Com tots sabem, en la darrera dècada, la regulació europea en l’àmbit del sector financer s’ha incrementat exponencialment. En concret, en matèria d’assegurances, la Directiva 2009/138/CE del Parlament Europeu publicada el 25 de novembre de 2009, i posteriorment desenvolupada pel Reglament Delegat (UE) 2015/35 de la Comissió Europea, va obligar des del 31 de desembre de 2016 a mesurar la solvència de les entitats d’assegurances en base als riscs assumits, fent públics els seus resultats, i essent aquests sotmesos a processos d’auditoria.

Hem de ser conscients que aquest procés d’increment de regulació no es produí de la nit al dia, sinó que va ser fruit de diversos esdeveniments que, a dia d’avui, ja formen part de la nostra cultura financera bàsica.

Escollir els esdeveniments més significatius en l’àmbit econòmic i financer de les últimes dècades no és fàcil i, sobre tot, segur que seria complicat posar-se d’acord, però personalment per a les persones que treballem en el sector financer, existeixen dues dates de les quals no en som gens conscients, però que han marcat la vida laboral dels darrers 30 anys, i que segurament marcaran els següents 30 de les generacions futures.

Aquestes dues dates són el 25 de març de 1957, data en què es firma el tractat de Roma, i el 15 de setembre de 2008, quan Lehman Brothers es declara en bancarrota.

A l’any 2020, òbviament tenim més recent i som més coneixedors de les conseqüències que tingueren la caiguda de Lehman Brothers i la firma del Tractat de Roma, però, i aquí l’objectiu d’aquest article, Solvència II existeix perquè el 26 de març de 1957 es constitueix la Comunitat Econòmica Europea.

En la dècada dels anys 50, després de mig segle de guerres en el vell continent, Europa era una zona devastada. La indústria havia desaparegut, l’atur estava generalitzat en tot el territori i la demanda de productes era inexistent. Hi havia una economia de subsistència. El resultat d’aquella guerra fou l’inici de la pèrdua d’hegemonia en l’economia mundial europea, davant dels seus dos aliats no europeus: Estats Units i Japó.

Com a resposta a aquesta situació econòmica i com a contraposició al auge econòmic dels Estats Units, el 25 de març de 1957, 6 països europeus decideixen firmar el Tractat de Roma constituint la Comunitat Econòmica Europea, amb l’objectiu i esperança que l’increment de la interdependència econòmica entre països del territori europeu minimitzés els conflictes bèl•lics i, per tant, assegurés l’estabilitat i el creixement dels territoris.

63 anys més tard, i amb un llistat de 28 països, la veritat és que, tret d’algunes tristes excepcions, els conflictes bèl•lics és quelcom que als habitats d’Europa ens sona molt aliè (i disculpes per dir això, no sé si el fet que ens soni molt aliè és una sort o una desgràcia), els sistemes de Seguretat Social Públics de moment estan funcionant, no sabem fins quan i, en definitiva i sense entrar massa en detall, i amb el permís de Sr. Boris Johnson, aquells experts en economia del SXX no tingueren tan mala idea.

Però van arribar els ‘’meravellosos anys 2000’’, en aquell fantàstic canvi de segle, dècada gloriosa en què tots vam haver d’aprendre a ritmes forçats el que significaven els acrònims CDO, SPV, SPE o expressions tant fantàstiques com Bons sintètics, anys en els quals treballar en el sector financer et feia semblar davant dels teus amics descendent directe de Warren Buffet, succeí quelcom que ens deixà paralitzats a tots: el 15 de setembre de 2008, un dels banc d’inversió més grans dels Estats Units, es declarà en bancarrota. Lehman Brothers desaparegué i inicià el tsunami financer mundial, marcant un punt d’inflexió en el món financer, ja altament globalitzat aleshores.

Ens en fèiem creus, no enteníem el que havia passat, però el que estava clar és que la regulació existent no fou suficient per a controlar els moviments i les transaccions de capital que es podien realitzar en segons.

Gràcies a les noves tecnologies, riscs assumits per entitats en qualsevol part del món, eren ‘’escampades com espores’’ per tot el sistema financer mundial.

No podrem saber mai si com a conseqüència d’allò, o vull pensar que veient senyals d’alerta en l’economia uns anys abans, a finals de 2008, la Comissió Europea encarregà a un grup d’experts financers i economistes, que estudiés el marc regulador i supervisor que existia en aquell moment a la Unió Europea i que derivat d’aquest, dictà recomanacions concretes per a la seva millora.

Aquesta revisió del marc regulador i supervisor, es publicà el 25 de febrer de 2009, i és conegut com a Informe Laròsiere (The high-level Group on financial supervision in the EU, chaired by Jacques de Larosière, Brussels Frebruary 25th, 2009).

Com tots els informes, l’informe Laròsiere té defensors i detractors, però innegablement aporta diverses idees, les quals ara ens semblen lògiques i bàsiques, però que a principis del segle XXI no eren massa comunes:

• Les entitats financeres necessiten més capital (no oblidem que l’informe és de l’any 2009) i de major qualitat.
• La regulació no ha de promoure comportaments procíclics (quan les circumstàncies són bones, els agents financers actuen amb optimisme i es devaluen els riscs i viceversa).
• S’ha d’incrementar la transparència sobre els riscs assumits per les entitats financeres.
• La regulació i supervisió no només ha d’afectar a les entitats bancàries, també ha d’afectar a altres institucions financeres com entitats asseguradores, fons d’inversió col·lectiva, etc.
• S’ha de millorar el Govern Corporatiu de les empreses.
• S’ha de millorar la coherència en matèria de regulació en els estats membres de la Unió.

Com ja sabem tots els que estem llegint aquest article, tot això ens afectà plenament ja que, si bé, la nova normativa europea de Solvència portava anys desgastant-se, el 17 de desembre de 2009 es publica en el Diari Oficial de la Unió Europea la Directiva 2009/138/CE del Parlament Europeu o Directiva de Solvència II, desenvolupada posteriorment pel Reglament Delegat (UE) 2015/35 de la comissió.

Paral·lelament a la publicació del Reglament 2015/35, EIOPA posà en marxa un procés d’avaluació de Solvència II, que s’iniciaria en el mateix moment que l’entrada en vigor de la norma, i que en el fons perseguia no cometre els mateixos errors que al passat, assumint l’obligació lògica d’un regulador de realitzar revisions i actualitzacions de les normes al llarg del temps.

En el cas de Solvència II, aquestes revisions estarien basades tant en les dades reportades per part de les entitats asseguradores a partir del primer informe públic de 31 de desembre de 2016, com en l’avaluació en general de les circumstàncies econòmiques.

Aquest projecte de revisió, el qual fou estructurat en dos ‘’Sets of Advice’’ o conjunts de consells, perseguia 3 objectius bàsics que son:

• La simplificació i proporcionalitat dels nombrosos requeriments de càlcul del Capital de Solvència Requerit (SCR).
• L’eliminació d’inconsistències tècniques (ex. Recalibració de determinats riscs)
• Eliminació de restriccions injustificades a la finança de les entitats.

El primer resultat d’aquesta consulta tècnica per part de la Comissió Europea ha estat la publicació el passat 28 de juny de 2019 en el Diari Oficial de la Unió Europea del Reglament Delegat (UE) 2019/981 del 8 de març de 2019, pel qual es modifica el Reglament Delegat (UE) 2015/35.

Modificacions del Reglament Delegat (UE) 2019/981 del 8 de març de 2019

Les modificacions en els càlculs i informació a desglossar sobre els nivells de Solvència de les entitats detallats en el nou Reglament, van entrar en vigor 20 dies després de la seva publicació, excepte aquells que feien referència a la documentació de mètodes, hipòtesis i informació a desglossar sobre la capacitat d’absorció de pèrdues dels impostos diferits (Art. 50, Art. 59, Art. 60, Art. 61 del Reglament 2015/35) i determinades les modificacions en paràmetres de la fórmula estàndard (desviacions típiques en els càlculs del submòdul de risc de la prima i del submòdul del risc de reserva per als rams de crèdit i caució, defensa jurídica i assistència- annex II del Reglament 2015/35- i desviacions típiques en el Mòdul de risc de salut no similar a vida en l’assegurança de malaltia -annex XIV del Reglament 2015/35-).  Mes endavant parlarem en detall de les modificacions sobre la capacitat d’absorció de pèrdues dels impostos diferits ja que, si be les modificacions referides a aquests no entren en vigor fins a l’1 de gener de 2020, per ser coherents amb la legislació comptable i fiscal actual, hauran d’alguna manera de ser contemplades al tancament de exercici 2019.

Les modificacions més significatives del Reglament delegat (UE) 2019/981 de la Comissió pel qual es modifica el Reglament Delegat (UE) 2015/35, agrupades per riscs afectats o per determinats aspectes rellevants, són les següents:

Risc de mercat

Amb l’objectiu de contribuir per part del sector assegurador a la dinamització de l’economia europea i, sobretot. Amb l’objectiu d’afavorir la inversió en petites i mitjanes empreses a través de bons, préstecs o capital d’inversió, així com d’inversions a llarg termini en accions es modifiquen determinats aspectes dels següents submòduls:

• Submòdul de risc d’accions: es millora el tractament de la renta variable no cotitzada
• Submòdul de risc diferencial: es millora el tractament de bons i préstecs sense rating limitant la seva aplicació a certes condicions.
• Submòdul de risc de concentració de mercat: es millora el tractament de bons d’administracions locals de companyies d’assegurances que assoleixin una determinada solvència mínima.

Risc de No Vida

Les principals modificacions en aquest mòdul es deuen a la recalibració de determinats paràmetres derivats de la revisió de les xifres de solvència de les entitats durant els darrers 3 anys, en concret:

• Mòdul de subscripció de no vida:
  • Es modifiquen els paràmetres de desviació típic del càlcul del submòdul de risc de prima i del submòdul del risc de reserva per a les branques de crèdit i caució, defensa jurídica i assistència.
  • Es millora el tractament del risc de subscripció, per les primes futures, en concret en el risc de caiguda (modificació també per al submòdul de risc de salut no similar a vida).
• Mòdul del risc de salut no similar a vida:
  • Es modifiquen els paràmetres de desviació típica del submòdul de risc de prima i de reserva de l’assegurança del segur de malaltia.
• Submòdul de risc de catàstrofe provocada per l’home:
  • Els riscs marítims, d’aviació i d’incendis podran ser calculats amb exposicions netes dels imports recalculables de la reassegurança.
• Submòdul de risc de catàstrofe natural:
  • En el cas dels riscs per tempesta de vent, risc de terratrèmol i risc d’incendi es podran realitzar els càlculs en agrupacions de zones de risc.

Enfoc de transparència (art. 84 del Reglament 2015/35)

Quan les entitats no puguin aplicar l’enfocament de transparència a un organisme d’inversió col·lectiva o a inversions en forma de fons, es permet utilitzar un enfocament implicat basat en l’última assignació d’actius notificada per l’organisme d’inversió.

Addicionalment, s’exclouen del límit del 20% que planteja l’Art.84 per la utilització de dades agrupades, aquells actius subjacents o inversions en forma de fons que formen part de les carteres d’inversió on el risc de mercat és assumit pel prenedor de l’assegurança (Unit Link).

Utilització de paràmetres específics (Secció 12 del Reglament 2015/35)

S’incorporen els contractes de reassegurança d’excés de sinistralitat (stop loss) en la utilització del factor d’ajustament per la reassegurança no proporcional (el reglament 2015/35 només permetia la utilització d’aquest factor d’ajustament en el cas dels contractes de reassegurança d’excés de pèrdua excess los).

Tècniques de reducció de riscs (Secció 19 del Reglament 215/35)

S’introdueixen modificacions en les condicions per a poder utilitzar determinades pràctiques de reducció de risc amb l’objectiu de reflectir l’evolució de les pràctiques de gestió de risc en l’àmbit assegurador tant a través de productes estructurats com a través de contractes de reassegurança.

Entre d’altres, no es permetrà utilitzar tècniques de reducció de risc a través de contractes de reassegurança durant un termini superior a 6 mesos amb entitats que hagin deixat de complir els requisits del capital mínim.

Capacitat d’absorció de pèrdues dels impostos diferits

Com s’ha posat de manifest, la capacitat d’absorció de pèrdues dels impostos diferits té un impacte significatiu en el càlcul del reti de solvència de les entitats, per la qual cosa:

• S’incrementa la justificació i documentació de les hipòtesi subjacents utilitzades per la projecció dels beneficis imposables futurs, entre elles el termini de projecció o les taxes de rendibilitat utilitzades, implicant en l’establiment i documentació d’aquestes hipòtesis a les funcions clau de l’entitat, així com en la selecció i avaluació dels mètodes i hipòtesis per a demostrar l’import i la recuperabilitat de la capacitat d’absorció de pèrdues dels impostos diferits, notificant i per tant involucrant al mateix temps en tot el procés de selecció de mètodes i hipòtesis a l’òrgan d’administració.
• S’incrementa tota la informació a desglossar sobre els impostos diferits, havent de desglossar una descripció detallada de les hipòtesis subjacents utilitzades per la projecció de beneficis imposables futures provables, així com un anàlisi de la sensibilitat dels actius per impostos diferits nets als canvis d’hipòtesis subjacents.

Cal destacar tal i com hem comentat a l’inici de l’apartat de les modificacions introduïdes pel Reglament Delegat (UE) 2019/981 del 8 de març de 2019, que van entrar en vigor 20 dies després de la seva publicació al Diari Oficial de la Unió Europea el passat 18 de juny de 2019, pel que han estat d’aplicació en els càlculs de tancament de l’exercici 2019.

Però existeixen una sèrie de punts de l’article 1 que, com es detalla en l’article 2, no entren en vigor fins a l’1 de gener de 2020, sent un d’ells el tractament, documentació i desglossament dels impostos diferits i la seva capacitat d’absorció de pèrdues, modificacions aquestes que es detallen en els punts 50, 59, 60 i 61 de l’article 1 del Reglament Delegat (UE) 2019/981 del 8 de març de 2019.

Voldríem destacar sobre aquest punt i relacionat amb la data d’entrada en vigor, el punt 50 de l’article 1 del Reglament Delegat 2019/981, que modifica l’article 207 del Reglament Delegat 2015/35 i, en concret, el punt b del nou Art. 207, apartat 2 quarter.

En concret la redacció d’aquest nou apartat del Art. 207, Apartat 2 quarter es la següent:

“Als efectes de demostrar que es provable que hi hagi beneficis imposables futurs, les hipòtesis aplicades per les empreses d’assegurances i reassegurances hauran de complir les següents condicions: 

1. No s’assumiran noves vendes de negocis a part de les previstes als efectes de planificació de l’activitat de l’empresa d’assegurances o reassegurances.
2. No s’assumiran noves vendes de negocis mes allà de l’horitzó temporal de la planificació de l’activitat de l’empresa d’assegurances i mes enllà d’un màxim de cinc anys”

Volem destacar aquest punt per que si be el Reglament senyala aquest article com d’aplicació al 2020, per ximple lògica, hauríem d’avaluar ja en el tancament de l’exercici 2019, les implicacions de l’horitzó temporal en els càlculs que marca el nou reglament.

El que implica que si preveiem que en el tancament de l’exercici 2020 el rati de solvència es pot veure afectat significativament per aquesta modificació (es a dir no més per una modificació de l’horitzó temporal) hauríem d’avaluar la possibilitat de fer menció ja a l’Informe de la Situació Financera i de Solvència de l’exercici 2019.

Per últim, i per cloure, no hem d’oblidar que el procés de revisió i avaluació de Solvència II segueix el seu curs. La directiva 2009/138 ja establia que determinades àrees havien d’haver estat revisades per la Comissió Europea com a molt tard l’1 de gener de 2021.

Això implica que, durat l’any 2020, s’espera una modificació de la directiva, que abordarà diversos temes que s’agrupen en les següents 3 categories:

• Mesures sobre garanties a llarg termini (variació en els mètodes per l’extrapolació de les corbes lliures de risc utilitzant un punt inicial més llunyà en el temps, variacions en el càlcul de l’ajustament de volatilitat que tinguin en compte les característiques d’ iliquiditat dels passius d’assegurances, etc.)
• Possible introducció de noves mesures de regulació macro prudencials (dotar als reguladors locals amb la potestat de requerir un capital addicional per al risc sistemàtic o requerir plans de resolució d’insolvència preventius, etc.)
• Revisió del marc general de Solvència II en quant a la lliure prestació de serveis, mesures de report i desglossaments d’informació i en general, revisió de mètodes, hipòtesis i paràmetres utilitzats en la fórmula estàndard.

Quan des del Col·legi d’Actuaris ens van convidar a compartir la nostra perspectiva envers als processos d’optimització digital en les entitats asseguradores, el primer impuls fou plantejar-lo des d’un esquema tradicional de principi i final. Però quan utilitzem termes com transformació, procés o optimització, dibuixem un context codificable en termes de projecte que no representa, en cap cas, els reptes reals que planteja la realitat que ens rodeja.

El primer ‘’ingredient’’ per a una ‘’transformació digital’’ d’èxit és, precisament, no entendre-ho com una transformació, com un punt d’inflexió. Ha de ser entès com un element que s’ha constituït com a estructural i que modifica completament la nostra realitat i expectatives com a individus i consumidors. És un vertader disruptor de qualsevol mercat, generant el canvi en el comportament del client.

En aquest context, el major repte del sector assegurador ha estat, és i segueix sent, entendre que no és suficient amb reconèixer l’existència d’una nova realitat i la incorporació dels ingredients formals de la mateixa (amb la utilització recurrent i confusió de termes com agile, innovació, design thinking, co-creació...), sinó que cal entendre que ens situem davant d’una decisió d’una profunditat i abast molt major. És una decisió que apel·la a quina és la visió del rol que l’assegurador vol tenir en el dia a dia dels seus clients: pot limitar-se al perfil de fabricació i expertise en la cobertura de riscos tradicionals; o pel contrari, jugar un paper on el seu major actiu és la relació i interlocució amb el seu client, proporcionant els productes i serveis més adequats per a cada moment i context.

Ambdues decisions poden ser correctes, i financerament atractives a curt termini, sempre que vinguin recolzades del model de negoci adequat i, especialment, del correcte alineament entre cultura corporativa, model operatiu i capital humà.

A la nostra companyia, entenem que, en termes de sostenibilitat i retorn, l’aposta ha de ser per un model relacional, on els atributs d’Allianz com partner de confiança en la previsió, protecció i inversió constitueixen, sens dubte, un avantatge competitiu fonamental.

Dotar-se de les capacitats adequades i el mindset corporatiu idoni son ciments necessaris per a profunditzar en aquesta visió corporativa. L’èxit d’aquesta visió va lligat a la nostra capacitat d’adaptació al comportament, ‘’llenguatge’’ i expectatives del client en l’entorn actual, marcat profundament per la forta presència de la tecnologia en una ‘’realitat’’ clarament digital. Aquesta capacitat d’adaptació es constitueix, fonamentalment, a través de 3 eixos: Accessibilitat, Rellevància i Simplicitat.

La importància de l’Accessibilitat

Garantir als nostres clients l’Accessibilitat al conjunt dels nostres productes i serveis té tres elements principals: motivar la consideració, assegurar la presència i capil·laritat, i una distribució híbrida.

Per a motivar la consideració s’ha de treballar la ‘’identitat’’ i el posicionament de marca transversal, entenent i utilitzant correctament les diferents eines, tan tradicionals com digitals, al llarg de tot el funnel de consideració en el procés de compra. Un dels aspectes fonamentals, i on tradicionalment hem tingut més dificultats en el sector assegurador, ha estat comprendre i aprofitar les sinèrgies entre els diferents mitjans d’inversió i la necessitat d’establir una disciplina rigorosa, des d’una perspectiva analítica, per a avaluar el rendiment dels diferents canals d’inversió publicitària s’ha demostrat com a clar per a maximitzar el retorn global.

Pel que fa al segon element bàsic de l’Accessibilitat, assegurar la presència i capil·laritat, és vital el desenvolupament d’una estratègia òptima, tan en el terreny ‘’físic’’ com en el món digital que està, novament, estretament lligat, per una part, amb un profund coneixement dels nostres clients i el seu comportament de cerca; i, per l’altra part, amb la correcta utilització de tècniques analítiques que ens permeten diverses coses. En primer lloc, desenvolupar models de capil·laritat física en relació a la nostra xarxa de distribució i segments de clients. En segon lloc, maximitzar els nostres resultats de posicionament orgànic i inorgànic en plataformes digitals. I, finalment, garantir una traçabilitat global que permeti sostenir la coherència i l’atenció dedicada entre els diferents canals.

Referint-nos a la distribució híbrida, una gran majoria dels assegurats, més d’un 80%, inicien el seu procés de contractació a través de la comparativa de diverses plataformes digitals, tant mediadors i webs directes de companyia, com també agregadors. Això suposa que són compradors que cada vegada que disposen d’una informació més completa, tant de productes com de preus, i estableixen més exigències en termes d’ ús i transparència. Sens dubte, aquest segment (els anomenats RoPo) acaben finalitzant el procés de compra a través de ‘’canals’’ o ‘’mitjans’’ tradicionals.

Aquesta realitat no és exclusiva del sector assegurador. En els darrers anys, una de les principals apostes de sectors, fins i tot de sectors tan madurs en el terreny digital com el retail de moda, o fins i tot, nadius digitals com Amazon; ha estat l’inici d’accions enfocades a la ‘’fusió’’ del món offline i el digital, entenent la necessitat d’una proposta única i coherent d’ambdós.

D’aquesta manera, l’estratègia de distribució necessita plantejar-se amb una perspectiva única i transversal, i no diferenciada entre mitjans. S’ha d’equilibrar l’ús de cadascun d’ells en funció de l’etapa del procés de compra, el producte i el segment del client.

D’aquest fet es deriven alguns reptes clau per a afrontar amb garanties l’ ‘’adaptació’’ de les propostes del sector assegurador. Són, per exemple, l’atenció dedicada i a temps real, l’experiència sòlida cross-canal, l’adaptació de la interacció (però no de la proposta) al diàleg i ús de cada canal, i la capacitació del canal tradicional i promoció dels nous canals.

La rellevància de la Rellevància

El segon eix clau per a la consecució de la nostra visió en l’entorn digital és la Rellevància. És a dir, definir el pla d’actuació adequat per a constituir-se com un actor rellevant per al consumidor en el segment de les necessitats on esperem ser considerats.

L’esforç, que ha d’estar enfocat en el canvi de focus del producte al client; l’excel·lència en Data Analytics per a l’adequació i el desenvolupament de la nostra oferta.

Pel que fa al canvi de focus del producte al client, implica reorientar el desenvolupament de les nostres propostes de cobertura i estàndards de servei, de manera que el seu únic requeriment sigui la perspectiva de client en termes de necessitat, expectatives i esforç. Un dels grans reptes interns a què ens hem d’enfrontar en aquest canvi estructural és trencar amb la mirada de dins cap a fora que els processos i dinàmiques internes han instaurat com a inèrcia.

Referent a l’excel·lència en Data Analytics per a l’adequació i el desenvolupament de  la nostra oferta, és important oferir serveis i no només productes. Les possibilitats de creixement en la protecció tradicional, en un entorn on el conceptes de propietat es redueix i la concepció del risc s’ha modificat, és extraordinàriament reduïda. Les fonts de creixement es situaran en el terreny dels serveis (complementant als productes tradicionals o comerciats per sí mateixos) i, especialment, en el terreny de la prevenció proactiva.

També s’han de desenvolupar nous productes o propostes de cobertura de riscs. Les tècniques actuals d’ Al i Machine Learning ens permeten profunditzar en models de subscripció diferents (economies col·laboratives), la cobertura de riscos nínxol no potenciats fins a dia d’avui (diabètics) i alternatives de modalitat de pagament/ duració (microassegurances).

D’aquesta manera, s’ha de millorar en la selecció de riscos i en el pricing. El sector assegurador ha estat sempre intensiu en la utilització d’informació de client per a realitzar la millor selecció tècnica de riscos i l’adequació del pricing correcta, amb un paper fonamental de la funció actuarial. El creixement exponencial de la tipologia i volum de dades a disposició constitueixen una venda d’oportunitat per a la millora i, fins i tot, la disrupció en els models de valoració de riscos.

Finalment, el tercer eix fonamental de la Rellevància és la credibilitat i l’storytelling. Sovint, menyspreant en el nostre sector, una funció fonamental a desenvolupar amb els nostres clients és la generació de contingut i la comunicació relacional. Els objectius fonamentals i la qualitat d’interacció amb els nostres clients, basat en una línia editorial recognoscible i rellevant en els diferents punts de contracte. En segon lloc, dotar a la companyia de la credibilitat necessària en el desenvolupament de l’ecosistema de productes i serveis on es vulgui competir.

Una aposta ineludible per la Simplicitat

L’últim eix que volem destacar, i en el qual estem plenament enfocats a la nostra companyia, es el desenvolupament d’un model que incorpori tots els aspectes anteriors assegurant una filosofia de Simplicitat.

Un model de simplicitat s’ha de basar, en primer lloc, en la reducció de l’esforç del client. Les expectatives dels nostres clients son modelades per la seva experiència en la interacció amb altres ‘’jugadors’’, tot i ser d’altres sectors, però que modifiquen els estàndards d’ús i experiència exigits.

Per a una companyia simple, les economies d’escala i els partnerships tecnològics son vitals. Industrialitzar la integració d’actius de tercers (per exemple, a través d’un catàleg sòlid d’ APIs) o la reutilització dels propis en diverses plataformes, son elements essencials.

Per últim, i no menys important, és fonamental la consecució de l’excel·lència en operacions, des d’una filosofia de simplificació harmonització i transversalització dels nostres processos back end i de l’aplicació de tècniques d’automatització (RPA) i la Intel·ligència Artificial.

L’estratègia d’inversió de les asseguradores europees ha canviat notablement en els darrers anys. Entre les causes d’aquest canvi cal destacar, principalment, les següents: l’escenari de baixos tipus d’interès, la regulació de Solvència II i la importància creixent dels factors no-financers en la consideració de les inversions.

Que els tipus d’interès estiguin avui a prop dels seus mínims històrics (fins i tot sent negatius per a alguns emissors i venciments) provoca que en alguns països les companyies estiguin enfrontant-se amb dificultats a l’hora de trobar actius que cobreixin les garanties que han assumit amb els seus clients, obligant-les a prendre un major risc d’inversió i a contemplar noves classes d’actius per a les seves carteres.

Sens dubte, no és una situació que s’hagi produït de cop i volta. Arran de la crisi financera global del 2008, la política monetària expansiva dels bancs centrals, al principi baixant els tipus d’intervenció i, després, comprant directament actius al mercat, el ha suposat una pujada progressiva dels preus dels bons i, per tant, una baixada de les seves rendibilitats.

Com a conseqüència de la crisi de deute sobirana de 2011, en els països del sud de la UE com Espanya, Itàlia o Portugal, les rendibilitats dels bons han sigut més altes durant més temps i, per tant, s’ha endarrerit la necessitat de mirar més enllà de la renda fixa. En el Quadre 1 es mostra l’assignació d’actius de les asseguradores depenent del seu país d’origen. S’observa com a Espanya o Itàlia, on els tipus d’interès han estat més alts en els darrers anys, el percentatge de la cartera d’inversions invertit en renda fixa és superior al de països com Alemanya o França, on ja fa temps que els tipus d’interès són més baixos.

Font: BlackRock; oct-2019

D’altra banda, la introducció de Solvència II l’any 2016, especialment pel que fa al seu Pilar 1, ha suposat un canvi estructural en la gestió de les inversions de les asseguradores. Exigeix dedicar uns recursos elevats d’anàlisi d’impacte de les diferents decisions d’inversió, buscant l’equilibri òptim entre la gestió del compte de resultats i la del balanç; és a dir, una optimització entre la rendibilitat, el risc i el consum de capital. Naturalment, Solvència II no només ha afectat a l’estratègia d’inversió de les companyies, sinó al propi model de negoci: des de fa anys s’observen tant moviments de consolidació per a generar escala, com un traspàs dels recursos dels clients des de productes asseguradors tradicionals amb garantia, on el risc és assumit per la companyia, fins a productes unit linked, on el risc és assumit pel client.

Finalment, estem observant l’interès creixent per a integrar els principis de sostenibilitat en les decisions d’inversió. Actualment, parlem d’interès però d’aquí a pocs anys serà una exigència ineludible. És molt destacable que el desenvolupament d’aquests principis de sostenibilitat (ESG en les seves sigles en anglès per Environmental, Social  i Governance) sigui més rellevant a Europa que a la resta del món.

Així, estem veient dues tendències molt clares i molt generalitzades en la gestió de les inversions de les asseguradores en els darrers anys, la rellevància dels quals creiem que només pot ser intensificada en un futur: la fam per les inversions consolidades com a alternatives i la integració dels principis de sostenibilitat en el rol que tenen com a gestors / inversors.

Alternatius

Quan es parla d’inversions alternatives, s’entenen com a alternatives les inversions més tradicionals de renda fixa i de renda variable. Aquesta denominació d’alternatius és una espècie de calaix desastre que inclou actius heterogenis però que tots es caracteritzen per ser menys líquids i més complexes que les inversions tradicionals i estar, bàsicament, enfocats en l’inversor institucional. Alguns exemples d’inversions alternatives són el capital risc, el deute privat, els hedge funds ,les infraestructures o els immobles.

Les asseguradores tenen un horitzó d’inversió a llarg termini i estructuralment tenen un nivell ampli de liquiditat. Això les converteix en inversores ideals per a capturar la prima d’ il·liquiditat amb què cotitzen aquests actius (el diferencial que han de pagar els actius de mercats privats respecte als actius de mercats públics precisament per aquesta menor liquiditat).

Els beneficis que aporten aquests actius a les carteres d’inversió, a més d’una major rendibilitat esperada que la que avui en dia té el deute públic o la renda fixa privada, són la diversificació i la descorrelació. Això provoca que baixi la volatilitat del rendiment de la compta de resultats fent-la més resistent.

Gairebé totes les enquestes recents mostren que les asseguradores estan disposades a assumir més risc d’inversió i que la fam per aquest tipus d’actius és alt i creixent. En el Quadre 2 es mostra el percentatge d’asseguradores de vida amb una assignació superior al 10% en actius alternatius respecte als seus actius totals actualment i com està previst que s’incrementi en els propers 3 anys.

Font: BlackRock; oct-2019

Dins els alternatius, la preferència de les asseguradores està enfocada avui, sobre tot, en el deute privat i en el deute d’infraestructures que, a més, té un tractament favorable de càrrega de capital sota Solvència. Això suposa una extensió lògica i natural de la seva activitat. Es tracta d’actius que comparteixen moltes similituds amb la renda fixa, que des de sempre ha estat l’actiu més utilitzat per les asseguradores per a les seves inversions i, per tant, que coneixen perfectament.

La indústria asseguradora és i seguirà sent un dels principals inversors en deute públic i renda fixa privada en els propers anys, però degut a la reducció dels diferencials de crèdit, esperem que es vagi efectuant una rotació progressiva cap a actius alternatius.

Entenem que no es tracta d’una decisió purament tàctica i oportunista, sinó una visió estratègica a llarg termini on l’assignació d’un percentatge de la cartera d’inversions a aquest tipus d’actius millora la frontera eficient d’aquesta cartera; és a dir, per al mateix risc assumit s’obté una millor rendibilitat esperada o, vist d’una altra manera, per la mateixa rendibilitat esperada, es redueix el risc assumit.

Una de les estratègies més utilitzades entre les asseguradores de vida per a cobrir els seus compromisos a llarg termini és el que es denomina esta estratègia barbell: invertir a llarg termini en deute públic (que és el que proporciona la cobertura del risc de tot tipus d’interès de l’actiu respecte al seu passiu) i invertir a curt i mig termini en renda fixa privada (que és el que proporciona la millora addicional de la rendibilitat). Donat que els diferencials de la renda fixa provada s’han anat reduint en els últims anys, les companyies estan substituint la inversió en renda fixa privada per inversió en actius alternatius i il·líquids, com per exemple el deute privat.

En definitiva, de cara als propers anys, és esperable una assignació creixent a actius no tradicionals i que el llibre d’inversió de les asseguradores estigui més diversificat del que està actualment.

Sostenibilitat

La sostenibilitat és una necessitat a nivell global. Existeix un nivell de conscienciació creixent, accelerat per la crisi del canvi climàtic, sensibilitzat en fomentar un creixement econòmic sostenible a llarg termini que preservi la disponibilitat de recursos i el benestar per a les generacions futures.

A nivell internacional, l’any 2015 es van aconseguir els dos principals compromisos en matèria de sostenibilitat, ambdós promoguts per Nacions Unides: (1) La cimera del canvi climàtic de París (COP21) on 193 Estats es van comprometre a reduir els nivells d’emissions contaminants  i (2) la definició dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) on s’hi estableixen els objectius concrets de sostenibilitat.

Per abastir aquests objectius, governs de tot el món estan introduint canvis reguladors molt significatius. En cas d’Europa, a través de la Comissió Europea, s’està liderant un moviment de canvi a nivell internacional, amb una atenció especial al sector financer, per al qual s’ha aprovat el Pla d’Acció de Finances Sostenibles. Aquest pla serà d’aplicació el 2021 i establirà les bases per a integrar la sostenibilitat e la gestió d’inversions a través de la inclusió de criteris ESG.

En el sector assegurador no són conceptes nous, si bé, la inclusió de criteris de sostenibilitat està avançant de forma accelerada i exigeix adaptar-se contínuament.  Particularment, en els últims anys s’ha evolucionat des de tractar-ho com una inversió temàtica a integrar-ho per al total de les inversions, potenciant la propietat activa mitjançant la participació en iniciatives de col·laboració entre inversors per a influir en les companyies on s’inverteix. També està proliferant la temàtica d’impacte mitjançant la inversió en bons verds, bons socials i bons sostenibles. Per a dinamitzar aquests canvis, s’està compartint les millores pràctiques sectorials a través d’organitzacions locals o internacionals com els PRI (Principis d’Inversió Responsable) i UNEPFI (UN Environmental Program Finance Iniciative), ambdues promogudes per Nacions Unides.

La incorporació de criteris de sostenibilitat s’està consolidant com una part imprescindible per a la gestió d’inversions. Sens dubte, no està exempta de reptes, principalment en l’àmbit del govern i en els aspectes tècnics.

Conclusions

Les asseguradores afronten nombrosos reptes de cara al futur proper: la incertesa macroeconòmics i geo-política, els canvis en els hàbits de consum per part dels clients, la digitalització, etc.

La gestió de les seves inversions no és un repte menor. Les rendibilitats esperades de cara als propers anys per a totes les classes d’actius són modestes i estan per sota de les seves mitjanes històriques. En les conversacions entre especialistes de la inversió no és infreqüent que apareguin comentaris del tipus ‘’tot està clar’’ o ‘’tal mercat ja ha pujat molt’’. Ens trobem en una fase avançada del cicle econòmic i no hi ha res que sigui fàcil de comprar.

No obstant, amb la pressió en marges que està patint la indústria i la persistència dels baixos tipus d’interès, la funció de la gestió de les inversions en les companyies asseguradores cobra cada vegada més importància i existeix més pressió sobre els equips per aconseguir la rendibilitat necessària. Naturalment, això té implicacions per a la tipologia de les inversions que tradicionalment han estat conservadores. Aquesta gestió de les inversions s’està transformant cap a una aproximació més activa, buscant oportunitats en classes d’actius més enllà de les tradicionals i intentant donar resposta a un entorn que exigeix, a més de rendibilitat, una gestió sostenible a llarg termini.

La irrupció de la tecnologia i els seus avenços ha estat una constant en el desenvolupament de la medicina des de mitjans del segle passat, tenint una especial expressió en l’última dècada del segle XX i les dues primeres dècades del XXI. Aquesta pluja de noves tècniques mèdiques ens condueix fins al debat sobre la seva influència en la variació del risc assumit en les assegurances de salut: fins a quin punt la seva implementació suposa un estalvi en la freqüentació   i cost de les prestacions o si, per contra, ha augmentat el nivell d’exigència i cost d’aquestes.

Com tot bon debat que s’observi, es poden esgrimir arguments a favor i en contra sobre el pes final que tenen les variables introduïdes per aquestes tecnologies en l’esdevenir del procés i el cost final d’aquest.

És indubtable que totes aquestes tècniques, especialment aquelles encaminades al diagnòstic clínic, cada vegada són més sofisticades, permetent diagnòstics cada vegada més encertats, implicant una detecció precoç de patologia amb majors índex de curació i facilitant accions quirúrgiques més senzilles i, per conseqüent, de menor cost.

A aquesta major simplicitat quirúrgica fonamentada en processos menys avançats pel diagnòstic precoç, s’hi suma l’aparició d’intervencions cada vegada més sofisticades i menys invasives fins i tot per als casos més complicats, com per exemple la utilització de la cirurgia robòtica per a diverses patologies, en especial tot el que es refereix a la urologia. Això suposa una recuperació més ràpida del pacient amb una menor estància hospitalària i amb menor incidència de complicacions i seqüeles de les intervencions, al ser cada vegada menys cruentes i lesives. Tenint en compte l’exemple esmentat de la cirurgia robòtica, la utilització del Robot Da Vinci en intervencions de pròstata, suposa una disminució important dels casos d’incontinència urinària i impotència com a efectes secundaris de la pròpia intervenció. En conjunt, implica una reducció significativa del cost mig del procés.

D’altra banda, cada vegada es compta amb la possibilitat d’emprar fàrmacs més efectius i amb menys efectes secundaris que, al mateix torn, eviten actuacions terapèutiques certament traumàtiques per al pacient, contribueixen en molts casos a poder disminuir les estàncies hospitalàries al poder ser administrats a domicili, o  bé mitjançant centres d’hospitalització ambulatòria o hospitalització de dia sense pernocta.

Contràriament, tots aquests aspectes tant positius que hem vist fins ara tenen una altra cara que, malgrat i que impliquen una millora de diagnòstic i accions terapèutiques i millorar índex de mortalitat i edat mitjana de defunció, generen situacions que incrementen el cost de manteniment de la salut.

Per una part, el conjunt d’avenços tecnològics augmenta l’esperança de vida disminuint la mortalitat, però això no pressuposa un manteniment de la qualitat de vida. Aquesta, contràriament, va disminuint a mesura que envellim com a conseqüència de l’aparició de processos crònics fruit del deteriorament natural del cos i les seves funcions. Vivim més, però no necessàriament millor. Cada vegada són necessaris més cures i cada vegada durant més temps, de manera que resulta que allò que en un principi suposava un descens del cost mèdic, dona un gir pervers transformant-se en un agent que incrementa el cost assistencial del malalt crònic.

A tot això, se li sumen dos factors que ens trobem cada vegada més amb més freqüència  a la medicina actual. D’una banda, la gran bateria de mitjans de diagnòstic de què disposem i la seva facilitat d’ús produeix, en alguns casos, un sobrediagnòstic, entès com a fenomen pel qual persones son diagnosticades amb malalties que mai els causarien símptomes, ni els acurtarien la vida. Son aquelles persones que en una exploració rutinària o revisió extraordinària, se’ls troba una determinada patologia que d’una altra forma ignoraríem i no s’expressaria causant cap malaltia. El seu coneixement condiciona la consciència de l’assegurat transformant-lo psicològicament en pacient i del propi metge que, davant el descobriment es veu obligat, d’alguna manera, a actuar, moltes vegades influït per la pròpia pressió del malalt i del seu entorn familiar.

Això ens evoca al segon factor que és el sobretractament, conseqüència directa del sobrediagnòstic. Els facultatius es veuen, d’alguna manera, condicionats a realitzar accions terapèutiques amb aquesta escassa evidència de causar beneficis per la propi pressió del malalt o la seva família.

Com a tercer factor, en ocasions es suma l’aparició de tècniques més avançades, la utilització de les quals, en detriment de tècniques més convencionals, augmenta el cost final de l’acte. En ocasions, s’estima massa aviat l’obsolescència de les tècniques, cauen en desús podent, sens dubte, ser utilitzades en moltes ocasions amb un cost bastant inferior i sempre d’acord amb una praxis mèdica correcta.

Balanç: en conjunt, ens trobem amb una situació que, si bé permet un major benestar en el camp de la salut i amb tècniques que proporcionen major confort i millors experiències als pacients, sens dubte, augmenten la probabilitat de l’aparició de malalts crònics molt demandants de serveis i que representen un cost elevat per al sistema.

Es produeix una espècie d’equilibri entre ambdues situacions que fa molt difícil arribar a la conclusió sobre si ens trobem davant un descens de la despesa sanitària per a l’assegurança de salut, conseqüència d’una millor gestió del pacient o, si pel contrari, aquests avenços assistencials incrementaran les exigències econòmiques de les companyies, al haver de fer front a processos crònics de major durada i una exigència més alta de l’assegurat al trobar una alta oferta d’opcions terapèutiques, no sempre perfectament dimensionades a la naturalesa del procés.

Davant d’això, es fa cada vegada més necessari comptar amb recursos que compleixin el triple objectiu de millorar l’experiència dels pacients, millorar recursos clínics i, al seu torn, reduir costos. Quant més equilàter sigui el triangle format per aquestes tres premisses, més fàcil serà arribar a l’equilibri amb pacients satisfets, professionals animats i companyies sentint que els recursos s’assignen de la forma més adient.

Les companyies han d’implementar cada vegada més solucions que abarateixin la cura i seguiment de l’assegurat sènior que es trobarà en situacions de malaltia crònica de llarga evolució, població que cada cop ocuparà segments més grans de la seva cartera.

En aquest sentit, pot jugar un paper molt important la telemedicina i la utilització de mètodes de diagnòstic o seguiment a distància, que permetin a l’assegurat realitzar controls des de la seva pròpia llar, de forma que la pròpia comoditat del sistema animi al seu ús i eviti l’haver de recórrer a mètodes convencionals més costos, tant des del punt de vista de freqüència, com de recursos humans necessaris i eviti l’actual saturació que afavoreix l’ús de les urgències i, en molts casos, el sobre ingrés hospitalari.

El canvi climàtic és un dels majors reptes socials i ambientals a què s’enfronta la societat del segle XXI i és una de les grans preocupacions que els executius d’assegurances duen destacant en les principals enquestes del sector dels darrers anys.

Canvi climàtic, seguint la definició del Intergovernmental Panel on Climate Change, es defineix com la variació en l’estat del sistema climàtic, format per l’atmosfera , la hidrosfera, la criosfera, la litosfera i la biosfera, que es perllonga durant períodes de temps suficientment llargs (dècades o més temps) fins a aconseguir un nou equilibri. Pot afectar tant als valors mitjans meteorològics com a la seva variabilitat i extrems.

Els canvis climàtics han existit des de l’inici de la història de la terra, han sigut graduals o abruptes i s’han degut a causes diverses, com ara les relacionades amb els canvis en els paràmetres orbitals, variacions en la radiació solar, la deriva continental, períodes de vulcanisme intens, processos biòtics o impactes meteorològics. El canvi climàtic actual és antropogènic i es relaciona amb la intensificació de l’efecte hivernacle, en especial amb l’augment de la radiació rebuda per la terra degut a les emissions industrials procedents de la crema de combustibles fòssils.

Aquestes emissions retenen la part de l’energia que la terra torna a l’atmosfera, impedint així que surti al espai exterior, fet que provoca que la temperatura de la superfície terrestre s’elevi provocant alteracions en el sistema climàtic existent.

Acaba de ser publicat que els nivells de gasos que provoquen aquest efecte (bàsicament, metà (CH₄), diòxid de carboni (CO₂), òxid nitrós (N₂O) y ozó troposfèric (O₃), van arribar a un nou rècord al 2018, any en què, per exemple, els nivells de diòxid de carboni (CO₂) van arribar a 407,8 parts per milió (ppm), davant a les 405,5 ppm de 2017, segons dades del butlletí d gasos d’efecte hivernacle (GEUI) de la Organització Meteorològica Mundial (OMM).

Aquest organisme adverteix que la tendència ascendent continuarà i no es preveu que el sostre d’emissions s’aconsegueixi en el curt termini si es mantenen les actuals polítiques, la qual cosa implicarà que les generacions futures s’hagin d’enfrontar a impactes cada vegada més greus en el canvi climàtic com l’augment de les temperatures, els esdeveniments extrems, el estrès hídric, l’augment del nivell del mar i la pèrdua d’ecosistemes marins i terrestres.

Espanya, juntament amb la resta de les regions del sud del continent, serà una de les zones que més patiria les conseqüències, com ja ens està indicant la nostra pujada de la temperatura mitjana que ha augmentat 1,5 graus centígrads en les últimes tres dècades, mig grau més que la mitja del planeta.

Ens trobem davant un territori com l’espanyol, bastant complex climàticament, en el qual la precipitació mitjana anual varia més de 2.600 mm a vora els 100 mm d’una zona a una altra. D’aquesta manera, el rang de temperatures, resultant de la diversa orografia del país, és igualment variable tant en valors mitjos com en els valors extrems. La nostra posició en la frontera entre la zona temperada amb circulació de l’oest i la zona subtropical, entre l’Oceà Atlàntic, un mar interior com el Mediterrani i el nord d’Àfrica, proporciona una immensa complexitat a aquesta variabilitat climàtica. Només en la Península Ibèrica i Balears hi ha 13 tipus de clima segons la classificació Köppen (AEMET-IM, 2011). En comparació, altres països del nostre entorn com el Regne Unit o França només tenen 2 o 3.

En aquest entorn, l’augment de la temperatura està començant a ocasionar canvis profunds sobre el territori espanyol que s’aguditzaran en el futur, com ara la desertització (al menys el 20% del territori espanyol es desèrtic i, en aquest segle podria augmentar al 75%), estrès hídric (set de les deu conques hidrogràfiques amb major estrès hídric d’Europa es troben a Espanya), gelades, vents huracanats, pluges torrencials i tempestes amb fortes pedrades entre altres contingències meteorològiques que se sumen als incendis o forts períodes de sequera.

De la mateixa manera que a nivell mundial, a Espanya no totes les zones pateixen els mateixos riscs climàtics: la zona de llevant està sotmesa a risc de pluges torrencials, inundació i pedregades; la cornisa cantàbrica a risc de temporals de vent; els temporals de neu afectarien a la meitat nord i pràcticament la totalitat del territori pateix el risc de sequera.  Els embats de mar, associats a tempestes ciclòniques, tenen lloc fonamentalment a la costa atlàntica.

Les conseqüències de tots aquests efectes són importants pèrdues humanes i econòmiques. Les pèrdues econòmiques originades per catàstrofes naturals són milionàries, ajuntant-se dos efectes: per una banda, l’augment de la freqüència i la intensitat dels perills, és a dir, dels esdeveniments concrets al canvi climàtic comentats anteriorment, i per l’altra banda l’augment de l’exposició, derivada del creixement econòmic i la major concentració de la població i els bens en zones vulnerables. Fins a dia d’avui la inundació ha estat el risc climàtic que més pèrdues econòmiques ha ocasionat a Espanya. La segueixen les tempestes i els temporals marítims.

Davant d’aquesta situació no és difícil d’estranyar que tots els sectors de l’economia experimentin les seves conseqüències; el clima afecta al volum de les vendes, costos i despeses, creant volatilitat i incertesa en ingressos i resultats.

Per la seva naturalesa, l’agrari i el granader són els sectors més afectats. L’any 2018 fou el segon any de major sinistralitat en la història de l’assegurança agrària, per darrere del 2012, amb més de 755 milions d’euros de pèrdues i una superfície total sinistrada de 1,4 milions d’hectàrees. Altres sectors que es veuen afectats són la sanitat, l’energia, el turisme o la construcció.

En les últimes dècades i a nivell mundial, el sectors d’assegurances ha constatat un augment de les pèrdues directes i de les assegurades per causes meteorològiques (ciclons tropicals, depressions extratropicals i tempestes locals, hidrològiques (inundació fluvial i costera, corriments de la terra), o climatològics (temperatures extremes, sequera, incendis forestals).Aquests esdeveniments van afectar directament a aquests sector a través de sinistres en les branques de la Llar, Comerç, Comunitats, Industrial, Pèrdua de Beneficis, Vehicles, Mercaderies, Agrari, Vida...etc.

Durant el bienni 2017-2018, les pèrdues assegurades foren de 219.000 milions de dòlars i, tot i ser el pitjor bienni de la indústria asseguradora, aquesta xifra només representa el 30% de les pèrdues econòmiques originades per aquest tipus de catàstrofes, fet que posa de manifest l’important desfasament de cobertura asseguradora que existeix en l’economia mundial.

En aquest mateix període, a Espanya l’impacte de les catàstrofes fou de 432 milions d’euros per al Consorci, xifra a la qual s’hi hauria de sumar l’abonat per les companyies asseguradores i reasseguradores, estimant-se un global de 650 milions d’euros.

Espanya disposa d’un sistema de cobertura asseguradora de riscs extraordinaris, establert per llei, gestionat pel Consorci Compensació de Segurs (CCS9, que és una entitat pública estatal i pel funcionament de la qual és indispensable la participació del sector assegurador privat. La característica essencial del sistema de riscs extraordinaris és l’obligatorietat de proporcionar a l’assegurat una cobertura davant a uns riscs que es consideren atípics a través de la seva inclusió en les pòlisses de danys en els bens (amb excepcions), de vida i d’accidents personals, i que son contractades pels prenedors amb les companyies asseguradores que escullin. Això representa que una mateixa pòlissa ofereix una doble cobertura: la dels riscs ordinaris, que corre a càrrec de la companyia asseguradora i la dels riscs extraordinaris, que assumeix el CCS. El prenedor, per aquesta segona cobertura, abona un recàrrec sobre les quantitats assegurades, que és cobrat per l’entitat asseguradora juntament amb les seves primes. Així, el CCS actua com a assegurador directe en els casos de sinistres produïts per catàstrofes naturals, entre elles les d’origen hidrometeorològic: inundació fluvial o costera, vents superiors a 120 km/h o tornado. Al produir-se algun d’aquests fenòmens, el CCS indemnitza als assegurats pels danys produïts en les mateixes condicions de la seva pòlissa original, amb una franquícia que s’aplica a comerços, indústries i empreses, no a particulars.

A més d’aquestes catàstrofes hidrometeorològiques, el CCS cobreix també riscs geològics (terratrèmol, sismes submarins, erupcions volcàniques), caiguda de meteorits i altres originats per l’home. El sistema és auto-sostenible i no requereix de cap tipus d’aportació dels pressupostos de cap administració pública.

Entre 2010 i 2018 ha abonat més de 2.600 milions d’euros en compensacions, el 99,39% de les quals per desastres naturals, desglossat en 64,4% per inundació fluvial o costera, 15,6% per vents forts i 19,39% per terratrèmols

 El sistema de cobertura de riscs extraordinaris ha anat transformant-se al llarg dels seus 75 anys d’existència. Ha evolucionat en conjunció amb el sector assegurador espanyol i la pròpia societat i economia espanyoles, i ha estat funcionant en un entorn climàtic com l’espanyol, que és particularment complex i variat. Indubtablement, el canvi climàtic pot modificar la distribució d’aquesta varietat climàtica i és, fins i tot, possible que la redueixi però el sistema de riscs extraordinaris està provat en aquestes condicions variables i molt diferents entre sí i ha donat una resposta adequada i eficaç en l’estabilitat del sector assegurador espanyol i avui en dia és pres com a referent en la cobertura de riscs a nivell internacional.

S’estima que el 70% de les pèrdues assegurades per catàstrofes son absorbides pel CCS, i del 30% restant se’n fan càrrec les companyies asseguradores. Aquestes últimes responen pels riscs climàtics ordinaris o no extraordinaris, com per exemple: pluja, neu, incendis, vents forts (inferiors als 120 km/h), etc. Aquests riscs no generen un impacte econòmic tan elevat com els riscs extraordinaris, però és important tenir-los en compte perquè poden ocasionar un creixement important de sinistres en el sector assegurador. Segons dades recents, aquesta dinàmica s’ha anat mostrant en els darrers anys: donat l’augment en la freqüència d’aquests esdeveniments, l’assegurança privada espanyola ha vist augmentar el seu Rati Convinat en 2 o 3 punts percentuals en algunes línies de negoci, així la sinistralitat de llar ha anat passant del 52,2% al 2016, 56,2% al 2017, 58,2% al 2018 i al tancament del tercer trimestre  al 2019 és de 60,21% (segons va publicar ICEA) i tot això degut en gran part a l’impacte d’esdeveniments climàtics.

Per a protegir la seva solvència econòmica, les asseguradores recorren al mercat de reassegurança sota diferents modalitats, de forma que gran part d’aquesta sinistralitat passa a la reassegurança mitjançant cobertures proporcionals. A més d’aquestes cobertures primàries amb què les companyies protegeixen les seves carteres, contracten cobertures no proporcionals específiques per a protegir-se d’esdeveniments que afecten a dues o més pòlisses, és a dir, de cúmuls, que protegeixen el negoci que retenen i ,amb aquesta, estabilitzen el seu compte de resultats quan es veuen afectats per aquest tipus de sinistres.

Internacionalment, aquest tipus de cobertures, sense la presència d’un organisme com el Consorci, són bàsiques per a la supervivència de les companyies asseguradores i reasseguradores, dissenyades amb unes estructures bastant complexes i enormes capacitats que, en algunes ocasions, sobrepassen els 1.000 milions d’euros. El mercat d’aquest tipus de cobertures mou a l’any mils de milions d’euros en primes i bilions de capacitat.

Aquí a Espanya, aquest tipus de cobertures s’han anat utilitzant en prioritats de retenció i en capacitats, mantenint unes estructures senzilles que cobreixen perfectament les necessitats de les companyies.

Revisant la sèrie recent, l’any 2010 la tempesta Klaus escombrà literalment Espanya, deixant nombrosos danys materials. El sinistre, que és el major fins a data d’avui, es va valorar en aquell moment en 600 milions d’euros, dels quals més del 30% es van fer càrrec les companyies d’assegurança. Aquest any, el 90% dels contractes de reassegurança no proporcional es van veure afectats, absorbint la reassegurança gran part de les pèrdues.

Altres exemples històric d’aquest tipus de sinistres i que han afectat de forma important a les cobertures no proporcionals de cúmuls, han estat les nevades a Catalunya de 2010, les pedregades de Madrid de 2008 i 2014, i més recentment les tempestes de desembre del 2016 i de gener i febrer de 2017.

La ‘’dana de setembre’’ de 2019 ha tingut greus conseqüències a nivell humà, amb 6 morts i un desaparegut i, a nivell econòmic, amb pèrdues econòmiques de diversos mils de milions d’euros. S’estima un impacte per al Consorci que ronda els 425 milions d’euros, i per sobre de 100 milions per a les companyies asseguradores. Gran part d’aquest import serà suportat per al reassegurança a través dels contractes de protecció a la retenció de les asseguradores.

Com veurem, d’aquesta manera el nostre sistema format pel Consorci, asseguradores i reasseguradores forma un dels sistemes més eficients del món; solidari i global de cobertura de sinistres de catàstrofes.

Dins d’aquest marc, no només ens hem de fixar en els riscs i perills i la forma de solucionar-los en les nostres entitats, sinó que aquest entorn també ens dóna oportunitats per a millorar que hem d’aprofitar i una sèrie de reptes que haurem d’afrontar en els propers anys. Aquestes oportunitats i reptes per al sector assegurador passarien per:

• Seguir mantenint la solvència del sector absorbint el creixement en l’ocurrència d’esdeveniments climàtics extrems.
• Augmentar i fomentar la contractació d’assegurances per a disminuir els danys econòmics ocasionats pels esdeveniments climàtics extrems en la població.
• Adaptació i millora de la protecció d’activitats econòmiques afectades directament pel canvi climàtic, com: l’agricultura, la ramaderia, el transport marítim, etc.
• Millorar la mesura i calibratge dels impactes d’aquest tipus d’esdeveniments, i el desenvolupament de models predictius.
• Adequar les capacitats i les cobertures de reassegurança de les companyies asseguradores a les seves necessitats reals i establir uns plens de retenció en línia amb el nivell de solvència de les mateixes.
• Participar en la lluita contra el Canvi Climàtic, assumint la nostra responsabilitat social corporativa com a industria amb:
  • Criteris responsables de subscripció, limitant i agregant els riscs més contaminants i recolzant a projectes que redueixen el risc.
  • Potenciar i desenvolupar productes asseguradors que afavoreixin els riscs mediambientals responsables, de protecció específica davant certs esdeveniments catastròfics, d’accés ràpid a indemnitzacions, d’ús d’energies renovables...
  • Criteris responsables d’inversió, és a dir, criteris mediambientals, socials i governables.
  • Reduint el nostre impacte mediambiental com a empreses.
• Recolzant la conscienciació de la societat sobre aquest problema, mitjançant la divulgació del nostre coneixement i missatges sobre l’impacte que tenen aquests esdeveniments sobre el nostre sector.

Si aconseguim sobrepassar aquests reptes, aprofitem les oportunitats que obtindrem i, a més, posem el nostre granet de sorra per la lluita contra el Canvi Climàtic. Ens torbem en un futur millor que el projectat segons la línia d’inèrcia amb què hem estat vivint.

La societat i, per tant, el món de l’assegurança, s’ha enfrontat en el passat a nombrosos reptes a què ha anat donant resposta. Avui en dia, hem d’enfrontar-nos a altres de nous. L’envelliment n’és un d’ells. Com poden abordar les asseguradores la problemàtica plantejada per l’augment de l’esperança de vida?

L’envelliment de la població s’està convertint en una qüestió fonamental a nivell mundial

El món està envellint. El 2018, per primer cop a la història, el nombre de persones majors de 65 anys al món va superar al de nens menors de cinc anys. I es preveu que aquesta tendència es mantingui. S’espera que la població mundial creixi en 2000 milions de persones d’aquí al 2015, per la qual cosa els majors de 65 anys representarien una de cada sis persones al món (16%)- davant una de cada onze l’any 2019 (9%)-, i fins i tot una de cada quatre a Europa i Amèrica del Nord. Dins d’aquest segment, el nombre de majors de 80 anys de 80 anys podria triplicar-se. Els factors d’aquesta tendència mundial són l’augment de l’esperança de vida, la disminució de la taxa de fertilitat i l’increment del nombre de països que experimenten una reducció de la seva població. Aquest canvi significatiu de l’estructura per edat està portant a una possible crisi en els països en què un nombre creixent de persones grans depenen de les pensions com a resultat de la transició demogràfica. Per conseqüent, els ingressos de la població activa s’estan veient sotmesos a pressions més fortes per a mantenir a la població jubilada cada vegada més nombrosa.

L’envelliment de la població és un dels fenòmens més importats al que s’enfronten els països desenvolupats des de la segona meitat del segle XX. Espanya no és una excepció: amb una esperança de vida al naixement de 85,8 anys per a les dones i 80,43 per als homes, els espanyols són els que envelleixen més ràpid a Europa. Aquesta tendència  es deu als següents factors:

• La millora dels hàbits de vida, la promoció de l’atenció sanitària i el desenvolupament de les tecnologies mèdiques son les principals causes de la reducció de la mortalitat després dels 65 anys, que expliquen per tant, l’augment de l’esperança de vida al llarg del segle. Altres factors específics a Espanya són l’extensió de la Seguretat Social de les pensions a tota la població i la universalització de l’assistència sanitària, així com una dieta mediterrània saludable.
• La disminució del nombre de fills per dona en edat fèrtil, que va passar d’ 1’44 l’any 2008 a un 1,26 el 2018, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), també té la seva importància. Aquest descens es pot correlacionar amb la crisi econòmica, així com amb l’evolució del paper social de la dona, el millor accés a l’educació i la menor presència de la religió a la societat espanyola.
• El 2018, l’augment natural fou negatiu, però els fluxos d’immigració podrien afectar a la demografia de forma ambigua. Un saldo migratori positiu ajuda a compensar el canvi de la infraestructura per edat, però s’ha de tenir en compte que aquesta població immigrant contribuirà a l’envelliment del país en el futur.

Avui en dia, segons l’INE, les persones grans representen el 19,2% de la població espanyola. Es preveu que el 2050 aquest segment representi el 30% de la població, convertint a Espanya en el cinquè país més vell del món, per darrere Japó, Macao, Corea del Sud i Itàlia. S’espera que l’esperança de vida al naixement segueixi creixent, arribant als 87,68 anys per a les dones i els 82,92 per als homes al 2033. Els majors de 65 anys representarien, aleshores, el 25,2% de la població espanyola, amb un increment més important a les comunitats autònomes de Madrid i Catalunya.

L’augment de l’esperança de l’esperança de vida planteja nous reptes

L’envelliment de la població mundial comporta grans reptes per a l’estabilitat social i econòmica dels països. La determinació del nombre de defuncions i de les causes de mort pot ajudar a avaluar l’eficàcia del sistema de salut d’un país. Al 2016, és de la meitat de les morts al món (54%) van ser degudes a deu causes. La cardiopatia isquèmica i l’accident cerebrovascular han estat les principals causes de mort al món durant els últims quinze anys. Els segueixen la malaltia pulmonar obstructiva crònica, el càncer de pulmó i la diabetis. Sens dubte, cal senyalar que la mortalitat per demència s’ha més que duplicat entre el 2000 i el 2016, passant d’ocupar la catorzena posició a ocupar-ne la cinquena al 2016. En països d’alts ingressos, la malaltia de l’Alzheimer i altres demències són, fins i tot, la tercera causa de mort, per darrere de la cardiopatia isquèmica i l’accident cardiovascular.

Segons un estudi en el Lancet (l’octubre del 2018), tot i que les tres principals causes de mortalitat es mantindran sense canvis fins al 2040, el panorama canviarà dràsticament, amb una tendència molt més forta cap a les malalties no transmissibles, és a dir, relacionades amb la genètica, el medi ambient o els hàbits de vida. En particular, les malalties mentals (Alzheimer), la diabetis i la insuficiència renal crònica augmentaran considerablement.  Per una banda, aquests canvis estan directament relacionats amb els progressos de la higiene i els avenços mèdics i socials al món, i per altra banda, amb les conseqüències en l’envelliment de les societats. La resistència antimicrobiana o la crisi dels opiacis en els països desenvolupats son nous factors que hauran de ser tractats.

En el cas d’Espanya, segons l’INE, el 2017, el 96,3% de les defuncions van ser per causes naturals, un 3,5% més que al 2016. Les tres principals causes de mort (per grups de malalties) van ser les següents:

• Malalties del sistema circulatori (28,8%): primera causa de mort en les dones, segona en els homes, van registrar un augment en ambdós sexes respecte al 2016, del 2,8% en les dones i l’ 1,6% en els homes. Van afectar principalment als grups d’edat de 40-79 anys i més de 79 anys.
• Tumors (26,7%): primera causa de mort en els homes, segona en les dones, van registrar un descens en els homes (-0,2%) i un augment en les dones (+1%). El càncer de bronquis i pulmó i el càncer de colon van ser els responsables d’una major mortalitat i els més freqüents entre els homes. Els càncers amb una major mortalitat entre les dones van ser el de mama i el de bronquis i pulmó. Van afecta al grup d’edat de 40-79 anys.
• Malalties del sistema respiratori (12,2%): van registrar un augment del 10,3% respecte el 2016.

Tot i que els espanyols poden esperar viure més temps, l’esperança de vida lliure de discapacitat està disminuït, de la mateixa manera que la diferència entre sexes. Als 65 anys, les dones poden esperar viure 12,4 anys més sense discapacitat, i els homes 12,3 anys. Malgrat i la seva major esperança de vida, les dones tendeixen a desenvolupar una discapacitat més aviat a les seves vides. Als 80 anys, aproximadament un 50% de les persones declaren una discapacitat, i als 90 anys, aquesta xifra puja fins al 75%. El principal problema de les persones grans amb discapacitat està relacionat amb la mobilitat i l’exercici de les activitats bàsiques de la vida diària.

L’envelliment de la població genera noves necessitats per als grans

A mesura que la població envelleixi i sigui més dependent, es produiran noves necessitats d’assistència sanitària i cobertura en el futur. Un dels majors reptes per als governs serà respondre a aquest augment de la demanda, al mateix temps que es reduirà la proporció de població activa.

A Espanya, el Sistema per l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD) coordina una xarxa de centres sanitaris públics i privats. Fou creat al 2006 mitjançant l’anomenada Llei de dependència amb l’objectiu de promoure l’autonomia personal, així com l’atenció i protecció a les persones en situació de dependència a través d’un conjunt de serveis i prestacions econòmiques. El nombre de sol·licituds d’atenció a la dependència va passar de 1.597.692 al 2014 a 1.849.252 al 2019. Del 2014 al 2019, el perfil del beneficiari s’ha mantingut estable: al 2019, el 35% dels beneficiaris són homes i el 65% són dones. Els majors de 80 anys constitueixen la majoria dels beneficiaris i han augmentat lleugerament fins al 54,24% al 2019. El segon grup d’edat és el de 65-79 anys, que representa el 18,23% a data de 2019.

S’observa un canvi en el tipus de prestacions ofertes: els serveis (incloent teleassistència, ajuda a domicili, centres de dia i de nit, atenció residencial, prevenció de les situacions de dependència i promoció de l’autonomia personal) són el principal tipus de prestacions i passen del 51,63% el 2014 al 58,24% el 2019. En segon lloc, les prestacions econòmiques per a cures en el medi familiar i recolzament a cuidadors/es no professionals (30,46% el 2019), abonades en determinades condicions a les persones en situació de dependència ateses per un familiar. En tercer lloc, es troben les prestacions econòmiques vinculades al servei (10,74% el 2019) destinades a les persones en situació de dependència quan no sigui possible l’accés a serveis públics o al servei adequat.

El sistema sociosanitari espanyol no només s’enfronta a les necessitats d’una població envellida. També ha d’evolucionar al mateix ritme que els canvis de la societat i dels reptes que comporta. De fet, a Espanya, el model familiar tradicional està evolucionant: amb taxes de divorci més elevades, són més les persones que viuen soles; cada vegada més famílies i, especialment, les filles, s’allunyen del seu paper tradicional de cuidadores informals, deixant-ho en mans dels actors públics i/o privats. Aquesta paradoxa de tenir una població en un procés d’envelliment ràpid i una estructura familiar cada vegada menys protectora, genera un repte enorme per als sistemes de protecció públics i privats. Sens dubte, en molts casos, les persones grans volen seguir sent autònomes durant més temps i vivint al seu domicili. Per conseqüent, el grup de les persones grans es torna més exigent pel que fa a les seves necessitats específiques de serveis, al requerir una assistència a mida, cures a domicili i una llar més adaptada. El sector d’assegurances de vida pot aportar les solucions adequades gràcies a la seva capacitat d’entendre a les persones grans, però també d’abordar les necessitats de les diferents generacions.

En els darrers anys, i especialment en els últims temps, hem tingut l’oportunitat de comprovar com moltes asseguradores estan realitzant una aposta clara per el desenvolupament d’una oferta adaptada a aquesta part de la població. Inicialment, d’una forma tímida, estenent els límits de les assegurances mitjançant l’ampliació de les edats màximes de contractació i, recentment, d’una forma molt més contundent, dissenyant productes ad hoc per a les persones grans, complementats amb serveis específics. Tanmateix, els bancs, de la mateixa manera que han inclòs als joves, les dones i els residents estrangers a Espanya entre els seus clients objectiu,  han incorporat recentment al segment sènior com a pilar clau de la seva estratègia de desenvolupament per als propers anys. D’aquesta manera, s’ha enriquit l’oferta amb propostes realment atractives en assegurances de salut, accidents i dependència, per part tan de les companyies banco-asseguradores, com de les tradicionals.

En els últims anys, l’assegurança de dependència ha seguit una trajectòria discreta, però en constant augment. En els últims cinc anys, el nombre d’asseguradores ha crescut un 4% de mitjana. Estem convençuts que ens els propers anys augmentarà aquesta tendència de creixement, així com el serveis inclosos a aquestes assegurances. La cobertura de les necessitats del segment sènior obre, sens dubte, un camp d’oportunitats interessants per al sector d’assegurances i reassegurances. Un sector que s’adapta constantment als riscos que sorgeixen, amb dinamisme i innovació, proporcionant a la societat la seguretat i la tranquil·litat que necessita per al seu progrés.

Coma resum, el sector d’assegurances s’enfronta al repte d’adaptar-se a l’evolució de les necessitats dels seus assegurats, que busquen una continuïtat quan arriben a l’edat màxima dels seus productes d’assegurança de vida. Les asseguradores poden dissenyar solucions innovadores per a omplir el buit creat per la reducció de la població activa i l’augment de la població jubilada, que complementaran l’ajut informal prestat pels familiars, actualment en descens. A més, garantir la seguretat econòmica a les persones grans permet proporcionar tranquil·litat a un segment creixent de consumidors i, d’aquesta manera, contribuir a l’expansió de l’economia.

Com a reasseguradora, SCOR té el coneixement i la capacitat per a oferir als seus clients productes adaptats a l’edat dels assegurats, millorant l’atenció a la població envellida i ajudant a les persones grans a mantenir la seva autonomia i mobilitat. Com a tal, preocupem ajudar a les persones a iure més temps i, sobre tot, amb una millor salut.