital for a one in two hundred-event. This means that in 99.5% of all cases there is enough capital to cover for events, while at the same time, there is a 0.5% possibility for a failure.

So, the crucial question is:
Are actuaries with knowledge of the theory of CAPM, and more advanced knowledge of mathematical statistics, and Solvency II experience, able to apply their expertise outside the financial industry, in the so-called “wider fields” or “wider opportunities”?

In my opinion, actuaries are well equipped to enter the wider fields. However, they must take care of their own marketing.

Founding CERA

I consider Fred Rowley and Harry Panjer to be pioneers.

They took a step forward for actuarial community, showing another way in dealing with risk. With the foundation of the CERA Global Association, it became clear that the future of the actuarial profession cannot be limited to insurance and pensions only. Actuaries must become aware what their added value should be outside these traditional areas.

It is now well known that actuarial techniques can be applied in other industries as well. Actuaries have earned the right to contribute. Actuaries all over the world need to be aware that the traditional actuarial areas of practice might disappear even faster than expected.

This is indeed the debate about the role of the actuary or about the future of the actuary.

In the future it will become less and less self-evident that actuaries will find their jobs in the insurance industry.

CERA is founded for actuaries who are aware of what is going on in the world and want to be well-prepared for future developments.

Now in 2018, CERA Global Association is a well-functioning organization which ensures the maintenance of a worldwide standard credential for actuaries who are specialized in enterprise risk management.
As a result of strategic debates during the last year, CGA presented its point of view on the wider opportunities for actuaries at the ICA 2018 in Berlin.

At the end of this presentation three main remaining questions were:

• What are the key messages of the CGA?
• How to enter in the so-called wider fields?
• How to engage possible employers?

The answers to these questions determine the strategy of the CERA Global Association in the coming years. What makes the CERA Global Association unique is that the CGA develops and administers a rigorous ERM credential, based on a mastery of one set of learning objectives, with accreditation applied on a consistent basis worldwide.

OUR VALUES

Our values articulate the aims and objectives of the CERA Global Association and ensure that we will continue to honour the principles of the CERA Global Treaty.

As the CERA Global Association we are:

• Aligned with new developments: we ensure that the CERA credential continues to instill the highest professional standards, with an impeccable code of conduct and rigorous educational requirements by developing progressive syllabus content by maintaining a strong quality assurance program to monitor delivery.
• Unique: we underpin the only global risk management credential, based on mastery of one set of learning objectives, with accreditation applied on a consistent worldwide basis.
• Collaborative: we are dedicated in fulfilling our active partnership role by working with and supporting Treaty Member Associations to develop and promote the CERA credential as the desirable attribute for employers and regulators are seeking to engage ERM skills.

Recently the Catalonian Institute of Actuaries (Col·legi d’Actuaris de Catalunya) joined the CGA.

This shows that the board of the Col·legi recognizes the added value of the CERA credential for the members.

I congratulate the Col·legi d’Actuaris de Catalunya on this important step. Together with the other member associations the Col·legi can build on the future of CERA and write a new page of the history for the actuarial profession.

Procés d'adopció a la UE

Després d'aquestes consideracions inicials ens trobem en un moment clau, en què la Unió Europea es troba en ple procés d'adopció de la NIIF 17. Cal tenir en compte que la NIIF 17 s'aplicaria directament a més de 90 grups asseguradors europeus, que representen una quota de mercat molt rellevant.

Un cop la norma sigui adoptada per la Unió Europea, el Reglament 1606/2002 del Parlament Europeu i del Consell, de 19 de juliol de 2002, obligarà a Espanya a aplicar-la als estats financers consolidats tant de grups asseguradors cotitzats, com de conglomerats financers que compten en el seu perímetre amb entitats asseguradores (fonamentalment entitats banc-asseguradores). Addicionalment, i de manera voluntària, qualsevol altre grup assegurador espanyol tindrà l'opció de presentar els seus estats financers consolidats sota la NIIF 17.

El procés d'adopció de la norma per part de la Unió Europea va començar a finals d'octubre de 2017, quan la Comissió Europea va remetre una carta a l’EFRAG (òrgan consultiu de la Comissió Europea en matèria comptable) perquè elaborés, abans de finalitzar 2018, l'informe tècnic d'adopció de la NIIF 17.

En aquesta carta la Comissió va demanar expressament a l’EFRAG que elaborés un estudi d'impacte tenint en compte diversos aspectes com són:

• Aspectes econòmics i, quan sigui rellevant, aspectes ambientals i socials, a més dels aspectes relacionats amb la informació financera.
• Una comparació entre les diferents opcions en termes d'eficàcia i eficiència (costos i beneficis).
• Si la nova norma posa en perill l'estabilitat financera, impedeix el desenvolupament econòmic, i quin és l'impacte en la competitivitat de les entitats europees.

A més es va incloure un annex en el qual es detallen una sèrie de matèries, algunes d'elles molt tècniques, que han de ser considerades dins de l'informe tècnic, i s'esmenten expressament:

• L'abast de l'anomenat Variable Fee Approach.
• L'alliberament del marge de servei contractual.
• La interacció amb la NIIF 9.
• Així mateix, s'assenyala que s'ha de valorar la complexitat de la norma en aspectes com l'agrupació dels contractes i les cohorts anuals, en relació amb l'anàlisi cost-benefici a realitzar, així com les possibles sinèrgies amb el treball realitzat per implementar Solvència II.

Per tant, en aquesta petició la Comissió Europea va sol·licitar expressament a l'EFRAG la valoració de molts aspectes que la indústria europea ja havia manifestat en diverses cartes que eren aspectes que no quedaven prou clars, o que necessitaven revisar-se en relació amb la NIIF 17.

El fet que es sol·licités aquesta anàlisi tècnica tan exhaustiva, a més de la petició més genèrica de valoració de si la norma és d'interès públic europeu, dóna mostres de la dificultat i complexitat de la norma a la qual ens enfrontem.

Per complir amb el mandat de la Comissió Europea, l'EFRAG va posar en marxa 2 casos d'estudi (a manera d'anàlisi d'impacte). En el primer d'ells, que va finalitzar el 15 de juny, van participar 10 grans grups europeus, entre ells dos espanyols, i va comptar amb un abast més ampli. L'altre, que va finalitzar el 31 de maig, era de caràcter simplificat i estava dissenyat per a aquelles entitats i grups subjectes a la NIIF que no van estar participant en el cas de l'estudi complet (en aquest estudi simplificat també van participar entitats espanyoles).

Amb les conclusions d'ambdós casos d'estudi l’EFRAG elaborarà un dictamen tècnic que facilitarà, a finals de 2018, al Comitè de Regulació Comptable de la Comissió Europea (ARC, per les sigles en anglès, representat en el cas d'Espanya per l'ICAC) perquè la Comissió Europea elabori la seva proposta de Reglament (UE) de la NIIF 17.

El paper del Comitè de Regulació Comptable serà el de valorar, sobre la base del Dictamen tècnic de l’EFRAG, l'adequació de la NIIF 17 a determinats principis com són el que es compleixin requisits de comprensibilitat, rellevància, fiabilitat i comparabilitat de la informació financera necessaris per a prendre decisions en matèria econòmica i avaluar la gestió de la direcció, i que la norma afavoreixi l'interès públic europeu.

Després del vot en el si de la Comissió Europea s'obrirà un període de control per part del Parlament Europeu i el Consell Europeu per a la seva adopció definitiva, orientativament, a la primera meitat de 2019.

Algunes reflexions del procés d'adopció a la UE

A data de redacció del present article, no es tenen els resultats dels dos estudis de l'EFRAG impacte, però, amb l'experiència obtinguda fins al moment, es pot assegurar que la NIIF 17 suposarà un repte encara més gran que el de Solvència II ja que, a més del seu alt nivell de complexitat, impactarà directament en els balanços i en els comptes de pèrdues i guanys de les companyies, per la qual cosa es fa del tot necessari comptar amb un període de temps suficient per entendre el nou marc normatiu, realitzar proves d'impacte, i confirmar les implicacions de les decisions preses pel que fa a les polítiques comptables de les entitats.

Evidentment la iniciativa de l’EFRAG és molt important, encara que no suficient. Si prenem com a referència un projecte del calat de Solvència II, cal recordar que es van realitzar 6 estudis d'impacte quantitatius a nivell europeu (a Espanya van participar fins a 130 entitats) que van servir per testar els diferents esborranys de la norma. Aquest procés, que va durar més de 10 anys, va permetre que les institucions europees coneguessin l'impacte de la nova norma abans de prendre una decisió pel que fa a l'adopció i la data d'entrada en vigor de la mateixa. Un enfocament similar hauria de seguir amb la NIIF 17 amb l'objectiu de garantir que totes les implicacions de la nova norma siguin tingudes en compte abans de la seva adopció definitiva, ajustant fins i tot si fossin necessaris alguns aspectes de la mateixa.

Un cop la norma s'adopti per la UE, és fonamental atorgar el temps suficient perquè les companyies puguin adaptar-se adequadament ja que, a més del repte d'adaptar els sistemes informàtics a la NIIF 17, hi haurà multitud de criteris i interpretacions per determinar ambdós, amb supervisors com amb auditors. El calendari és molt exigent per poder realitzar les proves necessàries per entendre tots els extrems de la nova norma, i poder prendre decisions fermes en relació amb les polítiques comptables de les entitats, fet que hauria de tenir-se en compte per part de les institucions europees.

Altres aspectes a tenir en compte

Finalment no m'agradaria oblidar la rellevància que té també per al sector la interacció de la NIIF 17 amb la NIIF 9. Per poder observar-les completa hem de parlar de la norma que regula més del 80% de l'actiu de les entitats asseguradores. La NIIF 9, sobre instruments financers, va entrar en vigor l'1 de gener de 2018, no obstant això per a les entitats asseguradores es va permetre un retard de la seva entrada en vigor a fi d'evitar volatilitat dels estats financers. Per tant ha d'haver un alineament a l'entrada en vigor de les dues normes, per poder abordar amb garanties la immersió en els dos processos de reconversió comptable tan rellevants com els que ens ocupen.

En definitiva, ens trobem sens dubte davant d'un dels majors reptes que va a abordar la indústria asseguradora (mundialment), de manera que un cop arribats a aquest punt, val la pena fer les coses bé, emprant el temps que realment sigui necessari per això. Però això no implica en absolut que ens puguem relaxar, sinó tot el contrari: cal posar-se, des de ja, mans a l'obra.

1. Classificació i valoració d'instruments financers

La NIIF 9 estableix un enfocament que difereix del que estableix la IAS 39 per a la classificació i valoració dels instruments financers.

D'acord amb la NIIF 9, els instruments financers hauran de classificar-se en tres grups:

• Valor Razonable en P&L
• Valor Razonable OCI
• Coste Amortizado

La classificació en un o altre grup vindrà determinada per:

• El model de negoci de l'entitat en relació amb els seus instruments financers.
• Les característiques dels fluxos contractuals dels instruments financers.

Model de negoci

Els actius financers han de ser classificats en base a la manera en què els administradors gestionen els mateixos. La classificació no dependrà de les intencions de la direcció sinó d'una avaluació basada en els fets que justifiquen per què una entitat manté una cartera d'actius financers.

Aquesta avaluació és realitzada a nivell d'agregació de la cartera i permet a la NIIF 9 vendre instruments financers sense la necessitat de reclassificar la resta, a diferència de la IAS 39.

A continuació s'indiquen les tres classificacions que s'han de considerar per a les carteres d'actius financers segons el model de negoci, en combinació amb les característiques dels fluxos de caixa.

Exemple "Acumulació fluxos d'efectiu contractuals (Cost Amortitzat)":

• Una entitat compra 10 M € en bons corporatius amb la intenció de mantenir-los i rebre els fluxos de caixes contractuals per cobrir fluxos de passiu, encara que al llarg de l'any, l'entitat pugui vendre una part per una necessitat inesperada i extraordinària.

Exemple "Venda (Valor de mercat a través de P&L)":

• Una companyia compra 500 accions cotitzades per un valor de mercat de 500.000 €.

Exemple "Acumulació fluxos d'efectiu contractuals i venda (Valor de mercat a través d'OCI)":

• Una entitat manté actius financers per cobrir les seves necessitats de liquiditat diàries. L'entitat busca minimitzar el cost de gestió d'aquestes necessitats de liquiditat i per tant, gestiona activament el retorn de les carteres, que consisteixen en rebre els pagaments contractuals, com també els guanys i pèrdues de la venda dels actius financers.

Fluxos de caixes contractuals

Pel que fa als fluxos de caixa contractuals, cal determinar en quina mesura corresponen exclusivament al pagament del principal i dels interessos de la quantitat pendent del mateix. Per exemple, s'exclourien els pagaments d'interessos d'un bo indexat a un índex borsari, no consistent amb l'acord bàsic contractual d'un préstec.

Aquest exercici augmenta la seva dificultat a mesura que augmenta la complexitat de l'instrument financer.

Excepcions

Hi ha dues excepcions als principis comentats anteriorment:

• "Desajustaments comptables"; els actius financers no es classificaran usant els principis anteriors si una entitat tria designar els actius financers a valor de mercat a través de P&L per reduir o eliminar desajustaments comptables amb els seus relatius passius financers, com és el cas dels productes Unit Linked.
• Inversions de patrimoni; totes les participacions de capital són classificades a valor de mercat a través de P&L, llevat que en el reconeixement inicial l'entitat realitzés una irrevocable elecció de presentar els canvis de valor de mercat a través d'OCI, amb l'excepció dels ingressos per dividends, que seran presentats a través de P&L.

Derivats

Tots els derivats són classificats a valor de mercat amb els canvis de valor mitjançant P&L, amb l'excepció que l'entitat hagi utilitzat la comptabilitat de cobertura de fluxos de caixa, en la qual tots els guanys i pèrdues poden ser reconegudes a través d’OCI.

A continuació es mostra un arbre de decisió respecte a la classificació d'actius financers, i de la valoració dels mateixos que pot ajudar a comprendre millor el que s’ha comentat anteriorment:

Esquemàticament es presenten la valoració i comptabilització d'un instrument en funció de la seva classificació i la seva situació:

Passius financers

El model de comptabilitat de la NIIF 9 per als passius financers és pràcticament el mateix que l'IAS 39.

L'única excepció es dóna quan una entitat està aplicant el valor de mercat als seus propis passius. En aquest cas, l'entitat separarà el moviment de valor de mercat en:

• El moviment de valor de mercat relatiu al risc de crèdit de la mateixa entitat (ha de ser presentat a través d'OCI).
• Altres moviments relatius al valor de mercat (ha de ser presentat a través de P&L).

Reclassificació

La norma permet la reclassificació dels actius financers només quan el model de negoci canvia, però, no permet el canvi per als passius financers.

2. Deteriorament

Les noves regles de deteriorament de la NIIF 9 estan basades en el model de la pèrdua esperada davant del model de pèrdua incorreguda de la IAS 39, que es basava en el reconeixement de la pèrdua quan hi havia una evidència objectiva de deteriorament. Durant la crisi financera de 2008, el model de pèrdua incorreguda va ser percebut com una debilitat per reconèixer petites pèrdues incorregudes en una etapa molt tardana del procés, a més d'altres debilitats.

El model de deteriorament de la NIIF 9 s'aplica a:

• Actius financers que són instruments mesurats a cost amortitzat/valor de mercat amb canvis a través d’OCI.
• Arrendaments de crèdits (sota IAS 17).
• Actius contractuals (sota NIIF 15).
• Arrendaments financers i operatius (sota NIIF 16 quan s'aplica).
• Compromisos per préstecs, garanties financeres no mesurades a valor de mercat a través de P&L (sota NIIF 9).

Quedant exclosos:

• Actius financers i passius financers que són instruments mesurats a valor de mercat amb canvis a través de P&L.
• Compromisos per préstecs que poden liquidar nets en efectiu, lliurant o emetent un altre actiu.

Depenent de les circumstàncies i eleccions de l'entitat, hi ha tres possibles enfocaments disponibles per determinar el deteriorament.

Abans de desenvolupar els tres enfocaments mostrats anteriorment definirem alguns termes que ens ajudaran a entendre'ls:

• Què són les pèrdues creditícies? > serà la diferència entre el valor present dels fluxos de caixa i el valor present dels fluxos de caixa realment rebuts.
  Quan estimem aquests fluxos de caixa, considerarem els següents aspectes:

• Tots els termes contractuals de l'instrument financer.
• El període màxim a què l'entitat està exposada al risc de crèdit.
• Fluxos de caixa per venda del col•lateral mantingut o altres millores de crèdit que són part dels termes contractuals.

• Què són les pèrdues creditícies esperades? > són les possibles pèrdues creditícies ponderades per la respectiva probabilitat de default sota diferents possibles resultats. No hi ha un mètode definit per estimar les pèrdues creditícies esperades, però qualsevol mètode aplicat hauria de reflectir:

• Un enfocament ponderat de probabilitat basat en una sèrie de possibles resultats.
• El valor temporal dels diners.
• Una informació coherent i recolzada disponible sense cost o esforç referent a la informació històrica considerada.

• Què és valor temporal dels diners? > captura les pèrdues generades pels fluxos de caixa esperats amb ocurrència posterior a les dates contractuals pactades, però també incorpora l'entrada de fluxos esperats per la realització d'un col·lateral o una altra millora de crèdit.
  Els fluxos de caixa són descomptats a la taxa d'interès efectiva original aplicable als actius financers.

A continuació, descriurem específicament l'Enfocament general per ser aquell que pot presentar més complicació.

Enfocament general

Aquest enfocament es divideix en tres escenaris:

• Escenari 1: Inclou actius financers que no han estat deteriorats significativament en la qualitat creditícia des del seu reconeixement inicial, o que tenen un risc creditici sota.
  Es reconeix la pèrdua tolerada basada en els 12 mesos de les pèrdues creditícies esperades.
  La taxa d'interès efectiu s'aplica sobre l'import brut de l'actiu.
• Escenari 2: Inclou actius financers que han experimentat un significant deteriorament en la seva qualitat creditícia. Fet que potser passi abans d'un esdeveniment de pèrdua.
  Es reconeix la pèrdua tolerada basada en les pèrdues creditícies esperades de la vida de l'actiu financer.
  La taxa d'interès efectiu s'aplica sobre l'import brut de l'actiu.
• Escenari 3: Inclou actius financers que tenen un deteriorament creditici. En aquest punt, la IAS 39 hagués capturat el deteriorament.
  Es reconeix la pèrdua tolerada basada en les pèrdues creditícies esperades de la vida de l'actiu financer.
  La taxa d'interès efectiu s'aplica sobre l'import net de l'actiu.

És possible que cada actiu financer, durant el seu període de vida, sigui avaluat per deteriorament en cada data de reporting sota diferents enfocaments movent-se entre un o altre depenent dels resultats d'avaluació realitzats del risc de crèdit.

Concepte “Low Credit Risk”

La NIIF 9 no defineix el concepte de "low credit risk", però estableix que un instrument financer és considerat com de risc baix si:

• Té un risc baix de default,
• el prestatari té una forta capacitat de complir amb els compromisos financers,
• canvis adversos a llarg termini econòmics i en condicions de negoci no afectaran necessàriament en les capacitats de l'entitat per complir els seus compromisos financers.

El “low credit risk” seria equivalent a una qualificació creditícia de BBB o superior per a agències de qualificació externa.

3. Comptabilitat de cobertura

Com que no és necessari en tots els casos el test d'eficiència, la comptabilitat de cobertura es simplificaria en relació amb l'anterior norma.

Els tipus de comptabilitat de cobertura són els següents:

• Cobertura de valor de mercat: és la cobertura relativa de l'exposició als canvis del valor de mercat d'un actiu i passiu.
  En aplicar aquesta cobertura l'entitat ha de reconèixer a través de P&L:

• El guany o pèrdua per la reavaluació a valor de mercat de l'instrument de cobertura.
• El guany o pèrdua de l'actiu cobert relatiu al risc cobert per la cobertura.

• Cobertura de fluxos de caixa: és la cobertura relativa a la variabilitat dels fluxos de caixa atribuïble a un risc particular associat amb un actiu o passiu reconegut.

• Reconeixerà a través d'OCI i en la reserva de cobertura del flux de caixa, la part de guany o pèrdua en l'instrument de cobertura que és "efectiva". La part "efectiva" de la cobertura és igual a l'import menor dels següents:

• Els guanys o pèrdues acumulades de l'instrument de cobertura.
• El canvi acumulat en el valor de mercat de l'actiu cobert.

• Reconeixerà qualsevol excés immediatament a través de P&L.

• Cobertura d'inversió neta: l'aplicació de comptabilitat de cobertura per cobrir una inversió neta és similar a la comptabilització aplicada per a la cobertura de fluxos de caixa.

• Es reconeixerà mitjançant OCI la part "efectiva" de la cobertura.
• En períodes posteriors quan l'entitat vengui la inversió, s'han de reclassificar les quantitats prèviament reconegudes a través d'OCI a P&L.

4. Transició cap a la NIIF 9

Els termes contractuals dels actius seran avaluats pel que fa als termes i condicions a la data de reconeixement inicial però el model de negoci és avaluat en la data de transició (1 de gener de 2018).

Un actiu financer serà avaluat com si la seva nova categoria de mesurament s'apliqués des del seu reconeixement inicial.

No es produeix un impacte a través de P&L per diferència de mesurament entre IAS 39 i la NIIF 9, comptabilitzant mitjançant OCI en la data de transició.

Els impactes en la data de transició han de ser anticipats com a conseqüència de l'aplicació retrospectiva. Qualsevol diferència de valoració entre IAS 39 i la NIIF9 9 impactaran en reserves, no en P&L.

5. Impacte de la NIIF 9 a les entitats asseguradores

Les entitats asseguradores han d'afrontar el repte que suposa els canvis normatius tant de la NIIF 9 com de la NIIF 17, i específicament de les diferents dates d'entrada en vigor de les mateixes, provocant-se desajustos comptables que fan difícil per a les entitats entendre i gestionar els costos d'implementació.

Per mitigar aquesta preocupació, des de l’IASB es van proposar dos enfocaments:

“Overlay Approach”

• Enfocament opcional que requerirà a les entitats aplicar la NIIF 9 en el Balanç comptable.
• No obstant això, permetrà eliminar la volatilitat introduïda per la NIIF 9 en el compte de resultats produïda pel diferent tractament sota la IAS 39, incloent-ho a través d'OCI.
• L'efecte esmentat es mostrarà en línies separades, tant en el compte de resultats com a OCI.
• Quan una entitat deixi d'aplicar el "Overlay Approach", el saldo restant acumulat en OCI serà reclassificat al compte de resultats al començament del primer període comparatiu.

El “Overlay Approach” serà només aplicat a actius que donen suport a les provisions tècniques, ja excedents d'actius mantinguts per a fins de solvència o relacionats amb el capital.

“Deferral Approach”

• Es posposa l'aplicació de la NIIF 9 fins a la data d'entrada efectiva de la NIIF 17 (gener 2021).
• Aplicació per entitats l'activitat predominant és el negoci d'assegurances, en què la ràtio de passius relacionats amb l'activitat asseguradora respecte al total passius de l'entitat sigui superior al 90%.

En 2016, el Insurance Europe CFO Fòrum només tenia coneixement que un nombre reduït d'entitats haguessin optat per la utilització del "Overlay Approach", sent grups amb predominantment activitat bancària basada en les jurisdiccions belgues i finlandeses, plantejant-se que probablement el "Deferral Approach "era l'enfocament més efectiu per evitar els desajustos relatius a les diferents dates d'implantació de la NIIF 9 i de la NIIF 17.

Característiques de la NIIF 17

Les característiques principals de la norma són les següents:

Abast, segregació i agrupació de contractes

La NIIF 17 és d'aplicació a tots aquells contractes d'assegurança i reassegurança que transfereixin un risc significatiu d'assegurances.

Un contracte d'assegurança pot contenir un o més components que estiguin o no relacionats amb la cobertura de l'assegurança i entrarien en l'abast d'una altra norma si fossin contractes separats. La NIIF 17 requereix separar aquests components dels contractes d'assegurances en els següents casos: (i) derivats implícits, si compleixen certes característiques específiques; (ii) components d'inversió i (iii) qualsevol compromís de transferir diferents béns o serveis, que no siguin d’assegurança, i que compleixin els requisits que estableix la norma.

Les companyies asseguradores han d'agrupar els seus contractes d'assegurances en carteres, que la NIIF 17 defineix com a grups de contractes d'assegurança subjectes a riscos similars i que es gestionen conjuntament. Cada cartera ha de dividir-se a la seva vegada en tres grups de contractes:

1. aquells que són onerosos en el reconeixement inicial.
2. els que en el reconeixement inicial no compten amb una possibilitat significativa de convertir-se en onerosos posteriorment..
3. el grup de contractes restants.

Finalment, cadascun d'aquests grups s'ha de dividir en subgrups anuals, ja que la norma no permet incloure en un mateix grup contractes emesos amb més d'un any de diferència. El mesurament dels passius d'assegurança es pot plantejar contracte a contracte o al nivell dels diferents subgrups definits.

Mètodes de valoració

Pel que fa a la metodologia de valoració dels passius d'assegurances, aquesta es pot realitzar mitjançant tres mètodes en funció de les característiques dels productes.

En el mètode general, aplicable a qualsevol contracte d'assegurança, el passiu d'assegurances es mesurarà per la suma dels següents blocs:

• Els fluxos d'efectiu de compliment, que comprenen les estimacions dels fluxos d'efectiu futurs ajustades per reflectir el valor temporal dels diners i un ajust de risc per al risc no financer.
• Els fluxos d'efectiu futur inclouran la millor estimació de les primes a cobrar i de les despeses, sinistres i altres conceptes a pagar al llarg del període de cobertura de cada contracte; és a dir, el període en el qual l'asseguradora pot obligar al prenedor de la pòlissa d'assegurança a pagar les primes o en el qual té una obligació de prestar serveis al prenedor de la pòlissa.
• L'ajust per reflectir el valor temporal dels diners ha de ser d'acord amb la corba de tipus d'interès del mercat d'instruments financers i consistent amb el contracte d'assegurança en relació al termini, moneda i liquiditat. Aquest ajustament es determinarà a l'inici del contracte i tindrà reflex en resultats. La norma estableix dues metodologies de càlcul de la taxa de descompte basades en l'ajust a una corba lliure de risc o sobre la base d'un portfolio de referència, respectivament.
• Finalment, l'ajust de risc per al risc no financer reflectirà la compensació per suportar la incertesa sobre l'import i moment de tots els riscos no financers associats amb el contracte d'assegurances. Cal assenyalar que la NIIF 17 no defineix una metodologia específica per a l'estimació d'aquest ajustament.
• El marge de servei contractual representa el valor actual dels beneficis futurs esperats del contracte d'assegurança. Aquest marge es reconeixerà en els resultats de l'asseguradora a mesura que vagi prestant serveis sota el contracte d'assegurança, llevat que resulti negatiu (cas d'un contracte onerós), en aquest cas es reconeixeria immediatament en el resultat del període.

La variació del passiu d'assegurances calculat en cada període es reflectirà comptablement de la manera següent:

• Els ingressos per contractes d'assegurances comprendran l'ingrés derivat de l'alliberament del marge de servei contractual i de l'alliberament de l'ajust de risc, així com la diferència entre els fluxos de primes, sinistralitat i despeses respecte als fluxos esperats per al període i inclosos com a part dels fluxos d'efectiu de compliment.
• Com a part dels resultats financers s'haurà d'incloure l'impacte de la taxa de descompte utilitzada en el càlcul inicial del marge de servei contractual. L'efecte de les variacions posteriors en els tipus d'interès es podrà incloure també en els resultats financers o registrar-se com ajustos per valoració dins d'un altre resultat integral, a elecció de l'asseguradora.

El mètode simplificat, també anomenat enfocament d'assignació de la primera, és d'aplicació per als contractes d'assegurances amb període de cobertura d'un any o inferior o, sent superior, en el cas que el passiu d'assegurances resultant no sigui significativament diferent al calculat aplicant el mètode general.

Sota aquest enfocament i suposant que els fets i circumstàncies indiquen que el grup de contractes d'assegurança no és onerós, el passiu d'assegurances es mesurarà com la suma de la prima cobrada menys els costos d'adquisició. El descompte financer del passiu d'assegurances en aquest mètode només és exigible per a terminis superiors a un any.

El passiu d'assegurances anirà disminuint i es reconeixerà en resultats de l'asseguradora amb el pas del temps o sobre la base de la cobertura d'assegurances proporcionada, si és diferent.

El passiu d'assegurances anirà disminuint i es reconeixerà en resultats de l'asseguradora amb el pas del temps o sobre la base de la cobertura d'assegurances proporcionada, si és diferent.

Finalment, cal assenyalar que la provisió per a sinistres s'ha de calcular d'acord al mètode general.

Finalment, el mètode de comissió variable és aplicable a contractes d'assegurança amb components de participació directa, segons els quals l'obligació de l'asseguradora per les forquilles de la pòlissa d'assegurança és el net de l'obligació de pagament del valor raonable d'uns elements subjacents i una comissió variable a canvi del servei prestat per l'asseguradora.

En aquest mètode el marge de servei contractual és equivalent al valor actual de la comissió variable a cobrar per l'asseguradora al llarg del contracte.

Transició

Els asseguradors han d'aplicar la NIIF 17 en la data de primera aplicació de forma retroactiva. És a dir, com si la norma hagués estat en vigor des de l'inici de tots els contractes d'assegurança. Això implica la necessitat de realitzar tots els processos d'identificació, reconeixement i mesurament de tots els contractes d'assegurança sota NIIF 17 des del seu inici, calcular el passiu d'assegurances sota NIIF 17 a aquesta data, donar de baixa els actius i passius reconeguts sota IFRS 4 i reconèixer la diferència en patrimoni.

Per al cas en què es conclogui que l'enfocament retroactiu és impracticable, la NIIF 17 permet utilitzar dos enfocaments de transició alternatius: l'enfocament retroactiu modificat i l'enfocament de valor raonable.

L'enfocament retroactiu modificat permet als asseguradors utilitzar per al càlcul del passiu d'assegurances la informació disponible sense cost o esforç desproporcionat, efectuant estimacions per als elements sobre els quals no es tingui informació.

En l'enfocament de valor raonable s'ha de determinar el marge de servei contractual en la data de primera aplicació com la diferència entre el valor raonable d'un grup de contractes d'assegurança i aquesta data i els fluxos d'efectiu procedents del compliment a aquesta mateixa data.

Un nou llenguatge per a la comptabilitat de les companyies asseguradores

La NIIF 17 portarà amb si nombrosos canvis en la manera de llegir i interpretar els estats financers de les companyies asseguradores.

Els passius per contractes d'assegurança patiran un canvi rellevant, especialment aquells calculats pel mètode general, com s'ha explicat anteriorment.

En el compte de resultats desapareixeran els conceptes tradicionals de primes i sinistralitat i els ingressos per contractes d'assegurança inclouran nous elements com la variació del marge de servei contractual, la variació de l'ajust de risc i la desviació de sinistralitat i despeses respecte als fluxos esperats .

Per la seva banda, el resultat financer inclourà l'impacte de la taxa de descompte utilitzada en el càlcul del marge de servei contractual i, opcionalment, l'efecte de les seves variacions al llarg del temps. Aquest últim concepte alternativament s'ubicarà en un altre resultat integral.

Tots aquests canvis suposaran la necessitat d'analitzar i adaptar els indicadors clau i les mètriques internes i externes que actualment utilitzen les companyies asseguradores i els diferents stakeholders per mesurar l'evolució del negoci assegurador.

Procés d'implantació

En el curs de la implantació de la NIIF 17 abans de la seva entrada en vigor, les companyies asseguradores han de dur a terme nombroses tasques: realitzar una anàlisi de l'impacte de la NIIF 17, definir noves polítiques comptables i prendre determinades decisions en relació amb diversos aspectes molt rellevants de la norma, entre els quals destaquen els següents: els criteris d'agrupació de contractes, l'elecció del mètode de valoració per als diferents contractes, la definició d'una metodologia de càlcul per a les taxes de descompte i l'ajust de risc i el enfocament a utilitzar en la transició.

Caldrà també que les asseguradores avaluïn els seus processos actuarials, financers i de negoci per a determinar l'impacte de la NIIF 17 en els mateixos i efectuar les adaptacions necessàries.

Així mateix, hauran d'escometre canvis significatius en els seus sistemes perquè aquests puguin dur a terme les agrupacions de contractes que s'hagin definit i s'efectuïn periòdicament de forma àgil els càlculs requerits per la norma.

A més a s'han de preparar per emmagatzemar noves dades necessàries poder realitzar periòdicament els nous càlculs exigits per la norma: taxes de descompte històriques, marge de servei contractual inicial, costos d'adquisició, etc.

Repte i oportunitat per al sector

El compte enrere ja ha començat i per assegurar una transició reeixida a la NIIF 17 és molt important que les companyies asseguradores aprofitin el període fins a l'entrada en vigor de la norma per dur a terme una avaluació dels seus efectes a nivell quantitatiu, així com del impacte en els processos i en els sistemes d'informació. Aquesta anàlisi ha de culminar en la preparació i execució d'un pla d'adaptació que cobreixi les desviacions detectades.

Tal com s'ha assenyalat, l'entrada en vigor de la NIIF 17 suposarà un repte molt rellevant per al sector assegurador, però també constitueix una excel·lent oportunitat per introduir al llarg del procés d'implementació majors nivells d'eficiència en totes les àrees de la companyia que van a ser objecte d'anàlisi i modificació en la transició a NIIF 17: finances, actuarial, processos de negoci, sistemes i dades, entre d'altres.

El programa de Formació Professional Continua del Col•legi d’Actuaris de Catalunya (CPD) .

1. Qué es?

El Programa de Formació Professional Contínua del Col•legi d’Actuaris de Catalunya (CAC) va ser aprovat per l’Assemblea del 21 de març del 2018. El anomenat Programa CPD (Continuous Professional Development) té com a objectiu el desenvolupament de coneixements i capacitats tècniques, professionals i personals dels membres titulars al llarg de tota la seva carrera professional.

2. A qui afecta?

A tots els actuaris membres titulars del CAC.

3. Quin són els Objectius del Programa CPD?

Els objectius que el CAC desitja assolir mitjançant la creació del Programa CPD per als seus membres titulars són, fonamentalment, els següents:

• El desenvolupament dels coneixements tècnics i de les habilitats professionals dels membres titulars.
• L’exercici permanent de la seva activitat professional de manera competent i eficient.
• La protecció de la confiança que les institucions públiques i privades i, en general, el conjunt de la Societat dipositen en llur tasca professional.
• El reconeixement efectiu de la seva capacitació professional per part de les associacions d’actuaris integrades en la Actuarial Association of Europe (AAE) i de la International Actuarial Association (IAA).

4. Per què se implanta el CPD?

El CPD es requisit indispensable pel reconeixement efectiu de la capacitació professional dels actuaris per part de les associacions d’actuaris integrades en la Actuarial Association of Europe (AAE) i de la International Actuarial Association (IAA).

5. Cóm funciona?

La formació dels actuaris membres del CAC es registrarà en un “Compte CPD” inclòs en un fitxer informàtic, gestionat pel CAC, que tindrà caràcter confidencial.

9. A més del cursos, com computen altres activitats professionals pel CPD?

A més de la formació, també es reconeixen les següents activitats de formació.

10. Comitè d’Avaluació i Seguiment del Programa CPD

La Junta de Govern del CAC ha constituït un Comitè de Valoració i Seguiment del Programa CPD, que tindrà la responsabilitat d’establir els procediments per a avaluar de forma periòdica la idoneïtat, als efectes de la vinculació al Programa CPD, de la formació dels membres titulars.

El Comitè està format per les persones següents:

11. A partir de quan s’inicia el CPD?

EL Programa CPD del CAC entrarà en vigor a partir del 1 de gener de 2019.

Els col·legiats hauran d’entrar al seu Compte CPD les activitats de formació que facin a llarg de l’any. Les activitats de formació que es facin al CAC seran assignades directament al compte CPD de cada col·legiat.

A fi i efecte de facilitar la implantació del Programa CPD, durant el primer any de vigència del Programa (any 2019), es computarà la formació feta els anys 2018 i 2019.